Arxiu d'etiquetes: periodistes

Carreras i Candi, Francesc

13 Respostes

(Barcelona, 4 juliol 1862 – gener 1937)

Advocat, periodista i historiador. Membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1886), membre fundador i president (1913) del Centre Excursionista de Catalunya. Col·laborà en diverses publicacions periòdiques.

Participà de manera molt activa en la vida social i cultural de Barcelona: president de la Joventut Conservadora (1890); regidor de l’Ajuntament per la Lliga (1891-1922), des d’on impulsà la publicació del Dietari de l’antic consell barceloní i les Rúbriques de Bruniquer (17 volums, 1892-1918); professor de història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans (1903-05), president diverses vegades de l’Acadèmia de Bones Lletres (patrocinà el seu butlletí), i fundador de la Societat Filatèlica Catalana (1901).

Dirigí la Geografia General de Catalunya, ampliada després al País Valencia, el País Basc i Galícia, per a la qual escriví La ciutat de Barcelona, encara ara l’obra més documentada sobre la ciutat.

Especialitzat en la història medieval catalana, publicà Lo castell de la Roca del Vallès (1895), Notas históricas de Sarriá (1897), Miscelània històrica catalana (1905-18), Dietari de guerra a Cervera (1907), Narracions montserratines (1911), La via Layetana (1913), La creu coberta (1919), Desafiament a Catalunya en el segle XVI, amb la col·laboració de Sigfrid Bosch (1936), Cataluña ilustrada (1940) i La navegación en el río Ebro, amb la col·laboració d’A. Gallardo (1940).

Carrera i Pujal, Jaume

Deixa un comentari

(Centelles, Osona, 1895 – Barcelona, 8 gener 1961)

Historiador i periodista. Fou redactor de “La Veu de Catalunya” i director de “Cataluña Marítima” i de les publicacions de la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona. Dedicat als estudis moderns i contemporanis, la seva obra aporta molts materials, però hi ha vacil·lacions de mètode i de rigor.

Entre altres treballs publicà Historia de la economia española (1943-47), Historia política y económica de Cataluña. Siglos XVI, XVII y XVIII (1945-48), Historia política de Cataluña en el siglo XIX (1957), La economía de Cataluña en el siglo XIX (1961) i La Lonja del Mar y los Cuerpos de Comercio de Barcelona (1953).

Havia publicat també obres d’historiografia local: La vila de Castellterçol (1948), La Barcelona del segle XVIII (1951), i de caràcter polític: La protecció de les minories nacionals (1923) i Per un ordre polític i econòmic (1935).

Cardús i Ros, Salvador

1 Resposta

(Terrassa, Vallès Occidental, 12 juny 1954 – )

Sociòleg i periodista. Llicenciat i doctorat en ciències econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (1976 i 1981, respectivament), fou professor de sociologia a la UAB. Com a investigador ha treballat en temes de religió, cultura, mitjans de comunicació i fenòmens nacionals, especialment el catalanisme polític.

Entre les seves publicacions cal esmentar Plegar de viure (1981), Les enquestes a la joventut de Catalunya (1984), Saber el temps. El calendari i la seva significació a la societat moderna (1985), Política de paper. Premsa i poder a Catalunya 1981-1992 (1995), Interdependència territorial i vertebració política. La premsa diària a les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya 1976-1996 (1998) i El desconcert de l’educació (2000). A més, ha col·laborat en diverses obres col·lectives: La mirada del sociòleg (1999), Nacionalisme. Debats i dilemes per a un nou mil·leni (2000), etc.

Com a periodista, fou fundador i director de la revista “Crònica d’Ensenyament” (1987-88), sotsdirector del diari “Avui” (1989-91), i col·laborà regularment en la premsa (part dels seus articles han estat publicats en llibres, com Algú sap cap a on anem? i Concili amb folre i manilles. L’Església catalana ha través del seu concili. Ha estat guardonat amb diversos premis.

Carbó i Carbó, Eusebi

4 Respostes

(Palamós, Baix Empordà, 31 desembre 1883 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 16 gener 1958)

Sindicalista i periodista polític. Signava Eusebi C. Carbó. Influït per la tradició familiar, s’afilià a la joventut federal. En traslladar-se a Barcelona, es lliurà plenament a l’activisme de la CNT.

Desenvolupà una gran activitat periodística a València, on també residí, primer a “El Corsario” i després a “Solidaridad Obrera”, que acabà dirigint; també fundà i dirigí “La Guerra Social”. Presidí la delegació valenciana al Congrés Nacional de la CNT (Madrid, 1919), en què es declarà partidari de l’adhesió a la Tercera Internacional.

Detingut per ordre governativa en diverses èpoques, passà en total deu anys a la presó. Fou amic de sindicalistes revolucionaris internacionals, com Malatesta, i estava personalment molt lligat a Joan Peiró.

En temps de la Dictadura de Primo de Rivera hagué d’exiliar-se a Perpinyà. Durant la guerra civil participà en la direcció del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. El 1937 fou nomenat director del diari del vespre “Catalunya”, que editava la CNT.

En acabar la guerra, s’exilià a França i a la República Dominicana, i finalment a Mèxic, on refusà de formar part del govern de l’exili presidit per Giral. Hi publicà La reconstrucción de España (1945) i La crisis fraudulenta del marxismo (sd).

Capdevila i Vilallonga, Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 18 agost 1895 – Andorra la Vella, 17 març 1980)

Escriptor, dramaturg i periodista. De jove residí a París. De retorn a Barcelona fundà la revista “Los Miserables” i fou empresonat. Dirigí posteriorment “L’Esquella de la Torratxa”, “La Campana de Gràcia” i “La Humanitat”.

Fou una figura de la vida bohèmia i popular barcelonina. Milità a l’Esquerra Republicana, i el 1939 s’exilià a França, on fou professor a la facultat de lletres de la universitat de Poitiers i el 1968 inicià la publicació d’Història de la meva vida i els meus fantasmes.

Retornat de l’exili, residí a Andorra des del 1973 on publicà un volum de memòries: De la Rambla a la presó (1975). És autor de novel·les: El pas de l’amor (1924), Al cor de la muntanya (1924), Venus i els bàrbars (1927), La bella i el monstre (1932) i Home d’amor i d’aventura (1935); de biografia: Beethoven en edicions francesa, alemanya i italiana; i de teatre El seu millor amor (1918), El rei per força (1928), La falç (1931), Adrianna i l’amor (1935), Crim de mitjanit (1937), Tres estampes de Nadal (1939).

Canals i Vidal, Francesc d’Assís

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 maig 1922 – 7 febrer 2009)

Filòsof i articulista. Llicenciat en dret i filosofia a Barcelona, es doctorà en filosofia (1952) a Madrid i en dret (1956) a Barcelona amb una tesi sobre la gènesi romàntica del catolicisme liberal, publicada el 1957 amb el títol de Cristianismo y revolución.

Integrat en el cenacle del jesuïta Ramon Orlandis, l’Escola Cordis Iesu, des del 1944 fou col·laborador de la revista “Cristiandad”, on ha publicat nombrosos articles, en part recollits a Política española: pasado y futuro (1980).

Catedràtic d’institut des del 1958, el 1966 succeí Jaume Bofill i Bofill en la càtedra de metafísica de la Universitat de Barcelona. Membre de l’Institut Internacional del Cor de Jesús, en fou conseller el 1978, i el 1981 fou president de la secció espanyola de la Societat Internacional Tomàs d’Aquino, del consell de la qual fou membre permanent.

Llicenciat en teologia (1973), el 1981 féu la tesi doctoral sobre sant Josep. Membre de la Maioricensis Schola Lullistica, en fou magister des del 1982. De la seva obra filosòfica, amb aportacions des del 1956, n’és recopilació el volum Cuestiones de fundamentación (1981).

Calvet i Pascual, Agustí

6 Respostes

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 7 octubre 1887 – Barcelona, 12 abril 1964)

“Gaziel”  Periodista i escriptor. Germà d’Enric. Estudià dret i filosofia a Barcelona, on es llicencià l’any 1908; passà després a Madrid, on va doctorar-se el 1911 amb la tesi Fray Anselmo Turmeda, publicada el mateix any. D’aquesta època d’estudiant és Sentiment, novel·la romàntico-costumista.

Fou col·laborador de “La Veu de Catalunya” (1910-11) i secretari redactor de l’Institut d’Estudis Catalans (1911-14). L’any 1914 se n’anà a París, on va assistir a les classes de Bergson i Picavet, període interromput per la Primera Guerra Mundial i que el féu tornar a Barcelona.

Fruit d’aquesta època són els articles que publicà a “La Vanguardia” com Diario de un estudiante en París (1915) i els recollits en volum sobre la guerra europea: Narraciones en tierras heroicas (1916), En las líneas del fuego (1917), De París a Monastir (1917) i El ensueño de Europa (1922). Els èxits obtinguts en el periodisme el portaren a acceptar la direcció de “La Vanguardia” a la mort de Miquel dels Sants Oliver (1920), funció que va exercir fins al 1936, any que es va exiliar a França.

De l’any 1926 és l’obra Hores viatgeres, la primera en català. La seva obra més important s’inicià el 1953 amb la publicació del llibre Una vila del Vuitcents, amb el qual trencà el silenci literari mantingut des del 1939. La producció d’aquests anys és representada per Tots els camins duen a Roma (1958), subtitulada Història d’un destí (1893-1914), llibre de memòries en què descriu la vida de fi de segle a Barcelona.

Tot seguit començà la publicació de la sèrie Viatges i somnis, que comprèn els llibres: Castella endins (1959), Portugal enfora (1960), La Península inacabada (1961), que formen l’anomenada Trilogia ibèrica, en què exposa la seva preocupació per les realitats d’Espanya i de Catalunya. De la mateixa sèrie són els llibres de viatges Seny, treball i llibertat (1961) i L’home és el tot (1962). Altres obres: Sant Feliu de la Costa Brava (1963), Un estudiant a París (1963), París 1914. Diari d’un estudiant (1964), Història de “La Vanguardia” (París, 1971) i Meditacions en el desert (París, 1974).

Calders i Rossinyol, Pere

6 Respostes

(Barcelona, 29 setembre 1912 – 21 juliol 1994)

Narrador, periodista i dibuixant. Fill de Vicenç Calders i Arús. Col·laborà, com a dibuixant, a “L’Esquella de la Torratxa” i, com a redactor, a “El Diari Mercantil” i a “La Rambla”. Es donà a conèixer com a escriptor amb El primer Arlequí (1936), L’any de la meva gràcia (1937), La glòria del doctor Larén (1937) i Unitats de xoc (1938), crònica sobre la guerra civil.

Exiliat a Mèxic (1939), es guanyà la vida com a dibuixant tècnic i col·laborà en diverses publicacions de l’exili. El 1963 tornà a Barcelona, on fundà, amb Josep Carner i Agustí Bartra, la revista “Lletres”, i col·laborà en “La Revista de Catalunya”, “La Nostra Revista” i “Pont Blau”.

El 1954 publicà el recull Cròniques de la veritat oculta, premi Víctor Català, que, amb altres narracions, constitueix el volum Tots els contes de Pere Calders (1968). De tema mexicà són Gent de l’alta vall (1957), Demà a les tres de la matinada (1959) i Aquí descansa Nevares (1967). Altres obres que cal destacar són: L’ombra de l’atzavara (1964), Ronda naval sota la boira (1966), Invasió subtil i altres contes (1978), De teves a meves (1984), La revolta del terrat i altres contes (1985), el recull d’imatges gràfiques Veure Barcelona (1984), amb fotografies de F. Català i Roca, i unes obres completes.

Les seves narracions inspiraren muntatges teatrals (Antaviana, 1979). Col·laborà habitualment en el diari “Avui”. En la seva obra, l’absurd es mescla amb la realitat, sovint amb fina ironia, a voltes amb un extraordinari to líric.

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1986), de narrativa Ciutat de Barcelona (1987) i doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona (1992).

Calçada i Olivella, Miquel

1 Resposta

(Sabadell, Vallès Occidental, 13 agost 1965 – )

“Mikimoto”  Comunicador. Començà la trajectòria radiofònica a Ràdio Terrassa el 1980 amb el programa Catalunya DX. El 1983 s’incorporà a Catalunya Ràdio i posà la veu per a la primera emissió d’aquesta ràdio pública, on ha fet els programes En pijama (1983-84), Mikimoto Club (1984-89), Oh! És el Mikimoto (1987-88) i Pasta gansa (1988-97).

El 1986 s’incorporà a Televisió de Catalunya com a creador, director i presentador dels programes Oh! Bongònia (1987-90), Mikimoto club (1990-91), Persones humanes (1994-96) i Solvència contrastada (1996-97). Per a Televisió Espanyola féu Mikimoto clip (1991-92).

Col·laborà com a articulista a l’“Avui” el 1985, i el 1995 començà a fer-ho a “La Vanguardia”. Com a empresari creà la productora Sargantana Voladora i, el 1992, amb Carles Cuní, possà en marxa l’emissora radiofònica Flash FM.

Cabruja i Auguet, Agustí

Deixa un comentari

(Salt, Gironès, 5 abril 1909 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 11 setembre 1983)

Periodista i escriptor. Fou redactor de “L’Autonomista” de Girona i membre actiu d’Esquerra Republicana, incorporat a l’exèrcit republicà durant la guerra civil del 1936, s’exilià el 1939 i visqué a Mèxic, on treballà en una editorial.

Ha publicat Terra Nostra (1946), estampes de l’exili; en poesia, Ona i ocell (1950) i Raïm (1951), i la novel·la Les òlibes (1956). Ha col·laborat a la revista “Poesia” (Montpeller, 1946), i a la majoria de les catalanes publicades a Mèxic als darrers temps, com “Quaderns de l’exili”, “Centre Català” , “La Nostra Revista”, “La Nova Revista” i “Orfeó Català”.