Arxiu d'etiquetes: periodistes

Martí i Martí, Josep Maria

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 1950 – )

Periodista. Professor d’EGB, llicenciat i doctor en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, on exercí com a professor titular de comunicació audiovisual. Fou corresponsal de premsa a Reus, redactor en cap de Ràdio Reus (Cadena SER), director de les emissores de la SER a Tarragona, director general adjunt i, posteriorment, director general de Cadena Catalana – Radio España de Barcelona i director de Ràdio Barcelona (1989-2001) i les emissores de la SER a Catalunya.

Ha estat director de la col·lecció de llibres “Eines de Periodista”. En l’àmbit docent, fou vicedegà de la Facultat de Ciències de la Informació (UAB). A tingut diversos càrrecs en entitats relacionades amb la comunicació.

Ha publicat els llibres Les emissores comarcals a Catalunya (1982), Modelos de programación radiofónica (1984), i, en col·laboració, La radio: de la telegrafía sin hilos a los satélites (1985), Nuevos formatos de radio en USA (1995) i La ràdio a Catalunya (1996).

Fou distingit amb diversos premis professionals. L’any 2010 substituí Josep Carles Rius com a degà del Col·legi de Periodistes en ser elegida la seva candidatura Un col·legi per a tothom.

Mañé i Flaquer, Joan

16 Respostes

(Torredembarra, Tarragonès, 15 octubre 1823 – Barcelona, 8 juliol 1901)

Periodista i escriptor. El 1841 es traslladà a Barcelona i començà a introduir-se en els cercles literaris de la ciutat. Va publicar diverses col·laboracions científiques en diferents revistes, com “El Genio” i “La Discusión”, aquesta última dirigida per Pau Piferrer, el qual el protegí i l’introduí al “Diario de Barcelona” (1847). Mentrestant, s’havia llicenciat en filosofia i lletres.

A ell es deu el canvi esdevingut en aquell diari, que, de mitjà merament informatiu, es convertí en un òrgan polític de línia moderada. En fou director des de l’any 1865, i com a tal va consolidar el matís marcadament conservador que li havia conferit Antoni Brusi i que el féu adherir, successivament, al partit moderat, a la unió liberal i, amb la Restauració, al partit conservador de Cánovas.

Fou un dels definidors del regionalisme de dreta i un dels orientadors de la burgesia catalana.

Entre els seus escrits sobresurten La revolución de 1868 juzgada por sus autores (1876), La paz y los fueros (1876), l’article a la mort del bisbe Urquinaona (1883) i l’obra El oasis: viaje al país de los fueros. (Provincias Vascongadas y Navarra) (1878). Davant el fenomen creixent del catalanisme, va escriure El Regionalismo (1866), exposició del seu pensament sobre el problema català.

La seva muller fou la poetessa Amàlia Fenollosa i Peris.

Luján i Fernández, Nèstor

1 Resposta

(Mataró, Maresme, 1 març 1922 – Barcelona, 22 desembre 1995)

Periodista i escriptor. Formà part, des del 1943, de la redacció de la revista “Destino” i en fou director (1958-75), en què consolidà la posició liberal del setmanari. També fou director d'”Historia y Vida” i col·laborador habitual d’“El Noticiero Universal” i de “La Vanguardia”.

Autor de diversos llibres, especialment sobre gastronomia, tauromàquia i viatges: Historia del toreo (1967), Libro de la cocina española (1970, amb Joan Perucho), Viaje por las cocinas del mundo (1983), Diccionari Luján de gastronomia catalana (1991).

El 1987 va iniciar una brillant carrera com a novel·lista amb Decidnos quién mató al conde, premi Plaza i Janés, La puerta de oro (1991), Les tres glorioses (1992), La Rambla fa baixada (1994) i Els fantasmes del Trianon (1995, premi Sant Jordi). És també autor de l’assaig Y Mussolini creó el Fascismo (1971), en col·laboració amb Luis Bettonica.

Lladó i Figueres, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 30 juliol 1910 – 9 maig 1996)

Periodista i escriptor. Fins al 1939 fou col·laborador de “La Publicitat”, “L’Opinió” i “La Humanitat”, i director d’“Última Hora”. Secretari de l’Associació de Periodistes de Barcelona. Durant la guerra civil fou oficial de la columna Macià-Companys.

Exiliat el 1939, publicà Per Catalunya (1945) a Niça. Retornà a Catalunya (1950) i ha col·laborat en un gran nombre de publicacions (“Tele/eXprés”, “Tele-estel”, “El Correo Catalán”, etc).

Entre altres obres ha escrit 14 d’abril (1938), El 19 de juliol a Barcelona (1938), Raquel Meller (1963), la biografia Ferran Valls i Taverner (1970), en col·laboració amb J.A. Parpal, i Lluís Companys, una vida heròica (1991).

Junoy i Gelabert, Emili

1 Resposta

(Barcelona, 1857 – 15 gener 1931)

Periodista i polític. Estudià dret a Barcelona i dirigí durant bastants anys el diari “La Publicidad”. Diputat per Manresa (1893-95) i per Barcelona (1898, 1903-05), col·laborà estretament amb Lerroux i secundà les seves actituds demagògiques i anticatalanistes.

El 1906, tanmateix, arran de l’agitació militar i de l’anomenada Llei de Jurisdiccions, varià la seva posició política i s’adherí al moviment de Solidaritat Catalana, dins el qual tornà a ésser elegit diputat (1907). Aquell mateix any formà part del directori del partit d’Unió Republicana.

Posteriorment fou senador en quasi totes les legislatures i mantingué una actitud liberal, encara que passà al camp monàrquic i féu costat a Francesc Cambó en diverses ocasions.

Juan i Arbó, Sebastià

2 Respostes

(Sant Carles de la Ràpita, Montsià, 27 octubre 1902 – Barcelona, 2 gener 1984)

Novel·lista, biògraf i periodista. Des de jove visqué a Barcelona. El 1931 publicà la primera novel·la, L’inútil combat, seguida de Terres de l’Ebre (1932, premi Fastenrath 1935), i Camins de nit (1935).

La seva novel·lística representa l’actualització de la novel·la rural partint de tipus camperols i de la descripció d’un ambient que mena a una constant lluita entre l’home i la natura. Enmig de la desolació del paisatge sobresurten uns personatges feréstecs que, a través d’una narrativa violenta i tallada, ressalten pels trets morals i pel seu clam existencialista.

Després de la guerra civil, publicà també en castellà. Fou amb Tino Costa, novel·la catalana publicada el 1947, que retornà a les tècniques anteriors. Les obres de l’etapa castellana són inferiors a la catalana, com la discutida biografia Verdaguer (1951), L’hora negra (1961), Narracions del delta (1965) i L’espera (1967). Col·laborà habitualment a la premsa.

Ibáñez i Escofet, Manuel

1 Resposta

(Barcelona, 2 agost 1917 – 15 desembre 1990)

Periodista. Es va iniciar en el periodisme abans de la Guerra Civil espanyola. L’any 1952 ingressà a “El Correo Catalán”, del qual fou sots-director i el principal renovador ideològic i tècnic. A partir del desembre de 1968 va dirigir “Tele/eXprés”, on va formar una generació de periodistes, i el 1976 es va incorporar a l’equip de direcció de “La Vanguardia”, de la qual fou director adjunt fins al 1988.

Entre altres càrrecs de responsabilitat, fou assessor dels presidents de la Generalitat Josep Tarradellas i Jordi Pujol.

Va publicar alguns reculls d’articles (La corda fluixa, 1971 i Les arrels i les fulles, 1985) i el volum de memòries La memòria és un gran cementiri (1990). Dirigí, entre d’altres, els programes de televisió Les nostres coses, Desperta ferro i La nostra gent per a RTVE a Catalunya.

Fou distingit amb la Creu de Sant Jordi (1983) i el premi Ciutat de Barcelona de periodisme (1986).

Güell i Mercader, Josep

1 Resposta

(Reus, Baix Camp, 10 gener 1839 – 3 setembre 1905)

Periodista i polític. El 1859 fundà a Reus “El Eco del Centro de Lectura”, el 1860 el diari demòcrata “El Porvenir” i el 1862 l'”Àlbum d’Euterpe” (que passà a Barcelona el 1863 i a Madrid el 1864). Col·laborà també a la “Revista de Cataluña” i a “El Metrónomo”, de Barcelona. Anà a Madrid el 1864, on fou redactor de “La Democracia”, de Castelar. Tornà a Reus, on fundà i dirigí “La Redención del Pueblo” (1868 i 1871), òrgan ja del partit republicà federal.

El 1873 fou diputat a les corts per Reus i, a Madrid, dirigí “La Discusión”. El 1874, mort Clavé, dirigí un temps “El Eco de Euterpe”. Seguí Castelar els primers anys de la Restauració i el 1878 es féu càrrec d'”El Pueblo Español” de Madrid. Col·laborà també a “La Renaixença”, de la qual fou corresponsal a Madrid molts anys, “L’Esquella de la Torratxa”, “La Ilustració Llevantina” i la revista “El Poble Català” (1905).

Fou un dels primers biògrafs de Marià Fortuny (Fortuny y sus cuadros, 1877, sèrie publicada a “El Eco del Centro de Lectura”). El 1883 publicà a Caracas Guzmán Blanco y su tiempo. Autor també d’El regionalismo de la nación (1889) i Coses de Reus (1900). Deixà inacabada una història de Reus. El 1922 seria publicat el seu estudi Evolución de la literatura dramática catalana.

Guansé i Salesas, Domènec

Deixa un comentari

(Tarragona, 17 març 1894 – Barcelona, 1 febrer 1978)

Periodista, novel·lista i traductor. Exercí la crítica literària a la “Revista de Catalunya” i a “La Publicitat”.

S’inicià en el camp de la narració amb el recull La clínica de Psiquis (1926). Publicà les novel·les La Venus de la careta (1927), Com vaig assassinar Georgina (1930), Les cadenes d’Eva (1932), Una nit (1935) i l’obra teatral Una noia és per a un rei (1937).

La seva obra narrativa es manté en un gènere melodramàtic i alhora morbós, on mostra acusades influències de Poe i de certs autors francesos.

Exiliat el 1939 a Xile, on va viure vint anys, hi publicà Retrats literaris (1947), reimpresos amb el títol d’Abans d’ara (1966), i dirigí la revista “Germanor”. Durant aquest segon període va publicar les novel·les La pluja d’or (Xile 1950, Barcelona 1957) i Laberint (1952), i les biografies Margarida Xirgu (1963), Pompeu Fabra (1964) i Josep Anselm Clavé, apòstol, agitador i artista (1966).

Gomis i Sanahuja, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 10 juny 1927 – 30 setembre 2001)

Assagista, periodista i novel·lista. Cofundador, amb el seu germà Llorenç, de la revista “El Ciervo”; un altre germà seu fou Joaquim. Ha estat director de l’Escola Superior de Ciències Socials de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials i president de Justícia i Pau de Barcelona, des del 1976, i de l’estat espanyol, des del 1979.

Entre d’altres obres ha publicat els assaigs de caient religiós: El hombre y la igualdad (1961), Examen de la democracia cristiana (1964), Todo es temporal menos Dios (1965), El mundo cambia de piel (1965), Perfil de Camilo Torres (1968) i, en català, Professió de fe en temps de crisi (1970), Catolicisme i societat capitalista: Mauriac, Greene, Böll (1973), La resposta de Dostoievski (1974), Tres poetes i Déu: Baudelaire, Unamuno i Riba (1979), Cristianisme i conflicte social (1982, premi Francesc Eiximenis).

A més de la narració Un jueu de Natzaret (1966), ha escrit les novel·les León rugiente (1972) i Desitjada Sumatra (1973), d’estil sovint periodístic i de crítica moral de la societat. Ha publicat també poesia en castellà i ha traduït al català els Pensaments (1972) de B. Pascal.