(Normandia, França, segle XIV – Lleida, 1403)
Clergue i doctor en dret civil. Bisbe de Dacs (Gascunya) fins el 1392.
Fou bisbe de Vic (1392-93) -on es destacà per la seva tasca de jurista-, d’Osca (1393-1403) i de Lleida (1403).
(Montpeller, França, 31 març 1243 – Palma de Mallorca, 29 maig 1311)
“el Prudent” Rei de Mallorca (1276-1311). Era fill de Jaume I el Conqueridor i de Violant d’Hongria. A la mort del seu pare, heretà el regne de Mallorca, que comprenia, ultra les illes Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la baronia de Montpeller i el vescomtat de Carladès.
En produir-se la rebel·lió dels comtes d’Urgell, Pallars i Foix, i del vescomte de Cardona contra el seu germà Pere II el Gran, ajudà els insurrectes, cosa que li valgué l’enemistat, ja palesa en vida de Jaume I, del rei de la corona catalano-aragonesa. En virtut de l’acord que posà fi al conflicte (1279) es reconegué feudatari del seu germà.
Pocs anys després, quan Felip III l’Ardit emprengué la conquesta dels estats de la corona catalano-aragonesa, refusà l’aliança amb Pere el Gran i s’oferí al rei francès per ajudar-lo.
El nou rei catalano-aragonès, Alfons II el Franc, en compliment de la voluntat paterna, envaí i conquerí Mallorca (1285) i Eivissa (1286). Des d’aquest moment Jaume II es veié immers en les complicades accions de la política internacional, especialment en la lluita entre França i la corona catalano-aragonesa, i Alfons II se’n proclamà rei.
En la pau d’Anagni (1295) el monarca Jaume II de Catalunya, li retornà el regne de Mallorca; en compensació el mallorquí va retre novament vassallatge al seu oncle (1297).
Els darrers anys de la vida els passà en continuades disputes amb França, a qui hagué de lliurar Montpeller. No pogué veure solucionats tampoc els problemes que li ocasionaven les possessions a la vall d’Aran.
Després de la pau d’Anagni acomplí una tasca d’organització interna dels seus estats. El comerç mallorquí va ésser competitiu del de la corona catalano-aragonesa.
Sostingué una bona amistat amb Ramon Llull, la personalitat més rellevant del seu regnat.
Eren fills d’Eusebi Güell i Bacigalupi, i també germans d’Isabel, Joan Antoni i Eusebi Güell i López.
Claudi Güell i López (Comillas, Cantàbria, 14 setembre 1879 – Barcelona, 21 juny 1918) Industrial. El 1911 Alfons XIII li concedí el vescomtat de Güell.
Francesca Güell i López (Versalles, França, 8 octubre 1885 – Barcelona, 18 febrer 1976) Pintora. El 1947 va adquirir la part principal del monestir de Sant Jeroni de la Murtra.
Maria Cristina Güell i López (Barcelona, 8 desembre 1876 – 13 maig 1957) Fou la muller de Josep Bertran i Musitu.
Maria Lluïsa Güell i López (Comillas, Cantàbria, 1873 – Pau, França, 8 maig 1933) Pintora i pianista. Passà temporades a París i va col·laborar a la revista “Feminal”.
Santiago Güell i López (Sant Sebastià, País Basc, 29 juliol 1883 – Sitges, Garraf, 3 agost 1954) Empresari i polític. El 1911 fou agraciat amb la baronia de Güell. Fou president del Comitè Olímpic Espanyol i dels Segons Jocs Mediterranis.
(Forcalquier, França, 1180 – vers 1242)
Comtessa de Forcalquier (1209). Filla de Renyer de Sabran i néta i hereva de Guillem VI de Forcalquier.
Es casà (1193) amb el comte Alfons II de Provença, i a la mort d’aquest (1209) transferí a Ramon Berenguer V de Provença, fill seu, el comtat de Forcalquier. Posat aquest sota la tutela del rei Pere I de Catalunya, Garsenda es retirà al monestir de la Cella.
És coneguda la relació amorosa que tingué amb el trobador Elies de Barjols, i ella mateixa és autora d’algunes poesies amoroses.
(Montpeller, França, segle XIII – Illes Balears ?, segle XIII)
Marí al servei de Jaime I de Catalunya que prengué una part molt activa en l’expedició de conquesta de Mallorca (1229).
Era còmit de la galera reial; gràcies a la seva perícia hom pogué capejar bé el temporal que es presenta al moment del desembarcament, i aconsellà que l’estol es refugiés a sa Dragonera.
Coneixia bé Mallorca per uns altres viatges anteriors, i el rei el recompensà, al moment del repartiment, amb sis jovades de terra a Sineu.
(Tolosa, Llenguadoc, 1864 – París, França, 1929)
Hispanista. Fundà i dirigí la “Revue Hispanique” (1894-1933), on publicà la majoria dels seus treballs d’investigació, com la reedició de la versió francesa de la Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda (1911) i d’Els mestres de València, de Gaspar Guerau de Montmajor (1915). També és autor d’un Abrégé de grammaire catalane (1902).
Estudià les antigues traduccions catalanes de la Bíblia i en projectà l’edició, que restà limitada a alguns fragments.
(França, segle XVII – Montserrat ?, Bages, segle XVII)
Monjo francès. Professà al monestir de Montserrat.
Actuà com a espia a favor de França, els anys immediats a la guerra dels Segadors (envià informacions escrites en tinta simpàtica al governador francès de Foix).
(Occitània, segle XIII – Catalunya, segle XIV)
Comtessa d’Urgell. Filla de Jordà V de l’Illa Jordan, vescomte de Gimoès.
Fou casada (1300) amb el comte Ermengol X d’Urgell, a qui no donà descendència.
(Foix, França, vers 1250 – Perpinyà, 1315)
Reina de Mallorca. Filla de Roger IV de Foix i muller del rei Jaume II de Mallorca i Rosselló, amb qui es casà el 12 d’octubre de 1272 a Barcelona.
L’any 1285, fou detinguda, juntament amb els seus fills, com a conseqüència de la incursió de Pere II el Gran, però alliberada per la mediació del vescomte Ramon Folc VI de Cardona i del comte Arnau Roger I de Pallars.
L’any 1315 va rebré a Perpinyà, de mans de Ramon Muntaner, el seu nét Jaume, el futur rei Jaume III de Mallorca.
(França, segle XIII – Girona, 1321)
Mestre d’obres. Fins al 1320, i potser des de 1316, treballà a les obres de la seu gironina, on és documentat amb el nom de Mestre Anrich. Construí bona part de l’absis de la catedral esmentada.
Mentre Francesc Piferrer el considerava narbonès, el pare Fidel Fita creia que era català.
Dades dels Països Catalans 