Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Arquer i Saltor, Jordi

2 Respostes

(Barcelona, 20 març 1907 – Perpinyà, 12 abril 1981)

Polític i escriptor. Durant la dictadura de Primo de Rivera, intervingué en l’acció clandestina, relacionat amb els grups independentistes de Francesc Macià. Fou detingut nombroses vegades.

Caiguda la Dictadura fou membre del CADCI, promogué la creació del Cercle d’Estudis Marxistes (1927) i contribuí a la fundació del Partit Comunista Català (1928), del Bloc Obrer i Camperol (1930), dirigent del Sindicat Mercantil; propugnador de l’Aliança Obrera (1933) i un dels fundadors del POUM (1935).

En esclatar la guerra civil (1936-39) fou un dels organitzadors i caps de la columna del POUM que operà al front d’Aragó. Visqué tràgicament els esdeveniments del maig de 1937. El 1939 s’exilià a Mèxic i a França.

Fou traductor, prologuista o anotador d’obres com El comunisme i la qüestió nacional i colonial (1930) i Crítica del programa de Gotha (1936) i autor, entre d’altres, de: De Pi i Margall al comunisme (1931), Los comunistas ante el problema de las nacionalidades ibéricas (1931), L’evolució del problema agrari a Rússia. Des de la servitud feudal al Comunisme (1934), Las interpretaciones del marxismo (1937), de l’opuscle El futur de Catalunya i els deures polítics de l’emigració catalana (Mèxic 1943), etc.

Col·laborà també en la premsa d’esquerres. L’any 1977 tornà temporalment a Catalunya.

Aritzeta i Abad, Margarida

1 Resposta

(Valls, Alt Camp, 20 juliol 1953 – )

Escriptora i estudiosa de la cultura catalana. Guanyà el premi Víctor Català el 1980 amb Quan la pedra es torna fang a les mans (1981); posteriorment publicà les novel·les Grafèmia (1982), Un febrer a la pell (1983), premi Sant Joan de novel·la 1982, Vermell de cadmi (1984), Emboscades al gran nord (1985) i El darrer toro (1987).

A conreat també la literatura per a infants (La volta al món de Gilbert el lloro, 1987, Temps de secada, 1987 i El castell del Tascó, 1988) i la novel·la de gènere negre: El correu de Trípoli (1990) i Tie break (1991).

Especialitzada en l’obra del Baró de Maldà, ha publicat Viatge a Montserrat i anada a Maldà (1986). Ha continuat l’edició crítica de textos amb Lluís Ferran de Pol. “Rem quatre” (1997) i Opotom el Vell o l’intent de comprendre a Miscel·lània d’homenatge a Tísner (1996). També ha publicat el Diccionari de termes literaris (1996).

Arimany i Coma, Miquel

2 Respostes

(Barcelona, 10 setembre 1920 – 1 juliol 1996)

Escriptor, editor i traductor.

Publicà novel·les –Eduard (1955), Una taca de sol (1968), Gust de pa (1981), La cabra i altres narracions (1984)-, llibres de poesia –D’aire i de foc (1959), Cançons per a no cantar (1978), Petit poema de Catalunya (1978), Paisatges de Catalunya (1979), De foc i d’aire (1980) i Poesia (1938-1983) (1985), on aplega el conjunt de l’obra-, assaigs –Maragall 1860, 1911, 1961 (1964), Per un nou concepte de Renaixença (1965), I els catalans també (1965), L’avantguardisme en la poesia catalana actual (1972), Aspectes de nova observació en l’obra poètica de Jacint Verdaguer (1986)-, la biografia Simbol vivent, biografia de Rafael Tasis (1967), unes memòries Memòries de mi i de molts altres (1993) i una obra de teatre sobre el mite del comte Arnau (1968). Va traduir, entre altres, Oscar Wilde, Paul Valéry i T.S. Elliot.

Autor també d’una dotzena de diccionaris, entre els quals destaca el Diccionari Català General (1966-68), i de diverses obres per a l’aprenentatge de la llengua catalana, així com traduccions de poemes de Carol Wojtyla, i Versions de poesia (1986), que aplega traduccions de poemes.

Editor (Editorial Arimany SA), d’ençà del 1942 de “Llibres d’avui i de sempre”, obres de lèxic, juvenils, etc, i d’“El Pont” (1956 a 1969, miscel·lània, i, a partir d’aquest any, revista mensual).

El 1984 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Aribau i Farriols, Bonaventura Carles

16 Respostes

(Barcelona, 4 novembre 1798 – 17 setembre 1862)

Escriptor, economista, taquígraf i polític. Iniciador del Romanticisme en català i de la Renaixença amb l’oda La Pàtria (1833). D’idees revolucionàries i innovadores, prengué part en el periodisme, formà part de la Societat Filosòfica (1817), col·laborà a la revolució liberal i fou un dels fundadors d’“El Europeo” (1823), revista que pretenia difondre les idees romàntiques a l’estat espanyol.

A poc a poc, anà evolucionant cap a una ideologia política més moderada, el 1826 passà a Madrid a treballar amb el banquer català Gaspar Remisa, a qui dedicà La Pàtria, i posteriorment es dedicà als negocis privats i al periodisme i ocupà importants càrrecs oficials en l’economia pública mentre defensava els interessos dels industrials catalans.

Amb l’editor Rivadeneyra inicià la col·lecció Biblioteca de Autores Españoles. Escriví -en català i en castellà- poemes, assaigs, crítica literària i estudis d’economia.

Anglada i d’Abadal, Maria Àngels

2 Respostes

(Vic, Osona, 9 març 1930 – Figueres, Alt Empordà, 23 abril 1999)

Escriptora. Llicenciada en filologia clàssica.

Ha conreat la crítica literària –Aproximació a la poesia de Salvador Espriu (1974); Memóries d’un pagès del segle XVIII (1978, amb la col·laboració del seu marit, Jordi Geli); Viatge a Itaca amb Josep Carner (1982)-, la poesia –Díptic (1972), amb Núria Albó; Kyparíssia (1980), Arietta (1996)-, la novel·la –Les closes (1979, premi Josep Pla 1978), Sandàlies d’escuma (1985, premi Lletra d’Or 1985), Artemísia (1989), L’agent del rei (1991)- i la narració –No em dic Laura (1981), Viola d’amore (1983), La daurada Parmèlia i altres contes (1991), El violí d’Auschwitz (1994), L’hipopòtam blau (1996), Quadern d’Aram (1997).

També ha publicat Les germanes de Safo (1983), antologia de poetes hel·lenístiques, i les obres divulgatives Relats de mitologia. Els Déus (1996) i Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997).

Ha aplegat tota la seva poesia a Columnes d’hores (1965-1990) (1990) i és autora de l’assaig Paisatge amb poetes (1988). En poesia, es troba inclosa en l’antologia Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1999).

Després publicà les narracions Nit de 1911 (premi Octavi Pellissa, 1999) i les proses al volum Figueres, ciutat de les idees (1999), en narrativa infantil i juvenil, publicà El bruel de Castelló (1996) i, al mateix any, Relats de mitologia II. Els herois.

Amat i de Cortada, Rafael d’

8 Respostes

(Barcelona, 10 juliol 1746 – 15 febrer 1819)

“el Baró de Maldà”  Escriptor i noble. Fou el cinquè baró de Maldà i Maldanell. Estudià al col·legi dels jesuïtes de Cordelles i fou nomenat membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Representa un cas típic de literatura catalana a l’època de decadència, i la seva obra és un dels grans textos narratius de la llengua catalana. Va dedicar-se a descriure, a manera de diari i en forma de vegades festiva, tots els successos, festes i fets de la vida pública, social i familiar, dels quals havia estat testimoni, i que queden recollits en els 60 volums titulats Calaix de sastre (de 1769 a 1816).

La seva obra està escrita en català perquè utilitza el llenguatge de la conversa popular, i en això segueix la tradició d’escriure en català la literatura de caràcter humorístic. La part de la seva obra on recull circumstàncies personals de viatges i festes porta el títol de Miscelanea diversa. Una de les còpies existents es conserva a l’Arxiu Històric de Barcelona.

La primera mostra de fragments de la seva obra va aparèixer l’any 1919 en una edició de Massó i Torrents. Francesc Curet n’edità una altra, l’any 1934, sobre el teatre d’afeccionats a Barcelona. S’han publicat també fragments de Calaix de sastre amb els títols Un viatge a Vic a l’any 1808 (1925) i El col·legi de la bona vida (1954) d’Alexandre Galí, el qual també ha escrit l’estudi Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà (1954).

Amades i Gelat, Joan

8 Respostes

(Barcelona, 23 juliol 1890 – 17 gener 1959)

Folklorista. Va iniciar la seva producció l’any 1918 amb la publicació de cançons, balls, teatre i vocabulari populars. La part més important de la seva obra comprèn el període del 1936 al 1959.

Entre els seus escrits sobresurten tres obres molt extenses: Biblioteca de tradicions populars (1933-37), Folklore de Catalunya (1950) i Costumari Català (1950-56). Entre les nombroses publicacions seves cal destacar llibres de divulgació com Les cent millors cançons populars, Els cent millors romanços catalans i Refranyer català. Fou col·laborador de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore, i de l’Obra del Cançoner Popular.

Va ocupar el càrrec de conservador del Museu Municipal d’Indústries i Arts Populars de Barcelona.

Altaió i Morral, Vicenç

2 Respostes

(Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental, 14 juliol 1954 – )

Escriptor i editor. Després dels seus primers versos a la revista literària “Tarotdequinze” (1972-75), ha publicat Sempre som afany (1979), Correspondències com conspiracions (1980), Blasanathos o l’Elogi del suicidi (1982), La dona és Mallarmé (1982), Groc, el ventriloç o la indigestió de la veu (1985).

Preocupat per les tendències més avantguardistes, és autor dels assaigs Tràfic d’idees (1985) i La desconeguda (1997) i, juntament amb Jaume Creus, de La poesia, és a dir la follia (1975) i, amb J.M. Sala i Valldaura, de Les darreres tendències de la poesia catalana: 1968-78 (1980). També ha publicat l’obra teatral Senyor Picasso, carrer Montcada, Barcelona (1982) i una guia de pintura: R. D. Adela (1997).

El 1978 inicià l’edició d'”Eczema” publicació objectual i multidisciplinària, la qual ha merescut el Premi Sebastià Gasch 1982. Ha dirigit la publicació “Artics” (1985-90). Ha estat comissari d’exposicions, assessor cultural i ha dirigit diverses exposicions.

Alomar i Villalonga, Gabriel

16 Respostes

(Palma de Mallorca, 7 octubre 1873 – El Caire, Egipte, 7 agost 1941)

Assagista, poeta i polític. Col·laborà a la revista àcrata “La Ciencia Social”, rebutjà formalment el tradicionalisme nacionalista català i subratllà el fet nacional en allò que té de progressista i democràtic.

Participà en tots els intents de bastir un partit nacionalista d’esquerres. El 1917 fou un dels fundadors del Partit Republicà Català, i hi fou membre del directori. El 1923 fundà, juntament amb d’altres, la Unió Socialista de Catalunya.

Fou l’únic intel·lectual català que, després de l’assassinat de Salvador Seguí (1923), condemnà en una sèrie d’articles el pistolerisme patronal i acusà les autoritats d’ésser encobridores o inspiradores dels fets. Elegit diputat a les Corts Constituents de la Segona República i ambaixador d’Espanya a Itàlia (1932) i a Egipte (1936-38).

Col·laborà assíduament a la premsa de Madrid. Representa l’escriptor de tendència avançada de l’escola mallorquina. La seva poesia, influenciada pels poetes francesos i italians del vuit-cents, té preocupació formal i precisió del llenguatge. Tota la seva obra poètica fou recollida en el llibre La columna de foc (1911).

Com a assagista revelà una acurada consciència crítica i una vasta cultura. Tracta els mateixos motius culturals dels noucentistes, encara que amb intenció i forma diferents.

Autor de les proses Un poble que’s mor, Tot passant (1904) i d’assaigs com La estética arbitraria (1905), on exposa les seves idees estètiques en contra del naturalisme. Escriví Catalanisme Socialista (1910), El futurisme, etc, i esdevingué un teòric del modernisme.

Almirall i Llozer, Valentí

33 Respostes

(Barcelona, 8 març 1841 – 20 juny 1904)

Polític i escriptor. Fill d’un ric industrial, estudià la carrera de Dret i el 1868 s’afilià al partit demòcrata, del qual passà, no gaire temps després, al partit federal. Dirigí el diari “El Federalista” i el convertí (1869), en portaveu oficial dels federals barcelonins amb el nom d’“El Estado Catalán”, alhora que reafirmava la seva actitud independent davant la direcció central del partit.

Ja des del 1869 era la figura més important del republicanisme barceloní i d’ell depenia, en gran proporció, l’orientació general del grup. Presidí la primera manifestació proteccionista (1869), que havia estat convocada pel Foment de la Producció Nacional, i organitzà la reunió dels vint-i-dos representants de Catalunya, Aragó, València i les Balears a Tortosa (1869), on fou signat el primer pacte federal.

Dedicat a organitzar les forces republicanes arreu de Catalunya, no es presentà a les eleccions per a diputat fins al 1873. Intentà d’estructurar el republicanisme a base de fer dels clubs òrgans determinants de la línia política i de les persones que havien de dur-la a terme. Però aviat tingué una preocupació més directa pel país, gràcies a la influència de Frederic Soler, i l’any 1870 fundà amb d’altres, l’entitat “La Jove Catalunya”. El 1873 es traslladà a Madrid, on continuà publicant “El Estado Catalán”, però decebut per les brutícies de la vida parlamentària, tornà aviat a Catalunya.

Des d’aleshores s’incorporà al catalanisme; l’any 1879 fundà el primer periòdic en llengua catalana, el “Diari Català”, i el 1880 organitzà el primer Congrés Catalanista, del qual sortí la campanya de defensa del Dret civil català. Però no deixà el partit federal fins que, l’any 1881, després de fer un viatge de propaganda pel Principat amb Pi i Margall, es declarà en disconformitat amb les idees d’aquest. Preocupat per donar una dimensió política al moviment catalanista, es posà en contacte amb el grup de “La Renaixença” i fundà amb ells el Centre Català, entitat íntegrament catalanista, apolítica de primer, però que anà adquirint, cada cop més, un aire liberal.

En el segon Congrés Catalanista (1881), s’imposà la idea d’Almirall de polititzar el catalanisme. Fruit d’aquesta orientació fou el Memorial de greuges, que Almirall redactà quasi totalment i, a més, formà part de la comissió que el presentà a Alfons XII a Madrid (1885). L’any següent publicà Lo Catalanisme. Allí valorà la llengua com a lligam d’unitat dels catalans i com a fet diferencial en relació a la resta de les regions peninsulars, i formulà la doctrina del particularisme o descentralització administrativa per comarques o regions naturals: s’hauria de constituir un organisme autònom, les Corts Catalanes, integrat per representacions de comarques i entitats econòmiques, i no pas per partits polítics. Declarà no ésser separatista, però no per manca de dret, sinó per no ésser convenient.

El 1887 els elements més conservadors del Centre Català i el Centre Escolar Catalanista el deixaren i fundaren la Lliga de Catalunya, que des d’aleshores portà la direcció del moviment catalanista. El 1896 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès.

Altres obres seves són: La República Federal española: datos para su organización (1868), L’Espagne telle qu’elle est (1886), Particularisme i regionalisme (1901).