Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Bassegoda i Amigó, Bonaventura

12 Respostes

(Barcelona, 16 maig 1862 – 29 novembre 1940)

Escriptor i arquitecte. Fill de Bonaventura Bassegoda i Mateu, i germà de Joaquim i de Ramon Enric. Fou un dels fundadors de la “Revista Literària” i de “La Il·lustració Catalana”, formà part de l’equip de la revista “L’Avenç”, i col·laborà, des del 1905, al “Diario de Barcelona” i, després, a “La Vanguardia”.

Participà en els Jocs Florals de Barcelona, on s’inicià com a poeta. L’any 1891 publicà el recull Joventut i posteriorment Poesías varias (1896). Va conrear també la novel·la en Quaranta graus al sol (1886) i La bona gent (1888) i la comèdia en Ensenyar al qui no sap (1883), Viva l’avi! (1885), Pluja d’estiu (1886), Mero (1887) i Joc de cartes (1887).

Com a arquitecte es destacà per un estil proper al Modernisme i participà en el pla de reforma de Barcelona. Les seves obres més representatives són la casa Rocamora (passeig de Gràcia– carrer de Casp), la casa Berenguer (carrer de la Diputació) i el Col·legi Comtal (1909), a Barcelona, el Casino del Masnou i la casa Malagrida d’Olot.

Milità a la Lliga de Catalunya i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1922) i de la de Belles Arts. És autor d’una interessant monografia sobre l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona (1925-27) i d’altres assaigs.

Fou el pare de Pere-Jordi i Bonaventura Bassegoda i Musté.

Basili de Rubí

4 Respostes

(Rubí, Vallès Occidental, 1899 – Barcelona, 1986)

(Francesc Malet i Vallhonrat)  Escriptor i frare caputxí. Editor d’“Estudios franciscanos” i de la publicació monogràfica “Critèrion” (1959-69); va fundar l’any 1949 l’entitat Franciscàlia.

Entre els seus nombrosos treballs cal esmentar Reformas de Regulares a principios del siglo XIX (1943), Necrologi dels frares menors caputxins de Catalunya i Balears (1945), Art pessebrístic (1947), La última hora de la tragedia. Hacia una revisión del caso Verdaguer (1958), El padre Bernardino de Manlleu (1962), Les Corts Generals de Pau Claris (1976), Un segle de vida caputxina a Catalunya (1977) i Els caputxins a la Barcelona del segle XVIII (1984).

Bartra i Lleonart, Agustí

4 Respostes

(Barcelona, 8 novembre 1908 – Terrassa, Vallès Occidental, 8 juliol 1982)

Poeta i prosista. Visqué en la seva infantesa a diverses barriades obreres de Barcelona i a Sabadell. El 1934 guanyà un concurs de contes socials; col·laborà a les revistes “Amic” i “Meridià”.

Exiliat el 1939, ingressà en diversos camps de refugiats. Després de viatges i atzars diversos acabà establint-se a Mèxic fins al 1970.

Pertanyent a la generació del 1936 i de trajectòria poètica diferent de la resta de poetes, és un cas d’aïllament dins el corrent de la poesia catalana de la postguerra. Els seus primers llibres de poemes són L’oasi perdut (1937) i Cant corporal (1938).

A Mèxic publicà L’arbre de foc (1946), recull de poemes de guerra on retorna a les formes clàssiques, i Màrsias i Adila (1948), important per la seva valoració històrica i literària i pel seu to d’epopeia.

Altres obres posteriors són: Rèquiem (1948), Oda atlàntica (1951), Poemes d’Anna (1955), L’evangeli del vent (1956), Els himnes (1973, premi Carles Riba), Pa i vi. Poemes del  retorn (1974), Rapsòdia d’Ahab (1976), El gos geomètric i La fulla que tremola (1979), Hai-Kús d’Arinsal (1981) i La Sínia i l’Estrella (1982).

La seva poesia anà evolucionant cap a formes clàssiques de gran riquesa d’imatges. El 1971 publicà Obra poètica completa.

És autor també d’una Antologia de poesia nord-americana (1951), en català, d’un llibre narrativo-poètic, Odisseu (1955), que tracta el tema de l’exili, i de les novel·les El crist de 200.000 braços (1958) i La lluna mort amb aigua (1968). Ecce homo (1968) és un testimoni més concret de la seva aventura personal.

També escriví teatre: Cora i la magrana (1978), El tren de cristall (1978), La noia del gira-sol (1982, premi Santiago Rusiñol) i Octubre (1982) i assaig: El somriure del gat (1975) i Sobre poesia (1980, premi Vila de Perpinya).

Barril i Cuixart, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 20 gener 1952 – 13 desembre 2014)

Periodista i escriptor. Llicenciat en filosofia per la Universitat de Barcelona.

Ha treballat i col·laborat en diversos mitjans de comunicació com Ràdio 4; “El País”, “La Vanguardia”, “El Periódico” i COMRàdio. Ha estat també director del setmanari “El Món” i cap d’opinió del “Diari de Barcelona”.

Guanyador del Premi Ciutat de Barcelona en dues ocasions, per la sèrie “Crònica Sentimental de Catalunya” (1984) i pel recull d’articles Àlbum de cromos (1987).

Entre la seva bibliografia de novel·la i assaig destaca Un submarí a les estovalles (1988, premi Pere Quart de Sàtira i posteriorment adaptada al cinema), Aquell estiu del 92 (1994, escrita conjuntament amb Paco Ontañón), Condició de pare (1997), Parada obligatòria (1998, premi Ramon Llull) i Tots els ports es diuen Helena (1998, premi Ramon Muntaner).

Bardina i Castarà, Joan

6 Respostes

(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 27 maig 1877 – Valparaíso, Xile, 10 juliol 1950)

Pedagog i escriptor. De jove milità en el carlisme. Des del seminari col·laborà amb articles polèmics a “Lo Mestre Titas”, entre 1897-1900, i publicà Catalunya i els carlins (1900) i Orígenes históricos del carlismo (1900).

Estudià magisteri a l’escola normal, i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Participà en el Primer Congrés Universitari Català del 1903 i en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).

Col·laborà amb Enric Prat de la Riba i fundà l’Escola de Mestres (1906-10, considerada com la primera experiència renovadora catalana en el camp de la formació dels mestres) i la Institució Spencer (1911).

Fou professor de pedagogia dels Estudis Universitaris Catalans (1907), publicà una Gramàtica pedagògica de la llengua catalana (1970) i les Memòries de l’Escola dels Mestres (dels cursos 1906-07 i 1907-08). El 1909 dirigí la “Revista Catalana d’Educació”.

L’any 1917 se n’anà a Bolívia i el 1918 s’establí definitivament a Xile, on exercí alguns càrrecs oficials. Fou professor de dret del treball a la Universidad de Santiago i a l’escola de dret de Valparaíso.

Ballarín i Monset, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 8 febrer 1920 – Berga, Berguedà, 18 març 2016)

Eclesiàstic i escriptor. Fou professor del seminari de Solsona i vicari episcopal en aquesta diòcesi. Va ser capellà de Santa Maria de Queralt (Berga) fins al 1993.

Com a escriptor ha treballat sobre la vida i l’obra de diversos personatges. Col·laborà a “Serra d’Or” i i dirigí la Col·lecció Blanquerna d’Edicions 62 i col·laborà regularment al diari “Avui”.

Ha publicat Francesca (1967), Pregàries al vent (1978, recull dels seus articles), Paràbola dels retorns (1980), Sant Benet, mil cinc-cents anys (1982), Sant Francesc (1982), Vent sense paraules (1982), Ai, Francesc, si aneu a les Valls d’Andorra (1982), Mossèn Tronxo (1990), Homenatge a Queralt (1993), Retrat d’una vida (1993), entre d’altres.

Badia i Margarit, Antoni Maria

7 Respostes

(Barcelona, 30 maig 1920 – 16 novembre 2014)

Lingüista. Catedràtic de gramàtica històrica espanyola (1948) i catalana (1977) a la Universitat de Barcelona, de la qual fou rector des del 1978 fins al 1986. Ha publicat estudis sobre la lingüística històrica catalana: morfologia, sintaxi, fonètica, semàntica, etc., i també d’específics sobre dialectologia. Ha dedicat importants treballs a la geografia lingüística, i també sobre onomàstica, lingüística estructural i sociologia lingüística.

Ha publicat nombrosos llibres i treballs entre els quals destaquen Llengua i cultura als Països Catalans (1964), La llengua dels barcelonins (1969), Gramática histórica catalana (1951) i la seva edició en català (1981), Gramàtica catalana (1962), La llengua catalana ahir i avui (1973), La formació de la llengua catalana. Assaig d’interpretació històrica (1981).

Ha estat president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1973-76) i del grup català de Sociolingüística des de 1973. És doctor honoris causa de les universitats de Salzburg (1972), Tolosa de Llenguadoc (1980) i la Sorbona (1986) i el 1986 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Badia i Leblich, Domènec

5 Respostes

(Barcelona, 1766 – Damasc ?, Iran, 1818)

“Ali Bei”  Viatger i escriptor. Estudià a les escoles de la Junta de Comerç de Barcelona. El 1801, juntament amb el geògraf Simó de Rojas Clemente, presentà a Carles IV de Borbó un projecte de viatge d’exploració pel nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. Els objectius eren en teoria científics, però de fet el viatge obeïa a projectes d’expansió política i, sobretot, econòmica.

Badia emprengué el viatge el 1803, disfressat i sota nom aràbic. Home intel·ligent i observador, i també bon dibuixant, reeixí en la seva missió i, a més a més, recollí abundant material sobre la geografia, l’art, la fauna, els costums i els més diversos aspectes de les terres que visità. Com a fet remarcable cal dir que aconseguí d’entrar a la Meca.

En tornar al país (1808), es trobà amb el fet consumat de l’ocupació napoleònica. Oferí aleshores els seus serveis a Josep I que li concedí diversos càrrecs administratius. El 1814 marxà a París amb les tropes franceses. Fou aleshores que Napoleó li encarregà un nou viatge, també científic, a l’Índia. Aquest cop, però, la seva missió no podia deixar d’inquietar els anglesos, màxims competidors de França en el terreny de l’expansió colonialista. Així, Badia no pogué arribar a l’Índia, sinó que desaparegué a Damasc, probablement assassinat per instigació d’agents britànics.

Badia és un dels primers exemples d’aquest tipus d’agent colonialista (Brazza, Stanley, el també català Sinibald de Mas, etc), que proliferà durant el segle XIX. És, alhora, pel seu esperit observador i la seva curiositat enciclopèdica, un dels darrers representants de la figura del viatger il·lustrat setcentista.

Deixà una relació de la seva expedició titulada Voyages d’Alí Bey en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807 (París, 1814), traduïda a l’anglès (1816), a l’alemany (1816), a l’italià (1817), al castellà (1836) i dues vegades al català (1888 i 1934), llibre que s’inscriu dins el gènere il·lustrat dels viatges.

Aulèstia i Pijoan, Antoni

2 Respostes

(Reus, Baix Camp, 17 gener 1849 – Barcelona, 10 març 1908)

Escriptor i historiador. Formà part de La Jove Catalunya, de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (de la qual fou president), de l’Acadèmia de Bones Lletres (des del 1877) i, després, president de la de Llengua Catalana. Fou diverses vegades mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona. Col·laborà en el setmanari “Lo Gai Saber” i en la revista “La Renaixença”.

Escriví diversos estudis històrics com Notícia històrica dels catalans que intervingueren en lo descobriment d’Amèrica (1876), Quadros d’història catalana (1876) i deixà inèdit Les gestes del rei en Jaume en el Puig de Santa Maria. La seva Història de Catalunya (2 volums, 1887-89), continuada després per Ernest Moliné i Brasés (1922), contribuí com cap altra a divulgar els aspectes més interessants de la nostra història.

És també autor d’estudis sobre història de la literatura catalana, així com de nombrosos discursos i memòries d’entre les quals cal esmentar La tradició literària catalana en los segles XVII i XVIII (1873), Notícia general de la prosa catalana des de su aparició fins a terminar lo segle XVI (1874), Lo moviment literari català (1875-78), Barcelona. Ressenya històrica (1878), Andreu Balaguer i Merino, necrologia, Associació Catalanista 1883).

La major part dels articles i discursos foren reunits després de la seva mort en Estudis històrics, dos volums de la “Ilustració Catalana”. La seva biblioteca fou cedida a la de l’Institut d’Estudis Catalans.

Artís i Gener, Avel·lí

10 Respostes

(Barcelona, 28 maig 1912 – 7 maig 2000)

“Tisner“  Escriptor, pintor i dibuixant. Fill d’Avel·lí Artís i Balaguer.

Durant la República col·laborà amb dibuixos i caricatures a diversos diaris i popularitzà el pseudònim de Tisner. Amb el seu amic i després cunyat Pere Calders va dirigir la darrera època de “L’Esquella de la Torratxa”.

El camí és dur i sembla que no meni enlloc, però en el fons d’aquest hi ha aquesta cosa meravellosa que és la llibertat de Catalunya. (Avel·lí Artís i Gener “Tisner”)

El 1939 s’exilià a Mèxic, on va tenir una destacada actuació en els cercles culturals de l’exili català, i el 1965 va tornar a Catalunya.

De les seves moltes novel·les algunes obtingueren importants premis. Ha publicat les seves memòries en quatre volums, amb el títol de Viure i veure (1989-91).

També ha participat activament en el ressorgiment del Centre Català del Pen Club i en la formació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, d’on el 1991 fou elegit president. Ha fet nombroses traduccions al català.

El 1982 fou candidat a senador per Nacionalistes d’Esquerra.

El 1992 hom publicà el primer volum de la seva obra completa. L’any 1997 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.