Arxiu d'etiquetes: folkloristes

Alcover i Sureda, Antoni Maria

1 Resposta

(Santa Cirga, Manacor, Mallorca, 2 febrer 1862 – Palma de Mallorca, 8 gener 1932)

Eclesiàstic, lingüista, folklorista i publicista. Estudià al seminari de Palma on va llicenciar-se en dret canònic. Arribà a vicari general del bisbat. Col·laborà amb articles literaris i polèmics a diaris tradicionalistes. Va dedicar-se, des de jove, a recollir llegendes de tradició oral, usos i costums mallorquines.

El 1885 publicà el seu primer llibre, Les cantarelles, amb el pseudònim de Jordi des Recó, al qual van seguir les Rondayes mallorquines (1896), col·lecció de contes de l’illa que aparegueren en tres volums i seguiren fins a vint-i-quatre i tingueren i tenen un gran èxit popular. Després del seu viatge a Catalunya, va donar a conèixer La lletra de convit (1901), en la qual exposava els propòsits i el mètode per fer el Diccionari de la Llengua Catalana, i inicià un recorregut per tots els països de llengua catalana en recerca de material.

Amb la publicació del “Bolletí del Diccionari” (1901-36) va contribuir als treballs de filologia romànica, especialment de dialectologia catalana, i orientat pel filòleg alemany Schädel començà l’elaboració del Diccionari i organitzà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en el qual fou president de la secció filolicoliterària.

El primer fascicle del Diccionari va aparèixer l’any 1926 sota el títol de Diccionari Català-Valencià-Balear, acabat per Francesc de Borja Moll en deu volums.

Autor també de les biografies de Quadrado (1919) i Ramon Llull (1924) i d’un treball de dialectologia Refutación de las doctrinas filológicas del señor Menéndez Pidal (1903), fou un ardent defensor de la Solidaritat Catalana.

Nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), en fou elegit president. Se’n separà, però, el 1918 per picabaralles personals i problemes de criteri lingüístic en relació amb les Normes. Tanmateix, s’hi reconcilià el 1928.

albat, dansa de l’

Deixa un comentari

(País Valencià)

Costum de la tradició funerària de les comarques valencianes de dellà el riu Xúquer, on ha persistit fins a l’actualitat el costum de fer ballar la jovenalla en vetllar el cadàver d’un infant o albat.

La dansa de l’albat es feia al so de guitarres, amb la mateixa melodia “per la de l’u” de la riberenca, però amb cançons que expressaven alegria perquè un àngel havia pujat al cel.

Aquest ball funerari rep també el nom de dansa del vetlatori (Albaida, Valldigna) i del mortitxol (Alacant).

Aguiló i Cortès, Tomàs

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 1775 – 1856)

Escriptor. Estudià humanitats i filosofia. Es dedicà també a les matemàtiques, a la pintura i a la música.

Autor en llengua dialectal mallorquina, les seves obres tenen un interès folklòric més que literari: Rondaia de rondaies (1815), Faules mallorquines (1846) i Més perd l’avariciós que l’abundós (1851).

Fou el pare de Tomàs Aguiló i Forteza i l’oncle de Marià Aguiló i Fuster.

Àger, danses d’

Deixa un comentari

(Àger, Noguera)

Danses, que les dones ballaven la nit de Sant Joan al voltant de la foguera, tot cantant corrandes.

Valor i Vives, Enric

1 Resposta

(Castalla, Alcoià, 22 agost 1911 – València, 13 gener 2000)

Escriptor, folklorista i gramàtic. Col·laborà literàriament amb els grups valencianistes d’abans de la guerra civil.

Cal destacar els aplecs Rondalles valencianes (3 volums, 1950-58), les Narracions de la Foia de Castalla (1953), les novel·les L’ambició d’Aleix (1960), Sense la terra promesa (1980), El misteri de Canadà (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’hortizó (1991), els contes populars Maravelles i picardies (1964) i, en el camp de l’ensenyament de la llengua, Curs de llengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971) i Temes de correcció lingüística (1983).

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1987 i Creu de Sant Jordi el 1993.

Sanchis i Guarner, Manuel

1 Resposta

(València, 9 setembre 1911 – 16 desembre 1981)

Filòleg, historiador i folklorista. Cursà els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de València. El 1933 va publicar l’opuscle La llengua dels valencians, molt important en la tasca de conscienciació idiomàtica. Fou oficial de l’exèrcit republicà i, per això, condemnat a mort; bandejat, hagué de viure a Mallorca.

Col·laborà en el Diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover i F. de B. Moll, en la part catalana de l’Atlas lingüístico de la Península (obra començada pel professor Tomás Navarro Tomás i publicada pel CSIC). Amb la Gramàtica valenciana (1950), va proporcionar als escriptors valencians (amb molta prudència i amb sòlida preparació científica, tot aprofitant l’experiència empírica del Diccionari) la norma fabriana en una solució de compromís, no massa distant de la llengua parlada al país.

Amb tot aquest treball lingüístic reblà la liquidació de les desviacions anarquitzants menada per Fullana, Nebot i altres, liquidació encetada en una reunió d’intel·lectuals valencians a Castelló de la Plana el 21 de desembre de 1932, i acomplerta amb la col·laboració més popular i humil de Carles Salvador i Gimeno.

També és important la tasca investigadora que Sanchis va fer en el camp filosòfic i en l’històric, en obres com Introducción a la historia lingüística de Valencia, Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista (2ª. edició, 1961), la part Època musulmana del volum I (1965) de la Història del País Valencià i el primer volum d’Aproximació a la història de la llengua catalana (1980).

Publicà, així mateix, estudis folklòrics: Els vents segons la cultura popular (1952), Els molins de vent a Mallorca (1955), Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963, 1965 i 1968). Autor, encara, de Contribució al nomenclàtro geogràfic del País Valencià (1966) i Renaixença al País Valencià (1968), etc.

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1974.

Pinya, Pere

Deixa un comentari

(Perpinyà, segle XVI)

Personatge llegendari. Hauria estat hostaler i fundador de la vila, després ciutat, de Perpinyà.

Aquesta tradició fou recollida per Andreu Bosc, que donà el nom de Bernat Perpinyà al personatge i que fins i tot assenyalà la casa que serví d’hostal, la qual ostentava unes armes on figurava una pinya. La casa, de fet, era del segle XVI. Féu una crítica definitiva d’aquesta llegenda, el 1833, Pere Puiggarí.

Una altra llegenda recollida per Verdaguer, al seu poema Canigó (1886), fa de Pere Pinya un bover dels Cortals, llogaret del terme de la Llaguna (Capcir), a la capçalera de la Tet, i que, cansat de la vida de muntanya, baixà, guiat pel riu, amb dos bous i una arada, fins a un indret molt fèrtil de la plana del Rosselló, no lluny de la mar, on la Tet li aconsellà d’establir-se; la seva casa esdevingué la vila de Perpinyà, i el solc amb el qual limità la nova possessió les muralles.

Llorens i Carreres, Sara

Deixa un comentari

(Lobos, Argentina, 5 novembre 1881 – Perpinyà, 17 abril 1954)

Folklorista. Estudià a Llotja i fou deixeble de Rossend Serra i Pagès. El 1908 es casà amb Manuel Serra i Moret.

Publicà una obra important: El cançoner de Pineda (1931), part del seu inèdit Folklore del Maresme. Pòstumament li fou publicat un diari íntim, cant a l’amor conjugal i a la bellesa de la vida, i El llibre del cor (1954).

Morí exiliada.

Llompart i Moragues, Gabriel

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1927 – 5 octubre 2017)

Historiador i folklorista. Eclesiàstic teatí (1947), es llicencià en teologia i en història, especialista en arqueologia balear, iconografia i folklore religiós. Membre de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics.

Ha publicat nombrosos treballs, a la “Revista de Dialectología y Tradiciones Populares”, a “Analecta Sacra Tarraconensia” i a moltes altres revistes i llibres col·lectius.

És autor de Gaetano da Thiene (1969), La pintura medieval mallorquina (en 4 volums, 1977-80), de la sèrie Religiosidad popular, que recull diversos treballs, així com de molts escrits sobre temes de la seva especialitat.

Esbart Verdaguer

1 Resposta

(Barcelona, 1945 – ? )

Agrupació folklòrica. Fundada per Manuel Cubeles i Solé i dedicada a la divulgació i actualització de la dansa popular catalana.

Ha actuat per tots els Països Catalans i ha viatjat sovint per l’estranger.