Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Carrasco i Formiguera, Manuel

9 Respostes

(Barcelona, 3 abril 1890 – Burgos, Castella, 9 abril 1938)

Polític i advocat. Ocupà diversos càrrecs públics a Catalunya. Des de jove milità en les files catalanistes. El 1922 participà en la fundació d’Acció Catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat a Burgos i desterrat a Tamarit de Llitera. El 1930 representà Acció Catalana al Pacte de Sant Sebastià. Formà part dels primers governs del president Macià.

“El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest moment transcendental: Visca Catalunya Lliure!”. (Manuel Carrasco i Formiguera al ser afusellat)

Diputat a Corts per Girona, defensà fermament la integritat de l’Estatut votat pel poble, i també els drets dels religiosos. Abandonà l’Acció Catalana Republicana per discrepàncies en la qüestió religiosa, i participà en la fundació i direcció d’Unió Democràtica de Catalunya (octubre 1932), de caire democristià.

En la revolta franquista, amb els seus companys de partit, es mantingué fidel al govern legítim i ajudà a salvar vides i a evitar altres desastres. Amenaçat, però, per elements incontrolats, la Generalitat l’envià a Euskadi per protegir-lo. En el segon viatge que hi féu, per mar, va ser capturat (març 1937), amb tota la família, pel creuer Canarias i, empresonat novament a Burgos, un consell de guerra el condemnà a mort i fou afusellat pel règim franquista.

Carner i Puig-Oriol, Josep

33 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1884 – Brussel·les, Bèlgica, 4 juny 1970)

Escriptor. Figura clau del noucentisme i de les lletres catalanes del segle XX i mestre de diverses generacions de poetes. Llicenciat en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904), integrà en el catalanisme de Prat de la Riba, que el nomenà membre de l’Institut d’Estudis Catalans, i aportà a l’obra normativa de Pompeu Fabra prop de dos mil neologismes. Des de “La Veu de Catalunya” destacà com a temible periodista polític, sobretot contra la Dictadura de Primo de Rivera: Tres estels i un ròssec (1927).

Separat de la Lliga Regionalista a la mort de Prat de la Riba defensà posicions més socialistes. Ingressà a la carrera consular (1921) i exercí càrrecs a diverses ciutats d’Europa i Amèrica.

Fidel a la República, el 1938 abandonà la carrera diplomàtica i es traslladà a Mèxic (1939-45), on professà a la universitat i desplegà una intensa activitat cultural i de suport als joves escriptors catalans exiliats, i posteriorment a Brussel·les (1945-70), on fou professor de la Universitat Lliure i conseller del govern de la Generalitat a l’exili (1945-48). Dirigí l’Editorial Catalana i hi traduí modèlicament grans autors anglesos i francesos.

Amb la publicació d’Els fruits saborosos (1906) es consagrà el gran poeta del Noucentisme, reflex del seu ideal: perfecció formal, contenció, exaltació del tòpic mediterrani, ironia punyent, estilització dels sentiments. Aviat és anomenat el “príncep dels poetes catalans“.

De la seva obra poètica, cal destacar Primer llibre de sonets (1905), El segon llibre (1907), Verger de galanies (1911), Les monjoles (1912), La paraula en el vent (1914), Auques i ventalls (1914), Bella terra, bella gent (1918), L’oreig entre les canyes (1920), L’ínútil ofrena (1924), El cor quiet (1925), El veire encantat (1933), La primavera al poblet (1935), Bestiari (1954), El tomb de l’any (1966).

Escriví també un llarg poema èpico-líric, Nabí (1941), el divertiment El giravolt de maig (1928), musicat per Eduard Toldrà, i El ben cofat i l’altre (1951), diverses obres teatrals, com La Fustats, El comte Arnau, Lo miracle i Cop de vent (1966), i a les seves Obres completes (1957), on recull molts poemes d’abast col·lectiu.

Déu nos do ser catalans, / gent de bella anomenada, / la millor cosa del món: / vella rel i fresca saba. (Josep Carner i Puig-Oriol)

Careta i Vidal, Antoni

1 Resposta

(Gràcia, Barcelona, 12 setembre 1834 – Barcelona, 10 febrer 1924)

Escriptor. Pertanyent al moviment de la Renaixença, col·laborà a “La Bandera Catalana”, “L’Escut de Catalunya”, “La Renaixensa” i “L’Ilustració Catalana”. Fou director de “Lo Gai Saber” (1878-80). La seva obra descriu el quadre de costums, centrant-se principalment en l’ambient menestral de la Barcelona de mitjan segle XIX.

Les seves novel·les més conegudes són: Les conseqüències (1888), L’ull acusador (editada el 1935) i les publicades a la “Lectura Popular” i aplegades en un volum (Els tres tombs, L’ambaixada de la mort i El noi gran). De les seves narracions, cal remarcar Brosta (1878), Dibuixos a la ploma (1885), Rajolins (1893) i Narracions estranyes (1905).

Atret pel teatre, posà en escena unes quantes peces curtes que són descripcions de quadres de costums. És autor també de Barbarismes i vulgarismes que malmeten la llengua catalana (1886) i Diccionari de barbarismes (1901).

Cardona i Torrandell, Armand

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 novembre 1928 – Sant Pere de Ribes, Garraf, 14 gener 1995)

Pintor. Radicat a Barcelona i a Vilanova i la Geltrú. Després d’una preparació de tipus humanístic, s’inicià en la pintura. Adoptà en la seva obra, testimoniatge plàstic del món actual, moltes de les possibilitats materials de l’art nou.

Ha plasmat l’obra en cicles: Retaules de la gent (1956), Barques, Màquines (1957), I cicle de les Testes (1958), Testimonis, Empremtes, Paisatges concrets (1959-60), Abismes, Contemplacions espacials, L’home d’Hiroshima (1961), II cicle de les Testes (1962-63), Univers concentracionari (1964-65), Els amants (1965-66), Massacres (1967), Retrats imaginaris (1968), Mirades (1969), Numància (1972), Màscares (1973), Naufragis (1979), etc.

També ha preparat cicles d’homenatge: a J.P.Sartre (1965), dos a Antonio Machado, a Ungaretti i a Lluís Companys, i va realitzat (1965) l’escenografia de Ronda de mort a Sinera d’Espriu–Salvat, i (1966) de La bona persona de Sezuan, de Brecht.

També col·laborà amb el Festival de Teatre de Sitges. Es relacionà amb el Grup Parpalló i ha format part dels grups plàstics Crònica de la Realitat (1965) i Intrarealisme (1967). En 1965, concorrent al Saló de Maig amb una obra, hi obtingué el premi Germans Serra, votat per la crítica barcelonina. La seva obra es difongué especialment per la Península Ibèrica i Itàlia. Ha obtingut el premi de dibuix Ynglada-Guillot 1971.

Cardona i Castro, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 7 setembre 1934 – Stuttgart, Alemanya, 2 juliol 2014)

Físic. Llicenciat a Barcelona el 1955. Amplià estudis als EUA, on el 1959 obtingué el doctorat, a Harvard, i fou catedràtic de la Brown University de Providence (Rhode Island) del 1964 al 1971. Dedicat a la investigació de la física de l’estat sòlid, fou, des d’aquest darrer any, director del Max Planck Institut für Festkörperforschang, a Stuttgart. Fou fellow de l’American Physical Society i del consell directiu de la Deutsche Physikalische Gesellschaft.

Ha publicat nombrosos treballs i llibres, entre els quals destaquen Modulation Spectroscopy i Light Scattering in Solids. La seva especialitat és la física dels semiconductors, sobre la qual ha publicat més de 400 treballs. Ha rebut la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya (1983) i el premi F. Isakson de la American Physical Society (1984), i és doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona i la de Madrid (1985).

Carbonell i de Ballester, Jordi

4 Respostes

(Barcelona, 23 abril 1924 – 22 agost 2016)

Filòleg i polític. Estudià la literatura catalana dels segles XVIII i XIX, la cultura catalana a Sardenya i la història social de la llengua. Dirigí la Gran Enciclopèdia Catalana (1965-71). Membre de la Secció Filològica de l’IEC i director de l’Oficina d’Onomàstica (1991), membre fundador (1976) i president (1992) de l’Associazione Italiana di Studi Catalani i també de l’Associació Internacional de Llengua i Literatures Catalanes, de la qual fou elegit vice-president (1991).

De clara trajectòria nacionalista i d’esquerres, participà en les grans iniciatives unitàries de l’oposició antifranquista (Taula Rodona, Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat i fou un membre destacat de l’Assemblea de Catalunya). Impulsor del moviment Nacionalistes d’Esquerra (1979), integrat en l’agrupació electoral d’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, que presidí (1987) i de la qual se separà (1992) en acostar-se a l’ERC, partit del qual fou president des de novembre de 1996.

És autor del treball titulat Un aspecte de la influència llatina medieval en la prosa catalana: les oracions interoracionals en Antoni Canals (1950), escrit en col·laboració amb Hortènsia Curell; també són importants els seus treballs sobre la literatura menorquina del segle XVIII. Dedicat a la crítica teatral, ha col·laborat a “Serra d’Or”, i ha publicat l’assaig L’obra dramàtica de Josep Maria de Sagarra (1964), com a pròleg de l’edició de les obres completes d’aquest autor. Ha preparat i prologat l’edició de part de l’obra de Rois de Corella. Amb Francesco Maconi ha tingut cura de l’edició Els catalans a Sardenya (1985), recull de textos històrics.

Caralt i Sala, Josep de

1 Resposta

(Barcelona, 19 agost 1862 – Sant Andreu de Llavaneres, Maresme, 12 setembre 1944)

Polític i industrial. Procedia d’una família comerciant, originària de Mataró, més tard monopolitzadora del cànem a la plana baixa del Segura, on creà la primera fàbrica moderna d’aquest producte. Fou professor a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Signà el manifest sobre les zones franques (1915), patrocinat per la Lliga Regionalista, però aviat es distancià del catalanisme, i milià en el partit liberal i anticatalanista.

El 1916 fou creat comte de Queralt. Nomenat president del Foment del Treball Nacional el 1917, l’any següent García Prieto l’incorporà al seu ministeri de finances perquè substituís Joan Ventosa i Calvell, titllat de nacionalista extremista. Es mostrà contrari al projecte d’autonomia de Catalunya.

El 1918, influí prop de Romanones, aleshores president del govern, per aconseguir la suspensió de garanties, mesura que fou decretada el 1919. Aquell mateix any, secundant Albert Sala, signà el manifest d’Unió Monàrquica Catalana, que era de tendència antinacionalista. Fou nomenat senador vitalici. Amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera es retirà de la política. Nét seu fou l’editor Lluís de Caralt i Borrell.

Camprubí i Alemany, Joan

10 Respostes

(Barcelona, 10 juliol 1917 – 4 febrer 2000)

“Joan Capri”  Actor. Germà de Ramon. Inicià la seva carrera (1955) amb Camarada Cupido, de Xavier Regàs, i s’especialitzà en papers còmics i monòlegs, en els quals tendeix a parodiar formes d’expressió populars, que ha treballat amb un humor molt personal i amb els quals va aconseguir una gran popularitat.

Ha estrenat adaptacions de Josep M. de Sagarra: El senyor Perramon (1960, de L’Avare, de Moliére) i El fiscal Requesens (1963, d’El Matrimoni, de Gógol), be que solia representar comèdies d’escassa identitat literària.

Ha actuat també en algunes pel·lícules, com En Baldiri de la costa (1968) i L’advocat, el batlle i el notari (1969) de Josep M. Font i Espina, i, ja retirat dels escenaris, en les sèries televisives Doctor Caparrós, medicina general (1979-80) i Doctor Caparrós, metge de poble (1981-82).

Capmany i Farrés, Aureli

7 Respostes

(Barcelona, 26 febrer 1868 – 9 octubre 1954)

Folklorista i escriptor. De formació autodidacta, s’interessà en l’estudi dels costums catalans, especialment per les rondalles, les cançons i les danses populars.

Va treballar durant molts anys a l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona i va ser un dels fundadors de l’Esbart de Dansaires (1907) i de l’Orfeó Català (1891), i dirigí l’Esbart Català (1909).

També va fundar i va dirigir “En Patufet” (1904) i col·laborà en altres publicacions infantils, com “La Rondalla del Dijous” (1909), “La Mainada” (1921-23) i “Plançons” (1933), i també a les revistes “D’Ací i d’Allà” i “Esplai”.

Entre altres títols, va publicar Cançoner popular (1901-13), Rondalles per a nois (1904), Cançons i jocs cantats per la infantesa (1923), Com es bella la sardana (1924), De marionetes i titelles (1928), La sardana a Catalunya (1948), El ball i la dansa popular a Catalunya (1948), La dansa a Catalunya (1935-53), i estudis sobre costums populars: Baladrers de Barcelona (1947) i Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes (1951).

Fou el pare de Maria Aurèlia Capmany i Farnés.

Capmany i Farnés, Maria Aurèlia

6 Respostes

(Barcelona, 3 agost 1918 – 2 octubre 1991)

Escriptora i política. Filla d’Aureli Capmany i Farrés.

Conreà la novel·la psicològica amb influències de la novel·lística anglesa. Es donà a conèixer amb El cel no és transparent, que guanyà el premi Joanot Martorell (1948); seguiren L’altra ciutat (1955), Betúlia (1956), El gust de la pols (1962), La pluja als vidres (1963), Un lloc entre els morts (1968, premi Sant Jordi), Feliçment, ja sóc una dona (1970), Lo color més blau (1982), entre d’altres novel·les.

Autora també d’obres teatrals: Tu i l’hipòcrita (1960), Vent de garbí i una mica de por (1965), L’ombra de l’escorpì (1971) i Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1971), en col·laboració amb Xavier Romeu.

Són deguts també a ella els assaigs sobre feminisme: La dona a Catalunya (1966), El feminisme a Catalunya (1973), El comportamiento amoroso de la mujer (1974), Dona, doneta, donota (1975) i Antifèmina (1978).

Va publicar també llibres d’història i reportatge, amb intenció política: Pedra de toc (1971), Pedra de toc-2 (1974) i Cartes impertinents (1971), i narracions per a adolescents: Quim-Quima (1971) i El malefici de la reina d’Hongria (1982).

Fou presidenta del Pen Club Català del 1979 al 1983, i regidora de cultura de l’ajuntament de Barcelona.