(Borredà, Berguedà, 14 febrer 1880 – Barcelona, 15 gener 1951)
Actor i escriptor. El 1917 estrenà Indibil i Mandoni de Guimerà.
Publicà versos de caire tradicional i maragallià generalment en edicions il·lustrades de bibliòfil, com: La companyia (1925), Ruta (1930), Novenari líric (1938), Cants de guerra i de pau (1938), L’hereu Riera (1938), Pastoral (1938), Cants d’amor (1939), La llum, la nit i el dia (1950), Cant a Gombrèn (1949) i el recull d’articles Panorames socials (1933).
(Vic, Osona, 1874 – 13 gener 1951)
Actor teatral. D’infant treballà de traginer amb el seu pare. El Saló Doré de Vic li desvetllà l’afició teatral i aviat actuà al Teatre Principal de Vic.
Alternà aquesta activitat amb la d’agent d’assegurances i la de creador d’un arxiu d’obres, decoracions i disfresses teatrals.
Actuà en papers còmics i de caràcter en obres com El secret d’un crim, de Lluís Millà (1929), El preu de la glòria i Terres enllà, de Lluís Rossic, i també en obres de Guimerà, Rusiñol, etc, i d’autors castellans.
Fou conegut amb el pseudònim de Manel dels Ous.
(Barcelona, 5 maig 1843 – Terrassa, Vallès Occidental, 25 gener 1914)
Actor. Després de treballar molt temps com a aficionat, estudià uns cursos de declamació al conservatori i debutà com a professional amb la companyia de Cazurro.
Entre les obres que interpretà destaquen L’Esquella de la Torratxa i La dida, de Pitarra.
Malalt i amb grans dificultats a la vista, es retirà el 1908. El 1918 se li dedicà un monument a la plaça de Sant Agustí Vell.
(Barcelona, 11 abril 1903 – Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 25 gener 1972)
Actor cinematogràfic. Enginyer. Casat el 1926 amb l’escultora Eulàlia Fàbregas i Jacas.
Fou un dels galans més populars d’abans de la guerra civil en films com Mercedes (1933), Sor Angélica (1934) de Francesc Gargallo -la seva revelació-, Incertidumbre, El secreto de Ana Marís (1934), El 8º mandamiento, Ud. Tiene ojos de mujer fatal i La milloná (1936).
(Sabadell, Vallès Occidental, 27 febrer 1865 – Barcelona, 27 novembre 1922)
Actor i director cinematogràfic i teatral. Viatjant de draps, deixà la professió per l’escena.
Debutà al teatre Ateneu de Sabadell i el 1911 intervingué en el film Mala raça, de F. Gelabert; més tard dirigí i interpretà per a la Studio Films de Barcelona la sèrie de curts Cuentos baturros (1914-15) i també Passa l’ideal (1915) i El dubte (1916); més tard rodà La raó social Castro i Ferrant, Un exemple, Humanitat (vers 1917), Regeneració, etc.
Intervingué també a La boja del monestir de Montserrat i L’herència del diable. El 1922 actuà al teatre Espanyol de Barcelona.
Emprà el nom artístic de Domingo Ceret.
(el Papiol, Baix Llobregat, 1887 – Madrid, 1983)
Actor. Deixeble d’Enric Borràs. Es dedicà a papers tràgics i de grand-guignol.
Treballà en català i en castellà, a la península i a l’Amèrica Llatina. Interpretà dos dels seus èxits més destacats –L’idiota i El místic (1926)- al cinema, dirigit per Joan Andreu.
El 1968 li fou retut un gran homenatge al Teatre Romea de Barcelona, escenari d’importants èxits seus. Residí a Madrid.
(Sant Petersburg, Rússia, 3 juliol 1906 – Castelldefels, Baix Llobregat, 25 abril 1972)
Actor cinematogràfic.
Entre els seus nombrosos films, en els quals ha encarnat sovint un tipus de personatge dur, irònic i cerebral, cal esmentar Rebecca (1940), The picture of Dorian Gray (1945), All about Eve (1950, Oscar al millor actor secundari), etc.
Se suïcidà en un hotel de Castelldefels.
(Barcelona, 21 setembre 1962 – Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 13 febrer 1999)
Cantant i actor.
El 1986 formà, amb Pep Sala, el conjunt de rock Sau, amb el qual tingué un gran èxit.
Com a actor, s’inicià en teatre (Una jornada particular, 1984) i també actuà en cinema (Si te dicen que caí, 1989) i en sèries de televisió (Arnau, 1994, Sitges, 1997, etc).
Va morir d’una aturada cardíaca durant una actuació.
(Barcelona, 1840 – Madrid, 10 desembre 1898)
Actor. Fundà a Barcelona una societat dramàtica que féu teatre català al teatre Odeon. Aviat sobresortí com a actor còmic.
Passà a Madrid, on treballà en la companyia dels anomenats Bufos i també en sarsuela. Destacaren les seves creacions de Música clásica (1880), de Chapí, i de R.R., escrita expressament per a ell.
Escriví la paròdia Arturo di Fuencarrales (1870).
(Barcelona, 1 març 1871 – 1 gener 1931)
Actor. Fou figura important de l’escena catalana.
Dirigí per un temps la companyia del teatre Romea, des del 1905. Col·laborà amb Adrià Gual. També actuà a l’Apolo, a l’Espanyol, al Còmic i al Circ Barcelonès.
Vivia a Sant Feliu de Llobregat, on fundà una escola de declamació que duia el seu nom.
