Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Capmany i Farnés, Maria Aurèlia

6 Respostes

(Barcelona, 3 agost 1918 – 2 octubre 1991)

Escriptora i política. Filla d’Aureli Capmany i Farrés.

Conreà la novel·la psicològica amb influències de la novel·lística anglesa. Es donà a conèixer amb El cel no és transparent, que guanyà el premi Joanot Martorell (1948); seguiren L’altra ciutat (1955), Betúlia (1956), El gust de la pols (1962), La pluja als vidres (1963), Un lloc entre els morts (1968, premi Sant Jordi), Feliçment, ja sóc una dona (1970), Lo color més blau (1982), entre d’altres novel·les.

Autora també d’obres teatrals: Tu i l’hipòcrita (1960), Vent de garbí i una mica de por (1965), L’ombra de l’escorpì (1971) i Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1971), en col·laboració amb Xavier Romeu.

Són deguts també a ella els assaigs sobre feminisme: La dona a Catalunya (1966), El feminisme a Catalunya (1973), El comportamiento amoroso de la mujer (1974), Dona, doneta, donota (1975) i Antifèmina (1978).

Va publicar també llibres d’història i reportatge, amb intenció política: Pedra de toc (1971), Pedra de toc-2 (1974) i Cartes impertinents (1971), i narracions per a adolescents: Quim-Quima (1971) i El malefici de la reina d’Hongria (1982).

Fou presidenta del Pen Club Català del 1979 al 1983, i regidora de cultura de l’ajuntament de Barcelona.

Capmany de Montpalau i de Surís, Antoni de

9 Respostes

(Barcelona, 24 novembre 1742 – Cadis, Andalusia, 14 novembre 1813)

Historiador, filòleg i polític. Prengué part a la campanya contra Portugal (1762) i més tard col·laborà amb Olavide en la colonització de Sierra Morena al front d’un grup de catalans (1770). Instal·lat a Madrid, hi ocupà diversos càrrecs, especialment el de secretari de l’Academia de Historia (1790).

Diputat per l’ajuntament de Barcelona a Madrid, durant la invasió napoleònica tingué un paper destacat a les corts de Cadis, ciutat on morí víctima de la pesta, allí defensà la supressió de la Inquisició, però desaprovà la desaparició de les senyories. Exaltà l’esplendor de la Catalunya medieval, tot i que considerant el català una llengua “morta per a la república de les lletres”, produí en castellà tota la seva obra.

La seva primera obra de caire econòmic fou Discurso económico-político en defensa del trabajador mecánico de los menestrales (1778), la qual és un elogi dels gremis i una rèplica a Campomanes; encara que la seva obra fonamental, encarregada per la Junta de Comerç de Barcelona, fou Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-92), peça mestra de la metodologia històrica i al·legat econòmic a favor de Catalunya.

També és autor de Código de las costumbres marítimas de Barcelona (1791), Cuestiones críticas sobre varios puntos de historia económica, política y militar (1807) i Teatro histórico-crítico de la elocuencia castellana (1786-94).

Capdevila i Vilallonga, Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 18 agost 1895 – Andorra la Vella, 17 març 1980)

Escriptor, dramaturg i periodista. De jove residí a París. De retorn a Barcelona fundà la revista “Los Miserables” i fou empresonat. Dirigí posteriorment “L’Esquella de la Torratxa”, “La Campana de Gràcia” i “La Humanitat”.

Fou una figura de la vida bohèmia i popular barcelonina. Milità a l’Esquerra Republicana, i el 1939 s’exilià a França, on fou professor a la facultat de lletres de la universitat de Poitiers i el 1968 inicià la publicació d’Història de la meva vida i els meus fantasmes.

Retornat de l’exili, residí a Andorra des del 1973 on publicà un volum de memòries: De la Rambla a la presó (1975). És autor de novel·les: El pas de l’amor (1924), Al cor de la muntanya (1924), Venus i els bàrbars (1927), La bella i el monstre (1932) i Home d’amor i d’aventura (1935); de biografia: Beethoven en edicions francesa, alemanya i italiana; i de teatre El seu millor amor (1918), El rei per força (1928), La falç (1931), Adrianna i l’amor (1935), Crim de mitjanit (1937), Tres estampes de Nadal (1939).

Capdevila i Valls, Roser

Deixa un comentari

(Barcelona, 23 gener 1939 – )

Il·lustradora. Estudià a l’Escola Massana de Barcelona i exercí durant alguns anys com a mestra. Des del 1980 s’ha especialitzat en llibres infantils i juvenils que apleguen en total més de 300 títols, molts dels quals han estat editats a França, Alemanya, Àustria i el Japó, entre d’altres països.

Entre els títols més representatius hi ha les col·leccions Mirem (1982-84), Les tres bessones (1982-90) i La girafa Palmira i també obres com Viatge poètic per Catalunya (1980), etc.

Les seves obres, de les quals destaca l’humor amable amb que tracta les situacions quotidianes i l’interès pel detall, han estat seleccionades en diferents fires i exposicions del món (Japó, Bolonya, Bratislava). Els anys 1984 i 1985 obtingué el premi Serra d’Or d’il·lustració i el 1986 el premi d’il·lustració de la Generalitat de Catalunya.

Capdevila i Massana, Manuel

3 Respostes

(Barcelona, 28 desembre 1910 – 18 abril 2006)

Pintor i orfebre. Inicià els estudis (1924) amb Francesc d’Assís Galí i entrà (1925) al taller patern de la joieria. Féu estades de formació a París (1926 i 1934) fins al 1943, en que s’instal·là a Barcelona.

El 1950 fou seleccionat per a l’Exposició Internacional Carnegie de Pittsburgh, el 1966 rebé la medalla d’or de l’estat de Baviera i el 1967 li fou concedit el primer premi a l’Exposició Internacional d’Art en l’Esport. Hi ha obres seves al Schmuckmuseum de Pforzheim.

Si amb la pintura donà vida a un lirisme personalíssim, l’orfebreria i la joieria són el vessant un condueix la seva creativitat abstracta, amb una reconeguda categoria internacional. És autor dels paraments d’orfebreria del monestir de Montserrat. Ha estat professor de l’especialitat a l’Escola Massana.

Fou el pare de Joaquim Maria Capdevila i Gaya.

Canudas i Busquets, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 28 desembre 1894 – Friburg, Suïssa, juny 1975)

Aviador. L’any 1911 fundà l’Aeri Club de Barcelona. Fou el primer que obtingué el títol de pilot a Catalunya (1917).

Professor i director de l’Escola Catalana d’Aviació, fou un dels fundadors de l’Escola d’Aviació Barcelona (1929). Organitzà la línia aèria d’Andorra (1932) i, per encàrrec de la Generalitat, l’aviació catalana (1933).

Exiliat a França el 1939, se n’anà després a Amèrica i des del 1963 va residir a Suïssa.

Va publicar diversos treballs sobre aviació, entre els quals es destaca Història de l’aviació catalana (1908-1936) (1983).

Canivell i Masbernat, Eudald

5 Respostes

(Barcelona, 28 novembre 1858 – 2 abril 1928)

Escriptor, dibuixant i tipògraf. S’inicià com a il·luminador de naips; més tard féu de caixista i impressor tipògraf i estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona. Participà en el Primer Congrés Catalanista (1880).

Amb Josep-Lluís Pellicer i Josep Cunill cooperà en la fundació de l’Institut Català de les Arts del Llibre (1897) i l’Escola Pràctica Professional annexa, que foren dissolts el 1939. Col·laborador de la “Revista Gràfica” i redactor del “Diari Català” (1879-81), dirigit per Valentí Almirall, i de la “Revista de L’Avenç” (1881-93).

Fou un dels fundadors de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876), de l’Associació d’Excursions Catalana (1876) i del Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, i bibliotecari de la Biblioteca Arús (1895-1922).

L’any 1891 inicià la publicació d'”El Arte de la Imprenta”, fou director de la “Revista Gràfica”, ”Anuario Tipográfico’ i “Crónica Poligráfica”.

Entre les seves col·laboracions com a dibuixant cal remarcar les il·lustracions que féu a Cartes de Pompei (1895), d’Emili Pi i Molist, a l’edició d’El Quixot de la Manxa (1905-06) i al Lazarillo de Tormes.

D’entre els seus escrits cal esmentar: Defectos de que adolece la imprenta española, ortroposódica y tipográficamente considerada (1881), Efimérides de la tipografía española y americana (1891), Guía de Montserrat (1898), Heribert Mariezcurrena i la introducció de la fototípia i del fotogravat a Espanya (1900), Álbum caligráfico universal (1901), Estudi iconogràfic del rei En Jaume Lo Conqueridor (1909) i publicà la Bibliografia Medical de Catalunya (1918).

Cañellas i Balcells, Anton

1 Resposta

(Barcelona, 4 octubre 1923 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 27 agost 2006)

Polític. Membre d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i de la Unió Europea Demòcrata-cristiana. Fou secretari de l’equip Demòcrata-cristià de l’estat espanyol i un dels principals representants d’aquesta ideologia en la transició espanyola (1975-77).

Diputat i líder d’UDC (1977-79), defensà l’opció d’integrar el partit en un centrisme català patrocinat per la Unión de Centro Democrático. En no aconseguir-ho abandonà UDC, amb alguns partidaris seus (Unió Democràtica Centre Ampli), i ocupà la presidència de Centristes de Catalunya-UCD (1979). Per aquest partit fou elegit diputat a corts (1979) i al Parlament de Catalunya (1980-84).

Allunyat progressivament de la política, fou elegit Síndic de Greuges el 1993 i el 1998.

Carreras i Coll, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 5 desembre 1946 – )

Tenor. De petit intervingué en alguns papers al Liceu, i el 1972 debutà com a protagonista en Adriana Lecouvreur. Ha cantat per tot el món, i ha esdevingut un dels millors tenors mundials. El seu repertori principal el componen les òperes de Verdí, Puccini, Donizetti i Giordano.

Els anys 1988 i 1989 va patir una malaltia greu que va interrompre temporalment la seva carrera. A conseqüència d’aquests fets va crear una fundació internacional de lluita contra la leucèmia.

El 1989 protagonitzà en el Gran Teatre del Liceu l’estrena mundial de l’òpera Cristóbal Colón. Els darrers anys ha disminuït la freqüència de les seves actuacions, tot i que continua cantant en els principals escenaris. El 1996 inicià una gira mundial de concerts amb els tenors Luciano Pavarotti i Plácido Domingo.

Canals i Vidal, Francesc d’Assís

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 maig 1922 – 7 febrer 2009)

Filòsof i articulista. Llicenciat en dret i filosofia a Barcelona, es doctorà en filosofia (1952) a Madrid i en dret (1956) a Barcelona amb una tesi sobre la gènesi romàntica del catolicisme liberal, publicada el 1957 amb el títol de Cristianismo y revolución.

Integrat en el cenacle del jesuïta Ramon Orlandis, l’Escola Cordis Iesu, des del 1944 fou col·laborador de la revista “Cristiandad”, on ha publicat nombrosos articles, en part recollits a Política española: pasado y futuro (1980).

Catedràtic d’institut des del 1958, el 1966 succeí Jaume Bofill i Bofill en la càtedra de metafísica de la Universitat de Barcelona. Membre de l’Institut Internacional del Cor de Jesús, en fou conseller el 1978, i el 1981 fou president de la secció espanyola de la Societat Internacional Tomàs d’Aquino, del consell de la qual fou membre permanent.

Llicenciat en teologia (1973), el 1981 féu la tesi doctoral sobre sant Josep. Membre de la Maioricensis Schola Lullistica, en fou magister des del 1982. De la seva obra filosòfica, amb aportacions des del 1956, n’és recopilació el volum Cuestiones de fundamentación (1981).