Arxiu d'etiquetes: advocats/des

Lloret i Ordeix, Pere

Deixa un comentari

(Tarragona, 21 març 1877 – Barcelona, 1967)

Polític i advocat. Participà en els moviments catalanistes del començament de segle XX a Tarragona. Fou cap de la Unió Democràtica Nacionalista a Tarragona i fou l’impulsor de diversos periòdics, com “Lo Camp de Tarragona” (1900-07), “Catalunya Nova” (1907-13) i “Renovació” (1913-18).

Diputat provincial per Falset–Gandesa, regidor de l’ajuntament tarragoní (1913), conseller de la Mancomunitat de Catalunya (1921-23) i president de la diputació de Tarragona (1917-19 i 1925).

Membre fundador d’Acció Catalana, fou elegit batlle de Tarragona (abril 1931 a octubre 1934 i febrer-març 1936), promogué la urbanització del passeig Arqueològic de la ciutat. En les eleccions del 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, com a representant únic d’Acció Catalana, i director general d’administració local de la Generalitat (de l’abril 1936 al maig 1937).

President del patronat de Santes Creus (1931-36) i comissari del mateix monestir (1936-39), n’impulsà la conservació i la restauració.

S’exilià a França el 1939 i retornà el 1945.

Layret i Foix, Francesc

10 Respostes

(Barcelona, 10 juliol 1880 – 30 novembre 1920)

Advocat i polític republicà. Estudià dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i, juntament amb Lluís Companys, fundà l’Associació Escolar Republicana (1900) i l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1902), que posteriorment presidí. Ingressà després a la Unió Republicana, que acabdillava Nicolás Salmerón. En les eleccions municipals del 1905 fou elegit regidor de Barcelona i posteriorment s’adherí al moviment de Solidaritat Catalana (1906). Elegit novament regidor de Barcelona (1909), ocupà accidentalment l’alcaldia de la ciutat.

Des dels seus càrrecs municipals va patrocinar importants projectes econòmics i culturals i diverses reglamentacions laborals favorables al proletariat. El 1910 ingressà a la nova Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i es presentà a les eleccions a corts per Granollers, on va ésser derrotat. En l’esfera privada es dedicà a l’advocacia, especialment en la defensa dels sindicalistes de la CNT, la qual cosa li valgué un gran prestigi entre els ambients obrers.

El 1914, en ocasió de l’aliança electoral de la UFNR amb els radicals de Lerroux, abandonà el partit i fundà amb Marcel·lí Domingo i Lluís Companys el Bloc Republicà Autonomista, que recollí l’esperit del programa de Francesc Pi i Margall del 1894. El 1917, el Bloc s’integrà dins el Partit Republicà Català, al qual Layret, membre del directori, va conferir una orientació marcadament esquerrana. Per la seva influència, el partit s’adherí, després de la Revolució russa, a la Internacional Comunista. L’any 1919 fou elegit diputat a corts per Sabadell.

Layret preparà curosament el terreny per realitzar una aproximació cap als elements sindicalistes de la CNT, a fi de sostreure-la, almenys en part, del seu tradicional apoliticisme i formar un ampli partit polític de base obrera i socialista. Amb aquesta finalitat mantingué una constant relació amb Salvador Seguí.

Essent governador civil de Barcelona el general Martínez Anido (1920), Layret presentà al ministre de governació una forta protesta contra les innombrables detencions efectuades a la capital catalana. Poc temps després s’intensificà la repressió i foren detinguts Companys i Seguí. Quan Layret es dirigia a interessar-se per la sort dels detinguts, va ésser assassinat en ple carrer per terroristes assalariats de la patronal.

Gay i de Montellà, Rafael

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 15 novembre 1882 – Barcelona, 1969)

Advocat i jurisconsult. Membre de les joventuts de la Lliga Catalana. Especialista en dret mercantil. Fou membre numerari de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i ocupà diversos càrrecs en la junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona.

De la seva obra, són rellevants: Prontuario de la jurisprudencia mercantil (1924), La vida financera de les societats mercantils (1978), Tratado de la legislació comercial española (1930), Código de Comercio español comentado (1936), Autarquía (1940) i Valoración hispánica del Mediterráneo (1952). Escriví també algunes obres narratives sobre la Cerdanya i el Rosselló i records de viatge, així com la novel·la Girona 1900 (1966).

Font i de Rubinat, Pau

3 Respostes

(Reus, Baix Camp, 5 octubre 1860 – 4 desembre 1948)

Polític i bibliòfil. Fill de Felip Font i Trullàs i cunyat de Francesc Macià. L’any 1885 fundà l’Associació Catalanista de Reus i la revista “La Veu del Camp”, que va dirigir des del 1886 fins al 1889. També fou fundador i director de “Lo Sometent” (1886) i col·laborador de “La Renaixença”.

Membre de la Unió Catalanista, intervingué en la redacció de les Bases de Manresa (1892). Nomenat alcalde de Reus (1899-1900), fou destituït per la seva actitud independent i, de fet, abandonà la política, encara que després fou senador (1908).

Important bibliòfil, aplegà una biblioteca d’uns 40.000 volums, especialitzada en llibres de Rosembach, incunables i obres editades als Països Catalans. Restaurava els llibres i tenia molt en compte les relligadures d’època, i es relacionà amb els principals bibliòfils del món.

Des del 1904 fou president de la Societat Catalana de Bibliòfils i del Centre de Lectura de Reus i fundador de l’Institut Pere Mata. Impulsà tècniques agrícoles (projectà diversos pantans a la comarca) i els grups excursionistes. Va escriure Los Ex-libris españoles i altres monografies a les Memòries del Centre Excursionista de Catalunya (1884-90).

Fou germà seu Felip Font i de Rubinat  (Reus, Baix Camp, segle XIX – 1894)  Advocat. Tingué una activitat remarcable en la vida pública municipal i en la promoció del regionalisme.

Folch i Camarasa, Ramon

2 Respostes

(Barcelona, 30 octubre 1926 – Mollet del Vallès, Vallès Oriental, 2 gener 2019)

Novel·lista, autor teatral, traductor i advocat. Fill de Josep Maria Folch i Torres. Ha conreat la narrativa i el teatre.

Es donà a conèixer com a poeta amb L’aigua negre, però té una vasta producció novel·lística: Camins de la ciutat (1954), La maroma (1957), El meu germà gran (1958), El nàufrag feliç (1959), La sala d’espera (1961), La visita (1965), L’alegre festa (1965), Adéu abans d’hora (1966), L’estiu més bonic (1967), Tota aquesta gent (1967), Fi de setmana damunt l’herba (1967), El no (1967), Les meves nits en blanc (1973), Tota una altra cosa (1973), Quan el terror truca a la porta (1977), Sala de miralls (1982), Estrictament confidencial (1983), Manual de l’escriptor mediocre (1991) i Testa de vell en bronze (1997).

Autor de públic, escriu amb facilitat i amb un llenguatge net, directe. Ha publicat teatre juvenil, de costums o d’humor, com Un vailet entre dos reis (1951), Aquesta petita cosa (1954) i Dues hores (1958), entre altres, i la biografia paterna, Bon dia, pare (1968). També té una gran obra com a traductor, la qual ultrapassa els cent seixanta títols.

Ha guanyat diversos premis literaris. Fins al 1986 treballà a Ginebra com a traductor de l’Organització de les Nacions Unides.

Ferran i de Pol, Lluís

2 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 17 gener 1911 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 19 octubre 1995)

Advocat i escriptor. Llicenciat en dret a Barcelona (1933). Guanyà amb Tríptic (publicat el 1964), el premi de narracions Narcís Oller 1937. Visqué vuit anys a Mèxic, on s’havia exiliat el 1939, on fou redactor del “Full Català” i dels “Quaderns de l’Exili”.

S’hi llicencià en lletres (1946) i reflectí l’encís d’aquell país en obres com Abans de l’alba (1954), La ciutat i el tròpic (1956) i Érem quatre (1960). Ja a Catalunya i en obres posteriors, com Miralls tèrbols (1966), De lluny i de prop (1973), Entre tots o farem tot (1982) o Sedna (1985) retrata amb gran imaginació i un estil impecable el món català.

Estigué casat amb l’escriptora gal·lesa Esyllt T. Lawrence.

Farnés i Badó, Sebastià

Deixa un comentari

(Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 15 juliol 1854 – Barcelona, 5 gener 1934)

Advocat, taquígraf i escriptor. Dins el corrent de la Renaixença fundà “L’Arc de Sant Martí” (1884-91), setmanari catalanista publicat al poble de Sant Martí de Provençals, del qual fou redactor, i col·laborà al “Diari Català”, “La Renaixença”, “La Veu de Catalunya” i “Lo Pensament Català”, entre altres.

Com a folklorista, publicà només una part del seu material: Narracions populars catalanes i Paremiologia comparada (1913). Com a bibliotecari del Foment del Treball Nacional, fou el qui primer aplicà a Espanya el sistema decimal de Brussel·les. Fou taquígraf oficial a l’Exposició Universal del 1888. Cal remarcar la seva ponència Reivindicació del llenguatge a les escoles primàries, un dels primers documents sobre la totalització del llenguatge català a les escoles.

Deixeble de Josep Balari i Jovany, fundador i animador de l’Institut Taquigràfic, fou autor del Diccionario según el método Garriga, Taquigrafía castellana i Taquigrafia catalana. De la seva obra literària cal tenir en compte Rondalles i La borda (novel·la de tema social). Formà part de l’equip dels fundadors de l’Orfeó Català, la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista.

Esteve i Guau, Martí

1 Resposta

(Torà, Solsonès, 1895 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1977)

Polític i advocat. Estudià lleis a Barcelona i posteriorment fou nomenat secretari de la Secció d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya (1918). Fou secretari de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista. Elegit regidor per Barcelona, poc després participà en la fundació d’Acció Catalana i en fou membre del comitè executiu. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou director de “La Publicitat” i el 1930 es reintegrà a l’ajuntament barceloní.

Fou diputat de la Generalitat i membre de la ponència encarregada de la redacció de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Posteriorment, com a diputat a les Corts Constituents de la República, participà en la defensa de l’Estatut. Més tard fou conseller de Finances del govern de la Generalitat. Empresonat després dels fets d’octubre de 1934, amb el triomf del Front Popular (1936), retornà a la Conselleria de Finances fins a l’octubre de 1936. Acabada la guerra civil, s’exilià a Cuba, i el 1961 passà a Mèxic.

És autor d’una biografia de Prat de la Riba (1917) i d’El règim jurídic català (1919).

Duran i Ventosa, Lluís

13 Respostes

(Barcelona, 24 desembre 1870 – 18 desembre 1954)

Polític, advocat i periodista. Fill de Manuel Duran i Bas, i germà de Raimon, Manuel i Claudi.  Doctorat en lleis el 1891, fou redactor de política de “La Renaixensa” d’ençà del 1888.

Establí relació amb Prat de la Riba des de la presidència a la secció de dret del Centre Escolar Catalanista (1889-90). Fou secretari de la Lliga de Catalunya i, després, del consell permanent de la Unió Catalanista.

Passà, amb el grup de “La Veu de Catalunya”, a formar el Centre Nacional Català (1899); després a la Lliga Regionalista (1901), de la qual fou secretari i, posteriorment, membre destacat de la Comissió d’Acció Política. Fou regidor de l’ajuntament de Barcelona (1906-10 i 1916-20). Com a diputat provincial (1913), i al costat de Prat de la Riba, contribuí al moviment per la Mancomunitat, de la qual fou conseller de Foment.

Fou alcalde provisional de Barcelona el 1917, durant l’Assemblea de Parlamentaris i la vaga general d’agost, i fou senador durant el període 1919-21 i l’any 1923. Durant la República, fou diputat del Parlament català (1932), i novament regidor de Barcelona el 1933. Fora del país durant la guerra civil, tornà per exercir l’advocacia.

A part de la seva producció jurídica, hom pot esmentar-ne les obres Regionalisme i federalisme (1905), Els polítics (1927) i La esencia de los nacionalismos (1939).

Roca i Pons, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 desembre 1914 – Sant Pere de Ribes, Garraf, 28 agost 2000)

Lingüista. Llicenciat en dret (1935) i en filologia romànica (1941). Professor a la Universitat de Barcelona en 1947-55, any en què emigrà a Cuba, on fou docent a la Universidad de Oriente, de Santiago de Cuba (1955-56). S’establí als EUA i exercí com a professor a la Universitat d’Indiana (1957-81), entre d’altres.

Remarcable promotor de l’ensenyament del català, fou cap de la secció de català i provençal de la Modern Language Association (1962-70). Promotor i primer president de la North American Catalan Society (1978) i, més tard, president honorífic, fou també fundador de “Catalan Review”, òrgan d’aquesta entitat.

El 1987 fou elegit membre de la junta directiva de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, i el 1989, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Col·laborà en nombroses publicacions científiques, com ara “Revue des Langues Romanes” i “Estudis Romànics”. El 1988 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Publicà Estudios sobre perífrasis verbales del español (1958, premi Menéndez Pelayo), Introducción a la gramática (1960), l’edició castellana, molt ampliada, de Le langage, de J. Vendryes (1958), Introducció a l’estudi de la llengua catalana (1970), on introduí en l’estudi del català els mètodes estructuralistes, i Introduction to Catalan Literature (1977).