Arxiu d'etiquetes: novel·listes

Blanquerna

(Montpeller ?, França, 1282 – 1287)

(o Llibre d’Evast i Blanquerna)  Obra de Ramon Llull. Nom amb què és coneix el Llibre d’Evast e d’Aloma o de Blanquerna son fill. Aquest nom fou potser suggerit pel de la basílica de Santa Maria de Blaquernes de Constantinoble.

És una novel·la enciclopèdica -el mateix Llull l’anomenava romanç- que exposa un pla de reforma del món. L’obra es compon de cinc parts, que tracten de l’ideal de la vida del matrimoni, encarnat en els pares de Blanquerna, Evast i Aloma, i de les reformes que emprèn aquest en el si de l’Església, quan després de renunciar a Natana, amb qui s’havia de casar, abraça la vida religiosa i esdevé bisbe i papa, i fa triomfar les virtuts a tot el món, després renuncià al papat per a fer vida eremítica contemplativa junt amb l’emperador, l’altra de les dues potestats de la terra. S’hi inclouen al final el Llibre d’Ave Maria, el Llibre d’Amic e Amat, i l’Art de contemplació.

La data de composició de Blanquerna no és coneguda. La seva contextura fa creure que fou redactat en diverses etapes, probablement a Montpeller. La primera edició aparegué a València l’any 1521; fou traduït al francès al segle XVII, al castellà al segle XVIII, i a l’anglès el 1926.

Argullol i Serra, Josep d’

(Manresa, Bages, 1839 – Barcelona, 23 desembre 1886)

Novel·lista i publicista. De jove fundà i dirigí “El Manresano”, periòdic conservador.

Conreà la novel·la històrica: El crit de l’ànima (1869), on criticà la Revolució de Setembre, i Les òrfenes de mare (1873); i la narració: La guerra (1877).

Col·laborà a diversos periòdics i publicà treballs jurídics.

Alòs i Domingo, Concepció

(València, 22 maig 1926 – Barcelona, 1 agost 2011)

Novel·lista en castellà. S’inicià literàriament amb articles als diaris de Palma de Mallorca, on exercia el magisteri.

Traslladada el 1960 a Barcelona, continuà col·laborant a la premsa i publicà les seves novel·les d’intenció realista: Los enanos (1962), Los cien pájaros (1963), Las hogueras (1964) -premi Planeta- i El caballo rojo (1966).

Vida Privada

(Catalunya, 1932)

Novel·la de Josep M. de Sagarra. És un clàssic de la literatura catalana, que va rebre el Premi Joan Crexells de narrativa.

Sagarra fa un retrat tant de les classes socials altes com de les baixes de la Barcelona d’aquell temps, i va provocar un escàndol en aquella època pels temes que tractava i que es basava, en gran part, en personatges reals que els contemporanis podien reconèixer.

Vida privada ha estat considerada la novel·la més representativa de Barcelona.

Tragèdia de Lançalot

(Catalunya, 1496)

Novel·la cavalleresca de mossèn Gras.

Es tracta d’una adaptació dels primers episodis de la novel·la francesa Mort del rei Artís, del segle XIII, que l’autor ofereix d’una manera molt resumida, i que se centra principalment en el conflicte sentimental entre el cavaller i la reina Ginebra, amb una actitud crítica i didàctica, però amb un estil ampul·lós i pedant.

Tirant lo Blanc

(País Valencià, segle XV)

Novel·la escrita per Joanot Martorell i, en el seu estat conservat, acabada pel cavaller també valencià Martí Joan de Galba, que fou impresa per primera vegada a València l’any 1490, per Nicolau Spindeler, en tiratge de 715 exemplars. Fou reimpresa a Barcelona, el 1497, per Diego de Gumiel, i del 1873 ençà se n’han fet cinc edicions del text original.

Joanot Martorell, segurament durant la seva estada a Anglaterra (1438-39), degué recollir idees i preparar materials per tal de redactar una novel·la cavalleresca, de la qual, en data indeterminada, donà una mena d’esbós o assaig, el Guillem de Varoïc, els episodis i les idees principals del qual foren refosos als cinquanta-vuit primers capítols del Tirant.

Hom pot acceptar que al començament de l’any 1460, potser a precs de l’infant Ferran de Portugal, Martorell començà la redacció definitiva de la novel·la, que segurament encara es trobava en estat incomplet o pendent de revisió quan l’escriptor morí el 1468.

L’original passà a mans del seu amic Martí Joan de Galba, el qual curà de preparar-lo per tal d’ésser imprès i, cap a la segona part de la novel·la, féu més aprofundida la seva revisió i segurament hi afegí algun episodi propi. Però Galba també morí cinc mesos abans que fos acabada la impressió de la novel·la, que ateny 487 capítols.

El Tirant és la fingida biografia d’un cavaller bretó que, molt jove, es fa conèixer en festes cortesanes i combats a Anglaterra, esdevé cap de forces armades que socorren l’illa de Rodes i l’imperi grec, el qual defensa contra la invasió dels turcs i, després d’una llarga campanya al nord d’Àfrica, torna a Constantinoble i mor.

Les aventures cavalleresques i militars són acompanyades de la narració dels amors de Tirant i Carmesina, filla de l’emperador grec, la qual morirà també en saber el traspàs del seu enamorat.

L’extensa narració ofereix, d’una banda, tot un seguit de descripcions de procediments i recursos militars, ginys de guerra i moviments de tropes que fan comprendre la gran perícia de Tirant com a estrateg, tant en combats de terra com de mar. En això l’obra esdevé un preciós document de l’època, amb unes característiques i intencions molt diverses del tan divulgat llibre d’aventures d’origen bretó on apareix l’element meravellós i hom dóna una inversemblant fisonomia a l’heroi. D’altra banda, els amors de Tirant i Carmesina, emmarcats en la vida cortesana de Constantinoble, són narrats amb una profunda visió sentimental i psicològica i amb detalls alhora cortesans i sensuals.

Una prosa molt variada, adés solemne, retòrica i pomposa, adés familiar, viva i matisada amb un diàleg molt expressiu, reflex d’una realitat que l’autor vivia en la seva exuberant València de mitjan segle XV, atorguen al Tirant una real grandesa com a creació literària.

Els personatges, que no manquen de models vius, presos de la realitat contemporània, són dibuixats amb encert, fermesa i gran poder individualitzador, des dels que es podrien anomenar herois de la narració fins als secundaris i fins i tot marginals.

Tant pel seu contingut com per la seva forma expressiva el Tirant lo Blanc és una de les grans novel·les europees -ja ho afirmà Cervantes- i té la primacia entre la novel·lística catalana.

El 1511 es publicà a Valladolid una interessant traducció castellana, el 1538 n’aparegué a Venècia la versió italiana de Lelio di Manfredi, el 1737, amb peus d’impremta falsos per tal de desorientar la censura, la versió francesa atribuïda a C.-Ph. de Tubières, comte de Cailus i el 1984 aparegué a Londres la versió anglesa a càrrec de David H. Rosenthal.

somni, Lo

(Catalunya, segle XIV)

Obra cabdal de Bernat Metge. Escrita al començament del 1399, sens dubte a la seva casa del carrer de la Corretgeria, a Barcelona.

Fingeix que poc temps abans, quan l’escriptor era a la presó (el Castell Nou de Barcelona), se li aparegué l’esperit de Joan I, acompanyat dels personatges mitològics Orfeu i Tirèsies, d’ocells i de gossos de caça. Es planteja tot seguit el problema de l’existència i la immortalitat de l’ànima, en la qual cosa Metge diu no creure, però que constitueix l’essència del llibre primer, on el rei acaba convencent el seu antic secretari d’aquestes veritats.

Al llibre segon Joan I afirma que la seva ànima es troba al purgatori i en camí cert d’assolir la glòria. Al llibre tercer hom aclareix que Orfeu i Tirèsies acompanyen Joan I per tal que aquest purgui la seva desmesurada afecció a la música i a l’astrologia; el primer hi narra els seus amors amb Eurídice i el segon pronuncia una violenta diatriba contra el sexe femení.

En el llibre quart Bernat Metge pren la paraula i refuta tots els arguments misògins de Tirèsies, fa un elogi de les dones on esmenta les més famoses de l’antiguitat i les més recents reines catalanes, i l’obra acaba amb una enginyosa i original diatriba contra els homes, d’un gran interès des del punt de vista del vestuari i dels costums.

Obra escrita amb intenció política i de defensa personal i del grup dirigent al qual pertanyia l’escriptor, aquest vol palesar la seva ortodòxia, posar de manifest que l’ànima de Joan I no és damnada i defensar l’actitud reial davant el Cisma d’Occident. Els elogis al rei Martí i a la seva muller Maria de Luna responen a aquesta actitud d’autodefensa i de reivindicació.

L’obra és escrita en forma de diàleg a l’estil ciceronià i l’autor hi mostra el seu gran coneixement d’autors clàssics i humanistes i del Boccaccio del Corbaccio; això, juntament amb una prosa d’alta i nobilíssima qualitat, fa de l’obra una de les més belles i intel·ligents manifestacions de la prosa catalana de tostemps.

Solitud, de Víctor Català

Solitud

(Catalunya, 1904)

Novel·la de Víctor Català, considerada per la crítica com la seva obra mestra.

La protagonista, la Mila, segueix el seu marit, Maties, cap al cim de l’alta muntanya, on hi ha l’ermita de Sant Ponç. En Maties ha portat la seva dona enganyada tant per la llunyania i la dificultat d’accés a l’ermita com per l’ofici d’ermitans que hi tindran. La descripció de l’alta muntanya pren un lloc preponderant en la narració; aquesta dóna la dimensió de la solitud de la Mila. El tema de la novel·la és la tràgica impotència de la protagonista per a establir un lligam profund d’amor amb els éssers que la volten.

Aparegué en forma de novel·la a terminis a “Joventut” del 19 de maig de 1904 al 20 d’abril de 1905. Tingué un èxit esclatant, amb les consegüents edicions successives fins a la del 1909. En els jocs florals de Barcelona d’aquest mateix any obtingué el premi Fastenrath. No fou editada de nou fins el 1945.

Malgrat que l’escriptora oferí d’escriure un recull de contes, l’editor preferí una novel·la. Caterina Albert planejà la novel·la en vint capítols.

És un drama rural, un conte, una narració curta, amb el ritme deliberadament alentit per la intromissió de dos elements: d’una banda, una acurada, reiterativa i minuciosa anàlisi dels sentiments de la Mila; d’altra banda, la narració s’alenteix amb les contalles del pastor.

Gran part del seu èxit derivava de la seva singularitat. Els crítics, que es posaven d’acord quant a la seva excelsitud, no s’hi posaven quant a les seves coordenades estètiques. Sabien, això sí, que no podia ésser comparada a cap de les grans novel·les dels seus contemporanis. La solució és considerar la narració no com una novel·la, sinó com un gran poema en prosa. I, precisament per això, deduir que els personatges no són persones, sinó símbols.

Allò de què no hi ha dubte, i que el crític havia de trobar, és el tractament tipificador dels personatges que no són la Mila, un tractament més propi del conte que de la novel·la, que no cerca l’ambigüitat de la persona concreta, sinó l’essencialitat de l’esquema humà.

L’èxit novel·lístic aconseguit amb aquesta obra no es tornà a produir.

Sembrando Flores

(Catalunya, 1906)

Novel·la de Federico Urales.

Francesc Ferrer i Guàrdia li encomanà diversos llibrets per a l’Escola Moderna, d’on sorgí aquesta novel·la, que assolí un gran èxit i que inaugurà la seva dedicació a la literatura obrerista de caire anarquista.

Selva i Vives, Josep

(Reus, Baix Camp, 25 maig 1902 – Barcelona, 19 agost 1987)

Novel·lista i historiador de l’art. El 1948 fou nomenat conservador adjunt del Museu d’Art Modern de Barcelona.

És autor de les novel·les La llum i l’ombra (1931) i Albada (1933), dels estudis El arte de España durante los Borbones (1943) i L’escultor Joan Rebull (1960), i d’alguns escrits esparsos o incorporats a llibres col·lectius, entre els quals destaca la seva col·laboració a l’obra L’Art Català.