(Valls, Alt Camp, 10 agost 1846 – Barcelona, 26 juliol 1930)

Novel·lista i narrador. Orfe de pare, fou educat pel seu oncle, J. de Moragas i de Tavern, i tingué una estreta relació amb el seu cosí Josep Yxart. Estudià dret a Barcelona, on s’establí definitivament el 1873, com a oficial de secretaria de la diputació provincial. Després, gairebé fins a la seva mort, fou procurador dels tribunals.

Els seus primers escrits foren en castellà: El pintor Rubio, un novelón romàntic, inèdit, datat el 1876; Un viaje de placer, aparegué sota el pseudònim Plácido a “El Tío Camueso” el 1868. Fins el 1877 col·laborà, anònimament o amb pseudònims, a diverses revistes castellanes de poca volada.

Els factors decisius en la seva conversió al “catalanisme literari” foren la influència d’Yxart i de J. Riera i Bertran, que l’introduí als cercles literaris de la Renaixença, i la sensació produïda pels importantíssims Jocs Florals del 1877. Els seus relats Sor Sanxa i Isabel de Galceran foren premiats en els jocs del 1879 i del 1880, i aquell any publicà l’aplec de narracions Croquis del natural.

La papallona (1882), malgrat totes les seves deixes romàntiques i costumistes, representa l’aparició de la novel·la catalana moderna, el tema de la qual és la vida contemporània del país tractada amb realisme i amb consciència dels grans processos històrics. Entre el 1882 i el 1892, en un ambient cultural molt propici, produí les seves novel·les més característiques: L’Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885) i, sobretot, La febre d’or (3 volums, 1890-92).

La seva tècnica es fonamenta en l’observació; es distingeix, però, no solament en les descripcions, sinó també en la creació de personatges versemblants i en l’articulació d’un complex món de ficció. El seu llenguatge és planer i reprodueix el sabor, amb molts castellanismes i tot, del dialecte barceloní de la darreria del segle XIX. La seva visió és informada més per principis morals, en el fons cristians, que per la dèria materialista i determinista del naturalisme d’É. Zola.

Els seus contactes literaris dintre i fora de l’àmbit hispànic li consolidaren una fama insòlita en la literatura catalana d’aleshores. A Catalunya era el representant, com a realista declarat, del corrent literari més avançat i més cosmopolita de l’època: participà com a tal en els inicis del moviment modernista i col·laborà a “L’Avenç”.

Les seves obres foren traduïdes a diversos idiomes i Zola prologà la versió francesa de La papallona (1885), fet que ha tendit a fer exagerar la seva vinculació amb el naturalisme estricte. Una de les seves obres més acabades, La bogeria (1898), investiga les conseqüències de les teories deterministes en un estudi molt subtil d’un cas de trastorn mental.

El conjunt de l’obra olleriana mostra una tendència a la dispersió i un ritme de producció minvant, atribuïbles en part a la manca de condicions professionals en la seva situació d’escriptor.

Publicà diversos reculls de narracions breus i altres proses (Notes de color, 1883; De tots colors, 1888; Figura i paisatge, 1897; Rurals i urbanes, 1916; Al llapis i a la ploma, 1918); traduí obres de Pavlovskij, A. Dumas, I. Turgenev, L. Tolstoij, C. Goldoni, Flaubert, etc. ; també escriví teatre (Teatre d’aficionats, 1900; Renyines d’enamorats, 1926).

Trigà set anys a enllestir la seva darrera novel·la llarga, Pilar Prim (1906), obra madura en què la intensificació psicològica i el conreu d’un estil més refinat evidencien l’adopció d’esquemes i procediments postnaturalistes. Però abans ja de l’aparició d’aquesta novel·la, i malgrat el premi Fastenrath que hi guanyà el 1912, s’apartava del món literari.

No superà la impressió produïda per la mort prematura d’Yxart (1895) i de Joan Sardà (1898), i, en un període de crisi de la novel·la catalana en general, es mostrà refractari tant a les tendències ideològiques i estètiques del darrer Modernisme com a l’academicisme i al purisme lingüístic dels noucentistes.

Les seves Memòries literàries (1962), redactades en 1913-18, evoquen en un to justificatiu i amb una documentació abundant la seva carrera d’escriptor fins el 1906. La publicació de les seves Obres completes (12 volums, 1928-30) confirmà la seva rehabilitació com a patriarca de la novel·la catalana moderna.