Arxiu d'etiquetes: advocats/des

Cortada i Sala, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 21 març 1805 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 9 juliol 1868)

Escriptor i advocat. Publicà, en castellà, novel·les històriques de tipus romàntic, com Tancredo en el Asia (1833), La heredera de San Gumi (1835) i Lorenza (1837); alhora se sentí atret per les lletres catalanes en una etapa de pre-renaixença. Traduí al català l’obra en vers de Tommaso Grossi La fuggitiva, amb el títol de La noia fugitiva (1834).

L’interès per la llengua i la cultura catalanes el va dur a publicar estudis, com el treball Memoria acerca de las Cortes de Amor i Las revueltas de Cataluña  1838). L’any 1860 publicà el seu opuscle Cataluña y los catalanes, on per primera vegada el regionalisme rep una força de contingut polític. Dedicat al periodisme, col·laborà a la premsa (“Diario de Barcelona”, “La Imprenta”, “La Barretina”) amb articles de costums i crítica social.

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Academia de la Historia de Madrid, i president de la Societat Econòmica d’Amics del País; a partir del 1859 formà part del grup restaurador dels Jocs Florals.

També va escriure Historia de España (1841), Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga (1868) i un llibre de Pensamientos (1838). El 1844 classificà les col·leccions de l’antic convent de Sant Joan. Els Artículos (1890), recullen textos de costums, de crítica i de política. Havia publicat, igualment, una història de Portugal (1844), en castellà.

Companys i Jover, Lluís

43 Respostes

(el Tarrós, Urgell, 21 juny 1882 – Barcelona, 15 octubre 1940)

Polític i president de la Generalitat. Estudià lleis a Barcelona i fou advocat laboralista. Amic i col·laborador de Francesc Layret i Albert Bastardas, s’inicià en el món de la política com a secretari de l’Associació Escolar Republicana alhora que militava a la Unió Republicana. En crear-se Solidaritat Catalana, en fou, al principi, partidari, però ben aviat s’hi oposà per la significació dretana d’aquest moviment.

El 1909 fou empresonat pels fets de la Setmana Tràgica. El 1910 ingressà, amb els membres de la Unió Republicana, a la Unió Federal Nacionalista Republicana i aviat encapçalà el moviment reformista, que abandonà quan aquest es declarà occidentalista quant a les formes de govern (1914-15). Milità en la Joventut Republicana de Lleida i participà en la creació del Partit Republicà Català (1917).

Fou remarcable la seva activitat com a periodista; exercí, entre altres tasques, el càrrec de redactor en cap de “La Publicidad”. L’any 1916, amb Marcel·lí Domingo, creà el diari “La Lucha”. Aquest mateix any fou elegit regidor de Barcelona i s’ocupà de la defensa dels sindicalistes, cosa que li valgué uns quants empresonaments.

companys3

Era al presidi de Maó, amb Salvador Seguí i d’altres (confinat per Martínez Anido), quan, per raó d’ésser elegit per al congrés (desembre 1920), fou posat en llibertat. Aquest any col·laborà a la creació de la Unió de Rabassaires, que constituí l’eix de la política agrària catalana dels anys següents, i en dirigí l’òrgan de premsa, “La Terra”.

Durant la dictadura, participà en diferents comitès d’oposició a Primo de Rivera, i el govern Berenguer l’empresonà (octubre 1930). L’any 1931 participà activament en representació del Partit Republicà Català en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya (1931). Elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona (12 abril 1931), el 14 d’abril ocupà l’ajuntament i proclamà la República a Catalunya.

Por ordre de Macià, exercí interinament el càrrec de governador civil (abril-maig 1931). Diputat a les corts constituents (1931), participà en les discussions de l’Estatut i, aprovat aquest, fou president del Parlament de Catalunya (1932) fins que Azaña el nomenà ministre de marina (juny-setembre 1933). La seva activitat política no li impedí de dedicar-se a la premsa, en la qual col·laborà activament, i àdhuc dirigí una temporada “La Humanitat”.

companys2

A la mort de Francesc Macià ocupà el càrrec de president de la Generalitat (gener 1934) i formà un govern de concentració (amb Estat Català, Acció Catalana, el grup de “L’Opinió”, l’USC), característica fonamental del seu ideari polític. Defensà la llei de contractes de conreu, que satisfeia algunes peticions de la Unió de Rabassaires, l’oposició a la qual per part dels sectors dretans de Catalunya portà als fets del 6 d’octubre de 1934.

Davant l’alternativa d’haver de col·laborar amb el govern de Madrid, cada cop més de dretes, proclamà l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. L’exèrcit intervingué i fou suspès parcialment l’Estatut, mentre Companys, processat i condemnat a 30 anys, era empresonat al presidi de Puerto de Santa Maria.

Gràcies a la victòria del Front Popular (febrer 1936) fou alliberat i, elegit diputat, tornà a ocupar la presidència de la Generalitat, i l’Estatut entrà de nou en vigor. En esclatar la guerra civil, lluità per aconseguir un govern d’unitat popular, que presidí Josep Tarradellas, oferint algunes conselleries a cenetistes i comunistes, per tal de trobar un nou equilibri de forces polítiques conforme a la situació revolucionària creada.

Exiliat a França el 1939, fou detingut per la Gestapo el 13 d’agost de 1940, i extradit i lliurat al govern franquista. Després d’un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat al castell de Montjuïc.

Col·legi d’Advocats de Barcelona

37 Respostes

(Barcelona, 1832 – )

Corporació professional. Hi han de pertànyer els llicenciats en dret per a exercir a la ciutat de Barcelona. Instituïda per una cèl·lula reial. És instal·lat al Palau Casades, al carrer de Mallorca. Té una biblioteca especialitzada en temes jurídics de més de 150.000 volums. Des del 1895, conjuntament amb l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, instal·lada al mateix edifici, publica la “Revista Jurídica de Catalunya”.

A part les activitats professionals, com l’Escola de Pràctica Jurídica, té una Comissió de Cultura, que programa actes d’interès públic. El càrrec de degà, de lliure elecció com tots els de la junta de govern, ha adquirit un prestigi ciutadà. Té més de 3.500 col·legiats.

Casanovas i Maristany, Joan

Deixa un comentari

(Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 11 agost 1890 – Valràs, Llenguadoc, 7 juliol 1942)

Polític i advocat. Llicenciat en dret (1911), es dedicà a la defensa dels sindicalistes perseguits. Militant del Partit Republicà Català, fou diputat provincial per Vilafranca del Penedès (1919-23). Les seves campanyes a favor dels obrers el dugueren repetidament a la presó. Fou conseller de la Mancomunitat de Catalunya (1921) i col·laborà a “El Diluvio” i “L’Opinió”.

S’exilià a França (1924) a l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera. Col·laborà a “Ressorgiment” de Buenos Aires, i a les “Hojas Libres” d’Hendaia, així com amb el grup separatista de Santiago de Cuba. Retornà a Barcelona a la proclamació de la República (1931). Fou un dels fundadors d’ERC, detingué la cartera de defensa del primer govern de la República Catalana, presidit per Francesc Macià; conseller de governació, més tard fou vice-president i conseller de foment, en el nou govern de la Generalitat (desembre 1931).

L’any 1936, ja esclatada la guerra civil, fou designat per Lluís Companys conseller primer del govern i president del consell executiu de la Generalitat (31 juliol-26 setembre). La seva actitud contrària als excessos de l’anarquisme i al predomini del govern central de la República motivaren la seva partida a França pel novembre de 1936.

Tornà a Barcelona el 1937 i prengué part en un intent, que fracassà, de declarar la neutralitat de Catalunya i posar-la sota la protecció de la Gran Bretanya i de França. Llavors hagué d’exiliar-se definitivament, per tal d’evitar les represàlies del govern central, i s’instal·là a Perpinyà.

El 1939 publicà un document en el qual intentava de justificar la seva actuació. També publicà El sindicalismo en el Pretorio (1924), sobre les lluites socials al Principat els anys immediats a la Dictadura.

Casanova i Comes, Rafael

26 Respostes

(Moià, Moianès, 1660 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 2 maig 1743)

Advocat i polític. Fill d’una família acomodada, simpatitzà aviat amb la causa de l’arxiduc Carles, en esclatar la guerra de Successió. Fou nomenat conseller tercer de Barcelona (1706) i l’arxiduc Carles el féu ciutadà honrat (1707).

Després de l’abandó de les forces aliades de Catalunya, participà com a membre del braç reial a la junta de braços (1713) que decidí la continuació de la guerra contra Felip V de Borbó, i formà part de la junta secreta de cinc membres que deliberà sobre les propostes d’operacions militars d’Antoni de Villarroel, cap de les forces regulars que operaven a Barcelona.

Al final d’aquell any (1713), fou nomenat conseller en cap del govern de la ciutat, càrrec que comprenia, a més, el de coronel de la Coronela, o milícia ciutadana dels gremis. Establert el setge de la ciutat per les tropes del general duc de Berwick (juliol 1714), l’artilleria enemiga començà a obrir bretxes a les muralles i Casanova decretà la mobilització de tots els homes de més de 14 anys, i els incorporà a la Coronela.

Malgrat tot, el setge era ja irresistible quan el duc de Berwick (3 setembre) exigí la rendició de la ciutat. Casanova convocà la Junta de Govern, i en la reunió d’aquesta proposà la conveniència d’un armistici, atesa la situació desesperada, pel gran nombre de ferits, la fam i la manca de municions. Però la proposta fou rebutjada per una gran majoria (26 vots contra 4).

A partir d’aleshores, Casanova treballà intensament durant l’imminent assalt final. La matinada de l’11 de setembre es dirigí, portant la bandera de santa Eulàlia, cap al baluard de Sant Pere i del Portal Nou, on fou malferit; d’ací fou dut al col·legi de la Mercè. L’endemà signava la capitulació de Barcelona. Per tal d’evitar la repressió, fou amagat un quant temps a Sant Boi de Llobregat.

Reaparegué a Barcelona el 1719, on exercí l’advocacia. L’any 1725 obtingué la devolució dels seus béns i el 1737 es retirà definitivament a Sant Boi de Llobregat, on vivia el seu fill. Amb el temps, la seva figura esdevingué un símbol de la llibertat del país.

Casanellas i Ibars, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 25 juny 1904 – 14 juliol 1986)

Polític i advocat. Durant la Dictadura de Primo de Rivera féu sortir a París un setmanari d’oposició “El Fuet”. Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya, fou tinent d’alcalde a Barcelona (1931), diputat al Parlament de Catalunya (1932) i a les corts de la República (1936). Dins el partit fou un dels capdaventers del grup de “L’Opinió”, conegut com els Lluhins, el qual l’octubre de 1933 constituí el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.

Fet presoner per les forces franquistes el mateix 18 de juliol, fou condemnat a mort, però se salvà gràcies a un bescanvi. S’exilià a Mèxic i a París, i fou president de les corts de la República a l’exili abans de retornar al Principat, el 1976.

Retornat a la militància d’Esquerra Republicana, presidí la comissió de traspassos de serveis diputacions-Generalitat (1978-79) i fou (1979-82) senador per Barcelona en les eleccions del 1979, trencà amb aquest partit (1982) i fou elegit diputat al Parlament de Catalunya com a independent en la candidatura del PSC-PSOE (1984).

Carreras i Candi, Francesc

13 Respostes

(Barcelona, 4 juliol 1862 – gener 1937)

Advocat, periodista i historiador. Membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1886), membre fundador i president (1913) del Centre Excursionista de Catalunya. Col·laborà en diverses publicacions periòdiques.

Participà de manera molt activa en la vida social i cultural de Barcelona: president de la Joventut Conservadora (1890); regidor de l’Ajuntament per la Lliga (1891-1922), des d’on impulsà la publicació del Dietari de l’antic consell barceloní i les Rúbriques de Bruniquer (17 volums, 1892-1918); professor de història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans (1903-05), president diverses vegades de l’Acadèmia de Bones Lletres (patrocinà el seu butlletí), i fundador de la Societat Filatèlica Catalana (1901).

Dirigí la Geografia General de Catalunya, ampliada després al País Valencia, el País Basc i Galícia, per a la qual escriví La ciutat de Barcelona, encara ara l’obra més documentada sobre la ciutat.

Especialitzat en la història medieval catalana, publicà Lo castell de la Roca del Vallès (1895), Notas históricas de Sarriá (1897), Miscelània històrica catalana (1905-18), Dietari de guerra a Cervera (1907), Narracions montserratines (1911), La via Layetana (1913), La creu coberta (1919), Desafiament a Catalunya en el segle XVI, amb la col·laboració de Sigfrid Bosch (1936), Cataluña ilustrada (1940) i La navegación en el río Ebro, amb la col·laboració d’A. Gallardo (1940).

Carreras i Artau, Tomàs

3 Respostes

(Girona, 3 abril 1879 – Barcelona, 23 octubre 1954)

Filòsof, advocat i etnòleg. Germà de Joaquim. Estudià dret a Barcelona i es féu conèixer per les conferències pronunciades a l’Ateneu Barcelonès sobre Composicions ètiques i jurídiques a Espanya. Fou catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona (1912-49). Fundà l’Arxiu de Psicologia Col·lectiva i Ètica Hispanes, que més tard esdevindria l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. Col·laborà amb Serra i Húnter i Ramon Turró a la Societat Catalana de Filosofia, dependent de l’Institut d’Estudis Catalans.

Les seves doctrines revelen una actitud sorgida contra l’escola sociològica francesa, d’ascendència comtiana, a la qual censurava l’intent de convertir l’estudi de la realitat eticosocial en una ciència natural positiva. Publicà valuoses investigacions sobre filòsofs, juristes i metges: Orígenes de la filosofía de Raimundo Sibiuda (1928), Luis Vives (1942), Balmes y la filosofía de la historia (1947).

Altres obres seves són: Demostración del principio de casualidad por el principio de contradicción (1897), Manual per a les recerques d’etnografia de tot Catalunya (1922), Introducció a la història del pensament filosòfic a Catalunya (1931), Historia de la filosofía española (2 volums, 1939) i Estudios sobre médicos-filósofos españoles del siglo XIX (1952). És també autor de la Historia de la filosofía española. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV (1939-43), escrita en col·laboració amb el seu germà Joaquim. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1918).

Militant de la Lliga Regionalista, fou diputat al Parlament de Catalunya (1932) i, després de la guerra civil, deu anys ponent de cultura de l’ajuntament de Barcelona (1943-53); impulsà la creació de l’Orquestra Municipal de Barcelona (1944) i diversos museus, com el Museu Etnològic.

Carrasco i Formiguera, Manuel

10 Respostes

(Barcelona, 3 abril 1890 – Burgos, Castella, 9 abril 1938)

Polític i advocat. Ocupà diversos càrrecs públics a Catalunya. Des de jove milità en les files catalanistes. El 1922 participà en la fundació d’Acció Catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat a Burgos i desterrat a Tamarit de Llitera. El 1930 representà Acció Catalana al Pacte de Sant Sebastià. Formà part dels primers governs del president Macià.

“El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest moment transcendental: Visca Catalunya Lliure!”. (Manuel Carrasco i Formiguera al ser afusellat)

Diputat a Corts per Girona, defensà fermament la integritat de l’Estatut votat pel poble, i també els drets dels religiosos. Abandonà l’Acció Catalana Republicana per discrepàncies en la qüestió religiosa, i participà en la fundació i direcció d’Unió Democràtica de Catalunya (octubre 1932), de caire democristià.

En la revolta franquista, amb els seus companys de partit, es mantingué fidel al govern legítim i ajudà a salvar vides i a evitar altres desastres. Amenaçat, però, per elements incontrolats, la Generalitat l’envià a Euskadi per protegir-lo. En el segon viatge que hi féu, per mar, va ser capturat (març 1937), amb tota la família, pel creuer Canarias i, empresonat novament a Burgos, un consell de guerra el condemnà a mort i fou afusellat pel règim franquista.

Carner i Romeu, Jaume

8 Respostes

(el Vendrell, Baix Penedès, 22 febrer 1867 – Barcelona, 26 setembre 1934)

Advocat i polític. Doctor en dret, exercí d’advocat a Barcelona.

Destacat nacionalista, fou vice-president del Centre Nacional Català (1899), elegit regidor per Barcelona (1901), fou un dels dirigents de la Lliga Regionalista, representant de l’ala republicana i més esquerrana; se’n separà el 1904, degut a l’actitud dretana que prenia, i fou un dels fundadors del setmanari “El Poble Català” i del nou partit, que també dirigí, el Centre Nacionalista Republicà (CNR) (1906-09), que agrupà fonamentalment la petita burgesia, substituït (1910) per la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Regidor i diputat pel Vendrell (1907-15) dins la coalició de Solidaritat Catalana.

El fracàs de la UNFR (1916) el féu retirar de la política i dedicar-se a l’advocacia i la indústria. El 1914 participà, encara, en el pacte de Sant Gervasi i en el Congrés de la Democràcia Catalana. Tornà a la vida política (1931) amb la República; diputat a les corts constituents per ERC, participà en la redacció de l’Estatut de Núria i fou elegit president de la Diputació Provincial de Catalunya. Azaña l’incorporà al seu segon gabinet com a ministre de finances (1931-33), on s’ocupà del plantejament de la reforma tributària i preparà el primer pressupost de la República. Malalt de càncer, dimití del càrrec i morí al cap de poc temps.

És autor d’Orientacions polítiques i socials del Centre Nacionalista Republicà (1907) i Els catalans i el comerç modern (1919).