Arxiu d'etiquetes: advocats/des

Rahola i d’Espona, Frederic

3 Respostes

(Barcelona, 21 setembre 1914 – 23 novembre 1992)

Editor, advocat i polític.

Exiliat el 1939, en tornar el 1942 a Barcelona fundà l’editorial Teide i es preocupà pel foment de la cultura catalana.

El 1976 es convertí en el representant, a Catalunya, del president Tarradellas, i quan aquest tornà de l’exili fou nomenat conseller de Governació (desembre 1977), càrrec que dimití l’octubre de 1978, a causa de les seves crítiques a la política presidencial.

Membre d’ERC, formà part de la Comissió Mixta de Traspassos (1980), i el juliol de 1984 prengué possessió del càrrec de Síndic de Greuges, pel qual fou reelegit el 1989.

Palet i Barba, Domènec

Deixa un comentari

(Terrassa, Vallès Occidental, 10 juny 1872 – Barcelona, 5 gener 1953)

Advocat, industrial, polític i geòleg. S’especialitzà en estudis de geologia i publicà diverses monografies relacionades amb el subsòl de les comarques vallesanes.

Fou un dels fundadors del Centre Excursionista de Terrassa, entitat que presidí durant uns quants anys, i realitzà diverses pràctiques de sondeig per a l’aflorament d’aigües en diferents indrets peninsulars, les quals foren seguides i encomiades pels medis científics geològics d’Espanya.

Políticament, representava les tendències catalanistes del seu temps i, amb aquest caràcter, fou elegit conseller municipal els anys 1899, 1904 i 1909.

En representació del districte electoral Sabadell-Terrassa, formà part de la diputació provincial de Barcelona, i l’any 1923 fou elegit diputat a corts per Terrassa. Membre d’ERC, fou també diputat per la circumscripció de Barcelona (1931, 1933 i 1936).

Oller i Rabassa, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 21 maig 1882 – 21 novembre 1971)

Novel·lista. Fill de Narcís Oller, estudià dret i, alhora que exercia la seva professió, es dedicà al conreu de la literatura. Col·laborà a “La Creu del Montseny”, setmanari en què publicà els seus primers escrits, a “La Renaixensa”, a “La Ilustració Catalana” i “De tots colors”.

Seguint la línia del seu pare, continuà prenent per arguments temes de la burgesia barcelonina, que desenvolupà a través d’una òptica realista. La seva obra més reeixida Quan mataven pels carrers (1930), se centra en el problema d’un període de la vida política de Barcelona. Altres novel·les anteriors de tipus realista són La carretera (1897), premiada als Jocs Florals, i La rosella (1904).

Posteriorment, bé que amb variants, seguí la línia psicològico-realista. Cal recordar, entre d’altres, les novel·les La barca d’Isis (1933), Amb el bec i amb les dents (1936), Home endins (1952), La maltempsada (1962), sobre la guerra civil, alguns volums de contes i l’assaig Víctor Català (1967).

Moles i Ormella, Joan

Deixa un comentari

(Gràcia, Barcelona, 25 juny 1871 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 10 gener 1945)

Polític i advocat. Germà d’Enric. Estudià dret a la Universitat de Barcelona. El 1901 fou elegit regidor de Barcelona com a regionalista i del 1902 al 1905 fou tinent d’alcalde.

Defensà Jacint Verdaguer, quan aquest fou perseguit i en fou marmessor, sobre el qual escriví Mossèn Cinto (1945) en l’exili mexicà. Diputat a corts per Lleida, en fou elegit tres cops. El 1913 esdevingué senador.

Defensor dels acusats pel complot de Garraf i dels familiars de Macià quan els foren confiscats els béns, fou degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona, governador civil de Barcelona (1932), alt comissari d’Espanya al Marroc (1933), ministre de Governació del govern Casares Quiroga (13 maig – 18 juliol 1936).

El 1936 exercí provisionalment la presidència de la Generalitat fins que foren alliberats els consellers empresonats l’octubre de 1934. El 1939 s’exilià a Mèxic.

Mias i Codina, Pere

Deixa un comentari

(Lleida, 19 abril 1880 – Montpeller, França, 25 abril 1941)

Polític i advocat. Fundador de l’Associació Escolar Republicana i de la Joventut Republicana de Lleida. Tinent d’alcalde delegat de finances de l’ajuntament de Lleida (1905-10). Fou diputat a la Mancomunitat per les Borges Blanques i dirigí el Departament d’Agricultura. Impulsà obres agràries importants, com el canal d’Urgell, i fou síndic de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.

Proclamà la República Catalana a les Borges Blanques, fou elegit, per Lleida, diputat d’ERC al Parlament català (novembre 1932), fou president de la Comissió de Pressupostos i director general d’Agricultura i Economia de la Generalitat i, després, sots-secretari del ministeri del treball del govern de la República.

El 1939 s’exilià a França.

Mercè i Varela, Andreu

1 Resposta

(Barcelona, 1918 – 30 gener 2011)

Periodista i advocat. Cronista esportiu de premsa (“El Matí”, “La Vanguardia”, “Tele/eXprés”, etc) i corresponsal (“L’Equipe”, “Tribunne de Lausanne”, “Sports Illustrated”, “Life”, “ABC”, i de l’agència United Press International), ha centrat la seva activitat en la literatura esportiva.

És autor de més de deu llibres, altament especialitzats i d’un gran nivell tècnic, sobre l’olimpisme i l’esport en general (Olimpiada 1976, 1976, etc), i ha dirigit també l’Enciclopèdia Mundial del Futbol. Així mateix ha participat en diverses comissions, entre les quals hom pot destacar la Comissió de Premsa del CDI. Fou cap de premsa, a Barcelona, en els campionats mundials de Futbol (1982), i membre de l’associació internacional, amb seu a Mònaco, Esports contra violència.

Martínez i Domingo, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 juny 1867 – 7 octubre 1942)

Polític i advocat. Milità al principi al partit liberal conservador, però després seguí el corrent d’Eduardo Dato. Regidor de Barcelona (1897), alcalde accidental (1890-1900) en substitució de Milà i Pi, i alcalde per reial ordre (1915).

El 1917 dimití aquest càrrec, i s’adherí a l’Assemblea de Parlamentaris. L’any 1918 s’afilià a la Lliga Regionalista, fou regidor i alcalde elegit el 1919 i el 1920.

El 1921 atemptaren contra la seva vida quan sortia de la Casa de la Ciutat. Fou diputat a corts el 1923 fins que aquestes foren dissoltes pel cop d’estat de Primo de Rivera. Regidor, un altre cop, de Barcelona el 1930, fou delegat de Treball a Catalunya fins a la vinguda de la República (1931). Fou elegit l’any 1932 diputat per la Lliga.

No aconseguí la presidència de la Generalitat, com de fet li corresponia, arran dels fets del 6 d’octubre de 1934. Fou molt sol·licitat com a mitjancer gràcies als fets i a la fama d’home de concòrdia que tenia. Es refugià, l’any 1936, a l’estranger i, en tornar a Catalunya, romangué totalment apartat de la vida política.

López i Rodó, Laureà

Deixa un comentari

(Barcelona, 18 novembre 1920 – Madrid, 11 març 2000)

Polític i advocat. Catedràtic de dret administratiu a Santiago i a Madrid. Fou nomenat secretari general tècnic de la presidència del govern el 1956, comissari del Plan de Desarrollo en crear-se aquest organisme (1962) i ministre sense cartera encarregat del Plan de Desarrollo Económico y Social el 1965.

Membre de l’Opus Dei, formà part de diferents governs franquistes a partir del 1965. El 1973 fou nomenat ministre d’Afers Estrangers, però cessà aquest mateix any arran de l’atemptat de Carrero Blaco. Durant la transició, milità a Alianza Popular, fou l’únic diputat d’aquest partit elegit a Catalunya el 1977 que participà en la redacció de l’Estatut de Sau. Abandonà el partit el 1979.

Ha publicat Política y desarrollo (1970), La larga marcha hacía la monarquía (1977), a més de les seves Memorias.

Lluhí i Vallescà, Joan

5 Respostes

(Barcelona, 12 octubre 1897 – Mèxic DF, Mèxic, 21 agost 1944)

Advocat i polític. Fill de Joaquim Lluhí i Rissech. En els darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera participà en diverses conspiracions i intents revolucionaris. Fou un dels fundadors i director del periòdic “L’Opinió”, que orientà un important sector del republicanisme nacionalista català. Intervingué en la formació del partit d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El 1931 fou elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona i diputat a les corts constituents de la República espanyola. Participà assenyaladament en la campanya de defensa de l’Estatut de Núria, del qual havia estat un dels redactors. L’any 1933 el president Francesc Macià li conferí el càrrec de primer conseller en el govern de la Generalitat amb la facultat delegada de representar-lo al Parlament, però el destituí al cap de poc. Exclòs d’ERC aquell mateix any, amb el grup de “L’Opinió” creà el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, més conegut com Els Lluhins.

Mort Macià, l’any 1934 ocupà la Conselleria de Justícia dins el govern de Lluís Companys. Intervingué en la campanya de defensa de la llei de Contractes de Conreu i en els fets del 6 d’octubre de 1934. Per això fou detingut, processat i condemnat a cadena perpètua. El triomf electoral front-populista del començament del 1936 el tragué, però, de la presó i el retornà a la seva antiga conselleria dins la Generalitat. No obstant això, poc dies després fou cridat a ocupar el ministeri de treball en el govern de la República encapçalat per Casares Quiroga.

En produir-se l’aixecament del 18 de juliol de 1936 passà a presidir el govern Martínez Barrio (19 juliol), Lluhí continuà ocupant la mateixa cartera, a la qual foren agregats una sèrie de serveis complementaris, com el de sanitat.

En finalitzar la gestió ministerial (1937) fou nomenat cònsol de la República a Tolosa, on residí fins després d’acabar-se la guerra civil. Posteriorment es traslladà a Mèxic, on morí.

Lluhí i Rissech, Joaquim

3 Respostes

(Lloret de Mar, Selva, 1866 – Castellterçol, Moianès, 1929)

Advocat, publicista i polític republicà. Estudià professorat mercantil i dret. Entrà al partit federal, dins el qual ocupà importants càrrecs, i fou col·laborador de Valentí Almirall. En formar-se la Lliga Regionalista de Catalunya, s’hi incorporà, encara que sempre mantingué el seu ideari republicà.

L’any 1904, arran de la tàcita declaració de monarquisme que representava l’acolliment fet per Cambó i la Lliga a Alfons XIII de Borbó, sortí del partit amb Jaume Carner i Ildefons Sunyol. Fundà el diari “El Poble Català” i el 1906 fou un dels creadors del Centre Nacionalista Republicà, del qual va ésser vice-president i president durant tres anys.

Participà en el moviment de Solidaritat Catalana, si bé va conservar una actitud combativa contra la Lliga, especialment a través de les campanyes des d'”El Poble Català” (1908-09). Fou regidor de l’ajuntament barceloní, dins el qual presidí la minoria nacionalista el 1910. Contribuí a liquidar la Solidaritat i a formar la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), gràcies a les seves relacions amb els federals.

Tot i que preconitzà l’aliança electoral amb els radicals de Lerroux, quan aquesta es va acomplir de forma total i incondicionada deixà el partit i la política activa. Durant la Dictadura de Primo de Rivera renovà la seva actuació al si del Col·legi d’Advocats de Barcelona i participà en la gestació del complot de Sánchez Guerra, acabdillant les forces nacionalistes esquerranes, en representació de les quals hauria estat nomenat ministre si el moviment hagués triomfat.

Fou pare de Joan Lluhí i Vallescà.