Arxiu d'etiquetes: 1893

Mompou i Dencausse, Frederic

5 Respostes

(Barcelona, 16 abril 1893 – 30 juny 1987)

Compositor i pianista. Estudià piano al Conservatori del Liceu i amplià coneixements musicals a París (1911-14), on estudià amb F. Motte-Lacroix i Samuel Rousseau. Tornà a Barcelona, on visqué durant uns deu anys, fins que s’establí novament a París (1923-41).

En la seva producció, personal i al marge d’escoles, i que gaudí d’un ampli reconeixement internacional, predominen les composicions per a piano i per a piano i veu. Entre la seva obra pianística destaquen Impressions íntimes (1914), Suburbis (1917), Escenes d’infants (1918), Charmes (1921), 10 Preludis (1927-51), Paysages (1942-60) i Música callada (1959-67). Per a veu sobresurten Quatre melodies (1926-28), Comptines (1943), Combat del somni (1942-51), Becquerianes (1972) i Cinc chants sur textes de Paul Valéry (1973).

També és autor d’obres per a guitarra (Suite compostena, 1961) i per a cor, com ara Cant d’Utreia (1962), Cantar del alma (1963) i Propis del temps d’Advent (1973). Compongué també obra simfònica (Variacions sobre un tema de Chopin, 1961) i els ballets Don Perlimplín i House of Birds (1956).

A més de compositor fou també un gran intèrpret de piano, i actuà sovint arreu del món. Entre altres distincions, fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, Cavaller de les Arts i de les Lletres pel govern francès, premi Nacional de Música (1979) i membre de la Real Academia de San Fernando de Madrid.

Miró i Ferrà, Joan

39 Respostes

(Barcelona, 20 abril 1893 – Palma de Mallorca, 25 desembre 1983)

Pintor i escultor. Estudià comerç obligat pels pares, però una estada a Mont-roig del Camp li desvetllà la vocació per la pintura. Deixeble d’Francesc d’A. Galí, fou membre de l’Agrupació Courbet, i el 1918 celebrà la primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, on presentà una sèrie d’obres (Molinet de cafè, Retrat d’una nena) produïdes sota la influència de Cézanne i del fauvisme.

Poc després anà a París, on conegué Picasso, Max Jacob, Tzara i el grup dadà, i començà l’etapa miniaturista, que finalitzà amb el quadre La masia (1920), adquirit per Ernest Hemingway. Després creà una sèrie de paisatges que descriuen l’atmòsfera del camp, de l’hort i del corral amb emoció i senzillesa, però que ja demostren la seva passió pels elements estructurals simples i la visió primària que l’autor en té: La granja (1922), Terra llaurada (1923).

El 1924 signà el Manifest Surrealista d’André Breton, tot i que la seva obra, massa personal i complexa, fa de mal adscriure a cap moviment concret. El carnaval de l’Arlequí i El gos que lladra a la lluna són les obres més significatives d’aquesta època. Un viatge a Holanda (1928) li va permetre d’admirar les teles de Vermeer i d’iniciar una sèrie d’Interiors holandesos de temes primaris: Dones i estrelles, Dones i ocells davant la Lluna, Dones assegudes, Gos que borda a la Lluna.

Al costat del Miró de formes bigarrades, poètiques, i colors vius, cap al 1934, i especialment durant els anys de les dues guerres que visqué, apareix el Miró de les teles desolades, lacòniques, de colors elementals (Constel·lacions). Un seguit d’obres importants: Carnaval d’Arlequí (1925), Composició (1933), El port (1945), el situaren entre els pintors més destacats de la plàstica contemporània.

La granja (1922)

Instal·lat a Mallorca (1956), pàtria de la seva esposa, Pilar Juncosa, començà a interessar-se per nous materials i noves tècniques i, en col·laboració amb el ceramista Llorens i Artigas, produí la sèrie de murals de la UNESCO, a París (1957), a les universitats de Harvard (1947) i de Cincinnati (1950) o a l’aeroport de Barcelona.

La seva obra, una de les més difoses de l’avantguarda del segle XX, també inclou escultures (Dama i ocell), tapissos (Sacs, Sobreteixims), il·lustració (El llargandaix de les plomes d’or), etc. Han estat nombroses les exposicions antològiques sobre Miró arreu del món.

El 1975 es creà a Barcelona la Fundació Joan Miró, amb un important fons donat pel pintor, i a Palma de Mallorca, a la casa i taller de Son Abrines projectada per Josep Lluís Sert per al pintor, la Fundació Pilar i Joan Miró.

Enllaç web: Fundació Joan Miró

Marès i Deulovol, Frederic

8 Respostes

(Portbou, Alt Empordà, 18 setembre 1893 – Barcelona, 16 agost 1991)

Escultor, col·leccionista i erudit. Estudià a l’Escola de Llotja i practicà al taller d’Eusebi Arnau. Fou pensionat a París, Brussel·les i Itàlia.

És autor de nombroses escultures, realitzades per a llocs públics i privats de Barcelona (diversos grups de la plaça de Catalunya, monuments a l’escenògraf Soler i Rovirosa i a Francesc Layret, retrat de Aureli Capmany, etc), d’altres ciutats de l’estat espanyol, com Maó, Saragossa i Eivissa, i de l’estranger (monument a Salvador Brau, a Puerto Rico), així com de nombrosos retrats.

Aquestes obres tenen les característiques típiques de l’academicisme de la primera meitat del segle XX. Fou molt important la tasca que portà a terme en la reconstrucció de les estàtues jacents del panteó del monestir de Poblet (1946), molt deteriorades des del 1835, i destacà també com a encunyador de medalles.

Com a col·leccionista, realitzà la meritòria labor de recuperació d’objectes d’art, que, centralitzats en una institució que en porta el seu nom (Museu Frederic Marès), cedí a la ciutat de Barcelona; el museu guarda, entre altres peces, una riquíssima sèrie de talles medievals policromades.

Fou professor (1914), catedràtic (1943) i director (1946-64) de l’Escola de Belles Arts, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi des del 1960 i acadèmic de San Fernando.

Publicà Dos siglos de enseñanza artística en el Principado (1964), Port de la Selva. Notas históricas (1972) i Informes sobre los monumentos catalanes (1984).

Gil i Vernet, Salvador

2 Respostes

(Vandellòs, Baix Camp, 10 agost 1893 – Barcelona, 24 octubre 1987)

Metge. Cursà els estudis a la Universitat de Barcelona, on es llicencià (1915). Fou alumne intern de l’hospital de la Santa Creu i del Clínic, en el qual treballà com a preparador anatòmic mentre estudiava. El 1920 fou nomenat catedràtic auxiliar d’anatomia de la Facultat de Barcelona, el 1926, per oposició, passà a la de Salamanca, i el 1928 retornà a la de Barcelona. El 1933 fou nomenat catedràtic d’urologia de la Universitat Autònoma.

El 1954 fou nomenat director de l’Escola Professional d’Urologia, i el 1967 presidí l’Associació Internacional d’Urologia. Realitzà tot un seguit de treballs al Laboratori Biològic de Sarrià que publicà a El sistema nervioso, órgano vegetativo. Contribución a su estudio anatómico y embriológico (1926).

Destacà pels seus treballs d’anatomia i patologia urològiques i sobre l’estructura de la pròstata, camps en els quals tingué un gran prestigi internacional. També escriví Nota sobre anatomía del uréter, El mediastino en las diferentes edades i el tractat Patología urogenital (1944-45). Fou doctor honoris causa per la universitat de Tolosa, al Llenguadoc.

Gassol i Rovira, Bonaventura

13 Respostes

(la Selva del Camp, Baix Camp, 6 octubre 1893 – Tarragona, 19 setembre 1980)

“Ventura Gassol”  Polític i escriptor. Cursà estudis eclesiàstics, que deixà inacabats, a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Traslladat a Barcelona (1914), col·laborà en diverses publicacions periòdiques, de manera especial a “Vell i Nou”, “D’Ací i d’Allà”, “Acció Catalana” (1922-23), “L’Opinió” i “La Humanitat”.

Es consagrà com a poeta l’any 1923 amb el llibre de poemes Les tombes flamejants, inscrit en el corrent noucentista, que és una de les obres més representatives del període 1917-24. Els temes del catalanisme i de la radiació de la terra natal persisteixen a través d’Àmfora (1917), La Nau (1920) i Mirra (1931). És d’ell també el poema dramàtic La Dolorosa (1928), prohibit aleshores pel governador civil de Barcelona.

Com a polític, ingressà al partit d’Acció Catalana, i passà a Estat Català en temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Amic personal de Francesc Macià, l’acompanyà en la temptativa revolucionària de Prats de Molló (1926) i en el viatge per Amèrica. Retornà a Catalunya (1930) i intervingué en la preparació de la República, i ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya (1931). Fou elegit diputat per Esquerra a les corts constituents, des d’on lluità per l’obtenció de l’Estatut.

En constituir-se la Generalitat, fou nomenat conseller de Cultura, càrrec que conservà en governs successius. Després dels fets del 6 d’octubre de 1934, fou empresonat amb els altres membres del govern. Alliberat després de les eleccions en què triomfà el Front Popular (febrer 1936), es reintegrà al govern de la Generalitat.

Exiliat a França durant la guerra civil, col·laborà en diverses publicacions catalanes i fou un dels membres destacats del grup promotor del Jocs Florals a l’exili. El seu últim recull, Miratges (1950), continua en la línia de tota l’obra poètica anterior.

Retornat a Catalunya el 1977, residí a la Selva del Camp. Premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana el 1978.

Foix i Mas, Josep Vicenç

19 Respostes

(Sarrià, Barcelona, 28 gener 1893 – Barcelona, 29 gener 1987)

Poeta, periodista i assagista, conegut com a J.V. Foix. La seva obra literària és un ric exponent de les influències de la tradició literària catalana, tant culta i medieval com popular, i de les propostes de les avantguardes artístiques europea i catalana de l’inici del segle XX, amb què va estar en contacte i que influí personalment. Participant activament en el periodisme intel·lectual del primer terç del segle, va dirigir la “Revista de Catalunya” i va ésser redactor de “L’Amic de les Arts”. Publicà dos llibres de proses poètiques: Gertrudis (1927) i KRTU (1932), tast del “Diari 1918” (1956).

El 1947 va publicar el seu primer llibre poètic, Sol i de dol. Són posteriors Les irreals omegues (1949), On he deixat les claus? (1953), Onze Nadals i un Cap d’Any (1960), Cròniques de l’ultrason (1985). El 1964 edità les seves Obres poètiques i, a partir del 1974, les Obres completes.

Malgrat la dificultat freqüent del seu estil, ha estat objecte d’una important valoració dins el darrer quart del segle XX. A part la creació literària, participà en la vida política i intel·lectual amb aportacions sobre política, urbanisme o la qüestió nacional catalana.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1961), entre altres distincions rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la medalla de la Generalitat de Catalunya (1981), el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984) i el premi Ciutat de Barcelona (1985).

Foix i Cases, Pere

1 Resposta

(Torà de Riubregós, Solsonès, 1893 – Barcelona, 1978)

Sindicalista i escriptor. Fou col·laborador de diverses publicacions sindicals i anarquistes de Barcelona. Ferit en un atemptat el 1923, s’exilià un quant temps a França. Durant la dictadura de Primo de Rivera tingué una gran activitat clandestina (formava part del Comitè Nacional de la CNT) i fou empresonat diverses vegades.

Entrà a l’oficina de premsa de la Generalitat i durant la guerra civil fou cap de l’oficina de premsa de la Conselleria d’Obres Públiques. En acabar la guerra, passà a França, i s’exilià a Mèxic, on dirigí la revista “Horizontes” (1958-67) i col·laborà en diversos periòdics mexicans i catalans de l’exili. El 1977 tornà d’exili i s’establí a Barcelona.

Entre les seves obres cal esmentar Los archivos del terrorismo blanco (1931), sobre la repressió obrera durant la dictadura, La classe obrera, la revolució, la República i l’Estatut (1932), Cooperativisme o República Social (1934), Barcelona, 6 d’octubre (1935), La criminologia i el dret penal de la Revolució (1937), Mentre fem la guerra (1938), Catalunya, símbol de llibertat (1942), Apòstols i mercaders (1957), la biografia Serra i Moret (1967) i biografies de personatges mexicans, a més dels contes Homes d’amor i de guerra (1935).

Ferrer i Vidal, Josep

4 Respostes

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 31 juliol 1817 – Barcelona, 9 octubre 1893)

Fabricant de teixits i economista. Fill de Josep Antoni Ferrer i Roig. Afiliat al partit conservador, fou diputat i senador. D’origen modest, el 1857 pogué muntar una petita indústria i aviat es convertí en un dels fabricants més forts del país. Fou membre de les principals institucions culturals i econòmiques barcelonines, i fou present a les accions més rellevants que protagonitzà la burgesia catalana de la seva època.

Viatjà per Anglaterra i França, d’on importà innovacions tecnològiques. Figurà entre els fundadors de l’Ateneu Català (posteriorment Ateneu Barcelonès) i entre els organitzadors de l’Exposició Catalana del 1871 i de la Universal de Barcelona del 1888. Fou un destacat proteccionista, intervingué en les discusions del senat sobre reformes i tractats aranzelaris, així com en diverses comissions i en actes, en els quals defensà els interessos fabrils catalans.

Per a la història econòmica, tenen un cert interès les seves Conferencias sobre el arte de hilar y tejer en general y especialmente sobre el hilar y tejer el algodón… (1875) i les Consideraciones sobre la crisis econòmica europea (1879). La resta dels seus escrits és útil per a resseguir la història aranzelària. Fou pare de Lluís Ferrer-Vidal i Soler i del primer marquès de Ferrer-Vidal.

Febrer i Carbó, Joaquim

Deixa un comentari

(Benicarló, Baix Maestrat, 26 setembre 1893 – Barcelona, 3 setembre 1970)

Meteoròleg, astrònom i matemàtic. Treballà a l’Observatori Fabra, del qual esdevingué director (1958), i al Servei Meteorològic de Catalunya. Féu molts estudis pluviomètrics i sondeigs atmosfèrics.

Des del 1931 fins al 1963 fou catedràtic de física a la Universitat de Barcelona. Va estar president de la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica.

Publicà Atlas pluviométrico de Cataluña, premiat el 1930; Meteorología. Lecciones de astronomía elemental (1946), i Lecciones de cosmografía, les dues darreres en col·laboració.

Bonet i Garí, Lluís

5 Respostes

(el Cros, Argentona, Maresme, 5 agost 1893 – Barcelona, 30 gener 1993)

Arquitecte. Titulat a Barcelona (1918). Es formà al costat de Josep Puig i Cadafalch, fou deixeble d’Antoni Gaudí, l’estil del qual seguí (capella de Sant Miquel del Cros, a Argentona, 1929). Col·laborà en l’Obra de la Masia Catalana fins al 1936.

Fou un dels arquitectes continuadors de les obres del temple de la Sagrada Família i un dels representants del monumentalisme (Institut Nacional de Previsió i Banc Vitalici, a Barcelona, 1949).

Protector de la cultura catalana després del 1939, tingueren lloc a casa seva, del 1941 al 1959, sessions de l’Institut d’Estudis Catalans i de les seves filials, dels Amics de la Poesia i d’altres activitats culturals. Publicà Les masies del Maresme (1983).

Fou el pare de Jordi i de Narcís Bonet i Armengol.