(Barcelona, 16 juny 1892 – 11 desembre 1980)

Ceramista. De jove fou crític d’art a la revista “La Veu de Catalunya”. Format inicialment a l’Escola de Belles Arts, l’any 1917 ingressà a l’Escola Superior dels Bells Oficis, on fou deixeble de Francesc Quer.

Perfeccionà estudis a París a partir del 1923. En aquesta ciutat col·laborà amb l’arquitecte Nicolau Maria Rubió i amb els pintors Albert Marquet, Raoul Dufy i Georges Braque.

Amb Joan Miró realitzà (1958) els frisos simbòlics, en gres acolorit, per al palau de la Unesco a París, els murals de la universitat d’Harvard, de la Fundació Maeght i de l’aeroport de Barcelona.

A més d’un domini tècnic perfecte, que li permeté l’obtenció de noves pastes i esmalts, la seva ceràmica es caracteritza per la puresa i simplicitat de la forma i per l’absència de decorativismes.

Entre les exposicions fetes a Catalunya i a l’estranger, cal esmentar la del 1969 a la Galeria Maeght, de París. Guanyà la medalla d’or a l’Exposició Internacional de París del 1937 i el gran premi de la III Biennal Internacional Hispanoamericana d’Art (1955).

Publicà diversos llibres referents a la seva especialitat artística, entre els quals cal esmentar: Formulario y prácticas de cerámica (1948) i Esmaltes y colores sobre vidrio, porcelana y metal (1950).

Fou el pare de Joan Llorens i Gardy.