(Valls, Alt Camp, 1870 – Tarragona, 3 febrer 1936)
Sacerdot i historiador. Fou director del Museu Diocesà de Tarragona (1902-36). Col·laborà a “La Il·lustració Catalana” i a “Catalunya”.
És autor de: Còdexs catalans de la Biblioteca Provincial de Tarragona (1903), El cartoral major de Poblet (1931), i edità la versió catalana medieval dels Diàlegs de sant Gregori (1931).
Començà una edició monumental de la Crònica de Jaume I.
(Valls, Alt Camp, 23 gener 1875 – Barcelona, 1 abril 1949)
Industrial, escriptor i excursionista.
Publicà obres de divulgació de de les terres catalanes, com la Guia de Poblet i Santes Creus (1928), Santuaris marians de la diòcesi de Tarragona (1933), i com a record dels seus viatges pel Pròxim Orient, els EUA i l’URSS, Impressions d’un viatge a Terra Santa (1926), Del país de les coses grans (1927) i Viatge a Rússia passant per Escandinàvia (1935).
Establí la Fundació Blasi i Vallespinosa, que cada dos anys, des del 1953, convoca, a través de l’Institut d’Estudis Catalans, un premi per a una monografia geogràfica sobre els Països Catalans i que ha patrocinat diverses publicacions.
(Valls, Alt Camp, 15 novembre 1885 – Barcelona, 1959)
Escriptor. Féu estudis eclesiàstics, inacabats, a Tarragona. Es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona, on s’hi establí per dedicar-se a l’ensenyament. Col·laborà a “La Crònica de Valls” i a “Pàtria”.
Sobresortí com a llatinista. És autor de traduccions: Tibul fou feta en col·laboració amb Joan Mínguez i per a la Fundació Bernat Metge, amb extensa introducció escrita per Magrinyà.
Poeta postsimbolista, publicà Esteles de llum (1920) i El meu hort ha florit (1927).
(Valls, Alt Camp, 18 setembre 1786 – Madrid, 26 setembre 1864)
Polític i general. Segon marquès de Vallgornera i marquès vidu de Torremejía.
Intervingué en la Guerra del Francès amb el grau de sots-tinent i fou fet presoner a l’acció de Margalef (1810) i tramés a França. El 1814 es reincorporà a la península i fou assignat a la secció d’història militar de l’estat major. Exercí de professor de fortificacions i artilleria.
Intervingué en la Primera Guerra Carlina i, després, fou agregat en diverses ambaixades, fet que li permeté d’estar al dia en tàctica militar i estratègia. Esdevingut expert en enginyeria militar, fou nomenat director del col·legi general militar d’Alcalá de Henares.
Fou elegit diputat per Barcelona (1837 i 1839) i senador per Tarragona i per Girona (1833, 1843) i després ininterrompudament ministre de la governació, del govern del duc de Frías el 1838, en plena guerra civil. Fou conservador de la biblioteca del senat i membre d’algunes acadèmies madrilenyes.
Publicà el volum primer d’una Historia de la guerra de España contra Napoleón (1818), la qual havia d’ésser continuada per d’altres autors, un Pequeño manual para el servicio y fortificación en campaña (1823), un Reglamento y Catálogo de la Biblioteca del Senado (1851), i deixà inèdita una Descripción de la villa y término de Valls, a l’Academia de Ciencias, de Madrid.
(Valls, Alt Camp, 1 octubre 1908 – Tiana, Maresme, 25 juliol 1936)
Religiós carmelità descalç. Es dedicà a l’ensenyament al col·legi internacional de Roma.
De vacances a Catalunya, coincidí amb l’esclat de la guerra civil, que li costà la vida.
Publicà algunes obres llatines i unes Biografies carmelitanes que, traduïdes del català al llatí, foren publicades a Roma el 1939.
(Valls, Alt Camp, 22 juliol 1889 – Barcelona, 26 abril 1967)
Pintor i orfebre. Aprengué l’ofici de joier a Barcelona, i assistí a les classes de l’Acadèmia Galí. Féu la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes (1916) i el 1919 fou nomenat professor de joieria i orfebreria a l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat.
La seva obra d’orfebre, decisiva per a la renovació d’aquest art, li valgué diploma d’honor i medalla d’argent a l’Exposition des Arts Décoratifs de París (1924), gran premi i medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), medalla d’or a les VI i IX Triennali de Milà i gran premi a la III Bienal Hispanoamericana.
La seva pintura el situa, en grau encara major, entre els millors artistes del seu país. Un dels seus quadres més famosos, El Zeppelin, obtingué un important premi al concurs “Barcelona Vista pels seus Artistes”. Entre altres distincions obtingué el Gran Premi Juan Gris (1957), medalla de bronze de pintura a la biennal d’Alexandria (1959) i segona medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1960).
Format en un inicial fauvisme, rebé després influència noucentista que temperà la sensualitat de la seva paleta. Sabé anar evolucionant fins als seus darrers anys, centrant la seva pintura en el que es pot dir una mesurada modernitat. El seu món propi és el de les aspres terres del Camp de Tarragona, que estructura als seus quadres amb serenitat i equilibri.
En 1963 i 1966 féu, respectivament, dues grans exposicions antològiques a Madrid i a l’Hospitalet de Llobregat. Els dos municipis li concediren una medalla pels seus alts mèrits. Un mes abans de la seva mort era homenatjat pel Cercle Artístic de Barcelona.
Obres seves figuren al Museu d’Art Modern de Barcelona i al Museu de Valls.
(Valls, Alt Camp, 24 desembre 1888 – Barcelona, 19 novembre 1973)
Arquitecte i historiador de l’art català. Com a arquitecte portà a terme nombroses construccions de cooperatives (anomenades “les catedrals del vi”), algunes d’elles declarades (2002) béns culturals d’interès nacional: Cornudella de Montsant i Falset (Priorat), Nulles (Alt Camp), Barberà de la Conca i Rocafort de Queralt (Conca de Barberà), Gandesa i Pinell de Brai (Terra Alta), i pel seu interès i coneixement de la història de l’art dirigí importants restauracions d’edificis històrics (la seu vella de Lleida, la seu d’Urgell i el monestir de Poblet).
Publicà L’art a la Seu Nova de Lleida (1923), El monestir de Poblet (1927), El monestir de Santes Creus (1929), Biografia crítica de l’escultor Lluís Bonifàs i Massó (1936), Arquitectura y escultura barrocas en Cataluña (1950), actualitzat entre el 1959 i el 1964, i publicat en català a “Monumenta Cataloniae”. Més tard s’especialitzà en la personalitat i l’obra de Gaudí, del qual publicà alguns dels estudis més importants: Gaudí i la Sagrada Família i Gaudí.
Entre els càrrecs que ocupà, cal esmentar el de secretari general dels Amics de l’Art Vell (1929-35) i el de president del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears (1932-33). Així mateix, fundà i dirigí el Centre d’Estudis Gaudinistes.
Enllaç web: Viquipèdia
(Valls, Alt Camp, 25 octubre 1910 – Barcelona, 29 abril 1994)
Director i productor de cinema. Inicià la seva activitat amb El crimen del Expreso de Andalucía (1934). D’aleshores ençà dirigí prop d’un centenar de llargmetratges, entre els quals Brigada criminal (1950), El Judas (1952) -primer film estrenat en català a la postguerra-, Fuego en la sangre (1953).
La seva tècnica, derivada del cinema nord-americà dels anys 1930, ha fet escola i ha caracteritzat fins a un cert punt un cinema comercial barceloní. Aprofitant els èxits comercials i els beneficis de la seva pròpia productora ha desenvolupat una prolífica filmografia basada en l’explotació més fàcil de la denúncia social i la sexualitat.
Algunes pel·lícules seves han estat premiades pel Sindicat de l’Espectacle com Cabeza de hierro (1943), Una sombra en la ventana (1944), El obstáculo (1945), Aquel viejo molino (1946), Noche sin cielo (1947). Ha obtingut també d’altres premis com el de la crítica estrangera i el premi especial de direcció al Festival de Granollers de 1961 per Juventud a la intemperie.
(Valls, Alt Camp, 27 febrer 1886 – Rubí, Vallès Occidental, 18 març 1973)
Pedagog. El 1906 fou pensionat als EUA per a estudiar les darreres experiències pedagògiques.
De nou a Barcelona, dirigí la “Revista de Educación”, on publicà el 1913 La doctrina de la educación nacionalizadora, i la primera escola d’estiu i fou secretari del Consell d’Investigació Pedagògica; fou un actiu divulgador del mètode de la doctora Montessori.
Durant la II República fou secretari del “Butlletí dels Mestres”. Col·laborà, entre d’altres publicacions, a “La Mainada” (1921-23) i “València” (1913-14).
La seva obra, nacionalista i espiritualitzant, es troba dispersa en publicacions i revistes. Fou un dels primers introductors a l’estat de l’esport del bàsquet.
(Valls, Alt Camp, 27 agost 1894 – Barcelona, 7 octubre 1934)
Polític. Estudià a Marsella, però en esclatar la Primera Guerra Mundial es veié obligat a tornar a Barcelona. Fou acusat de col·laboració en el cop de mà de Prats de Molló i fou empresonat.
Ingressà al Bloc Obrer i Camperol i fundà l’editorial Arc de Berà, que publicà obres de caràcter socialista. Treballà en qüestions filològiques com a deixeble de Pompeu Fabra.
Ingressà al Partit Català Proletari i durant els Fets del 6 d’octubre de 1934 fou ferit al local del CADCI i morí poc després.
Dades dels Països Catalans 