Arxiu d'etiquetes: Valls (nascuts a)

Casas i Homs, Josep Maria

1 Resposta

(Valls, Alt Camp, 1894 – Barcelona, 1979)

Llatinista i historiador. Llicenciat en lletres a Barcelona, amplià estudis a Bonn, a Florència i a Roma i es doctorà a Madrid.

Auxiliar de les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, intervingué en l’edició del Diccionari Aguiló. Treballà activament a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, com a redactor i com a missioner, i durant molts anys fou redactor literari de “La Veu de Catalunya”. Catedràtic de segon ensenyament i secretari de la delegació del CSIC a Barcelona.

Ha publicat especialment treballs sobre lingüística i literatura llatina medieval i catalana: edició de Torsimany de Lluís d’Averçó (1956), La Gaya Ciencia de Pedro Guillén de Segovia (1962, en col·laboració), les Obres en prosa de Joan de Castellnou (1969), així com la comèdia llatina renaixentista Poliodorus (1953), i Barcino de Jeroni Pau, amb traducció catalana i estudi (1957).

Obtingué els premis de Filologia de l’IEC en 1924 i 1925 amb els seus treballs Vocabulari medieval d’art militar, cetreria i cavalleria i Vocabulari de les arts sumptuàries, respectivament.

Figurà entre els traductors de la Fundació Bernat Metge, per a la qual, i en unió de Marià Bassols, ha preparat els volums I i II de les Històries de Tàcit (1949), i els llibres I i II de la Institució oratòria de Quintilià (1961 i 1964).

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1971).

Casas i Pàmies, Bonaventura

1 Resposta

(Valls, Alt Camp, 1861 – Barcelona, 1907)

“Bonaventura Casas de Valls”  Pintor. Format a Barcelona amb Francesc Torrescassana (1875-80) i a Madrid (1881-83).

Pintà retrats i paisatges a Valls i grans composicions d’encàrrecs a Barcelona i a Tarragona.

Excel·lent retratista (Autoretrat de joventut, a la col·lecció Gudiol de Barcelona), tanmateix el més interessant són els seus pastels del 1905 amb figures plàcides en interiors silenciosos (Museu d’Art Modern de Barcelona), així com la Capella de la Casa de la Convalescència (també en el mateix museu).

Conreà també el cartellisme dins un modernisme matisat.

Català i Pic, Pere

2 Respostes

(Valls, Alt Camp, 14 setembre 1889 – Barcelona, 13 juliol 1971)

Fotògraf i publicista. Establert a Valls, el 1915, reuní una interessant col·lecció fotogràfica sobre temes d’art i d’etnografia.

El 1932 s’establí a Barcelona, on s’especialitzà en fotografia publicitària i col·laborà en les revistes “Mirador”, “Revista Ford”, “Publi-Graf” i “Nova Ibèria”.

Promogué les relacions amb l’Alguer, especialment el viatge de retrobament del 1960.

Bonifaç i Miracle, Simforià

2 Respostes

(Valls, Alt Camp, segle XVIII – segle XIX)

Escultor. Fill de Lluís Bonifaç i Massó. Degué col·laborar amb el seu pare, però sense la vocació i els dots artístics d’aquest.

En morir el seu pare es féu càrrec del taller, però pocs anys després el traspassà a Pere Joan Golarons, que havia estat el primer ajudant del mateix.

Amb ell s’acabà la important dinastia artística dels Bonifaç, mantinguda durant cinc generacions.

Francesc Bonifaç i Massó

Bonifaç i Massó, Francesc

5 Respostes

(Valls, Alt Camp, 28 juliol 1735 – Tarragona, 3 febrer 1806)

Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui estudià, i fill de Baltasar Bonifaç i Anglès. Després s’establí a Tarragona, on l’any 1759 traçà els plans i els dibuixos del circ i de l’amfiteatre romans, que serviren de base per a estudis arqueològics posteriors.

Executà un gran nombre d’imatges i de retaules, entre d’altres, Sant Francesc de Paula, a Sant Martí de Riucorb (1762), Sant Crist, per al Morell (1766), Ester i Abigall, per al cambril de la Misericòrdia, de Reus (1772), que havia fet el seu germà Lluís; els retaules de Sant Isidre, Sant Roc i Sant Pelegrí, per a la seu de Lleida (des del 1775 al 1785); i el magnífic retaule major dels carmelitans de Vilanova i la Geltrú (1795).

Entre les obres de cronologia incerta, cal citar els retaules de Sant Oleguer i de Sant Agustí, a la seu tarragonina; el de Santa Rosalia, a Torredembarra; d’altres per a la cartoixa d’Escaladei, i la llitera per a la Mare de Déu d’Agost, a Valls.

L’any 1771 havia estat nomenat acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando, de Madrid.

El seu art correspon a l’últim període del barroc, influït pels corrents acadèmics.

Fou el pare de Pau Bonifaç i Fort  (Tarragona, segle XVIII – segle XIX)  Argenter.

Bonifaç i Anglès, Baltasar

2 Respostes

(Valls, Alt Camp, 1709 – 1747)

Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i fill de Lluís Bonifaç i Sastre. Sembla que la seva activitat al taller del seu pare fou més administrativa que no pas artística.

Hom sap tanmateix que treballà per a l’església de Santa Maria de Lledó al temps de la seva mort, i que el seu fill Lluís Bonifaç i Massó hagué de finir-hi les obres.

Juntament amb el seu altre fill, Francesc Bonifaç i Massó, canviaren la forma anterior del cognom familiar (Bonifaci).

Bonet i Vallverdú, Ramon

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, 1830 – Tarragona, 1905)

Organista i compositor. Fou organista des del 1860 a la catedral de Tarragona.

Afavorí el moviment wagnerià i el conreu de la cançó tradicional catalana.

Compongué bon nombre d’obres de música d’església, la sarsuela Moisés y Aarón, i d’altres obres, Escriví diversos mètodes de solfeig, piano i música vocal.

Bofarull i Cendra, Jaume

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, 1870 – Tarragona, 3 febrer 1936)

Sacerdot i historiador. Fou director del Museu Diocesà de Tarragona (1902-36). Col·laborà a “La Il·lustració Catalana” i a “Catalunya”.

És autor de: Còdexs catalans de la Biblioteca Provincial de Tarragona (1903), El cartoral major de Poblet (1931), i edità la versió catalana medieval dels Diàlegs de sant Gregori (1931).

Començà una edició monumental de la Crònica de Jaume I.

Blasi i Vallespinosa, Francesc

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, 23 gener 1875 – Barcelona, 1 abril 1949)

Industrial, escriptor i excursionista.

Publicà obres de divulgació de de les terres catalanes, com la Guia de Poblet i Santes Creus (1928), Santuaris marians de la diòcesi de Tarragona (1933), i com a record dels seus viatges pel Pròxim Orient, els EUA i l’URSS, Impressions d’un viatge a Terra Santa (1926), Del país de les coses grans (1927) i Viatge a Rússia passant per Escandinàvia (1935).

Establí la Fundació Blasi i Vallespinosa, que cada dos anys, des del 1953, convoca, a través de l’Institut d’Estudis Catalans, un premi per a una monografia geogràfica sobre els Països Catalans i que ha patrocinat diverses publicacions.

Magrinyà i Solé, Carles

4 Respostes

(Valls, Alt Camp, 15 novembre 1885 – Barcelona, 1959)

Escriptor. Féu estudis eclesiàstics, inacabats, a Tarragona. Es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona, on s’hi establí per dedicar-se a l’ensenyament. Col·laborà a “La Crònica de Valls” i a “Pàtria”.

Sobresortí com a llatinista. És autor de traduccions: Tibul fou feta en col·laboració amb Joan Mínguez i per a la Fundació Bernat Metge, amb extensa introducció escrita per Magrinyà.

Poeta postsimbolista, publicà Esteles de llum (1920) i El meu hort ha florit (1927).