Arxiu d'etiquetes: Valls (nascuts a)

Baldrich i de Veciana, Albert Felip de

1 Resposta

(Valls, Alt Camp, 18 setembre 1786 – Madrid, 26 setembre 1864)

Polític i general. Segon marquès de Vallgornera i marquès vidu de Torremejía.

Intervingué en la Guerra del Francès amb el grau de sots-tinent i fou fet presoner a l’acció de Margalef (1810) i tramés a França. El 1814 es reincorporà a la península i fou assignat a la secció d’història militar de l’estat major. Exercí de professor de fortificacions i artilleria.

Intervingué en la Primera Guerra Carlina i, després, fou agregat en diverses ambaixades, fet que li permeté d’estar al dia en tàctica militar i estratègia. Esdevingut expert en enginyeria militar, fou nomenat director del col·legi general militar d’Alcalá de Henares.

Fou elegit diputat per Barcelona (1837 i 1839) i senador per Tarragona i per Girona (1833, 1843) i després ininterrompudament ministre de la governació, del govern del duc de Frías el 1838, en plena guerra civil. Fou conservador de la biblioteca del senat i membre d’algunes acadèmies madrilenyes.

Publicà el volum primer d’una Historia de la guerra de España contra Napoleón (1818), la qual havia d’ésser continuada per d’altres autors, un Pequeño manual para el servicio y fortificación en campaña (1823), un Reglamento y Catálogo de la Biblioteca del Senado (1851), i deixà inèdita una Descripción de la villa y término de Valls, a l’Academia de Ciencias, de Madrid.

Balcells i Grau, Jaume

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, 1 octubre 1908 – Tiana, Maresme, 25 juliol 1936)

Religiós carmelità descalç. Es dedicà a l’ensenyament al col·legi internacional de Roma.

De vacances a Catalunya, coincidí amb l’esclat de la guerra civil, que li costà la vida.

Publicà algunes obres llatines i unes Biografies carmelitanes que, traduïdes del català al llatí, foren publicades a Roma el 1939.

Mercadé i Queralt, Jaume

3 Respostes

(Valls, Alt Camp, 22 juliol 1889 – Barcelona, 26 abril 1967)

Pintor i orfebre. Aprengué l’ofici de joier a Barcelona, i assistí a les classes de l’Acadèmia Galí. Féu la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes (1916) i el 1919 fou nomenat professor de joieria i orfebreria a l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat.

La seva obra d’orfebre, decisiva per a la renovació d’aquest art, li valgué diploma d’honor i medalla d’argent a l’Exposition des Arts Décoratifs de París (1924), gran premi i medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), medalla d’or a les VI i IX Triennali de Milà i gran premi a la III Bienal Hispanoamericana.

Poblet (1956)

La seva pintura el situa, en grau encara major, entre els millors artistes del seu país. Un dels seus quadres més famosos, El Zeppelin, obtingué un important premi al concurs “Barcelona Vista pels seus Artistes”. Entre altres distincions obtingué el Gran Premi Juan Gris (1957), medalla de bronze de pintura a la biennal d’Alexandria (1959) i segona medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1960).

Format en un inicial fauvisme, rebé després influència noucentista que temperà la sensualitat de la seva paleta. Sabé anar evolucionant fins als seus darrers anys, centrant la seva pintura en el que es pot dir una mesurada modernitat. El seu món propi és el de les aspres terres del Camp de Tarragona, que estructura als seus quadres amb serenitat i equilibri.

En 1963 i 1966 féu, respectivament, dues grans exposicions antològiques a Madrid i a l’Hospitalet de Llobregat. Els dos municipis li concediren una medalla pels seus alts mèrits. Un mes abans de la seva mort era homenatjat pel Cercle Artístic de Barcelona.

Obres seves figuren al Museu d’Art Modern de Barcelona i al Museu de Valls.

Martinell i Brunet, Cèsar

15 Respostes

(Valls, Alt Camp, 24 desembre 1888 – Barcelona, 19 novembre 1973)

Arquitecte i historiador de l’art català. Com a arquitecte portà a terme nombroses construccions de cooperatives (anomenades “les catedrals del vi”), algunes d’elles declarades (2002) béns culturals d’interès nacional: Cornudella de Montsant i Falset (Priorat), Nulles (Alt Camp), Barberà de la Conca i Rocafort de Queralt (Conca de Barberà), Gandesa i Pinell de Brai (Terra Alta), i pel seu interès i coneixement de la història de l’art dirigí importants restauracions d’edificis històrics (la seu vella de Lleida, la seu d’Urgell i el monestir de Poblet).

Publicà L’art a la Seu Nova de Lleida (1923), El monestir de Poblet (1927), El monestir de Santes Creus (1929), Biografia crítica de l’escultor Lluís Bonifàs i Massó (1936), Arquitectura y escultura barrocas en Cataluña (1950), actualitzat entre el 1959 i el 1964, i publicat en català a “Monumenta Cataloniae”. Més tard s’especialitzà en la personalitat i l’obra d’Antoni Gaudí, del qual publicà alguns dels estudis més importants: Gaudí i la Sagrada Família i Gaudí.

Entre els càrrecs que ocupà, cal esmentar el de secretari general dels Amics de l’Art Vell (1929-35) i el de president del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears (1932-33). Així mateix, fundà i dirigí el Centre d’Estudis Gaudinistes.

Iquino, Ignasi Ferrés i

1 Resposta

(Valls, Alt Camp, 25 octubre 1910 – Barcelona, 29 abril 1994)

Director i productor de cinema. Inicià la seva activitat amb El crimen del Expreso de Andalucía (1934). D’aleshores ençà dirigí prop d’un centenar de llargmetratges, entre els quals Brigada criminal (1950), El Judas (1952) -primer film estrenat en català a la postguerra-, Fuego en la sangre (1953).

La seva tècnica, derivada del cinema nord-americà dels anys 1930, ha fet escola i ha caracteritzat fins a un cert punt un cinema comercial barceloní. Aprofitant els èxits comercials i els beneficis de la seva pròpia productora ha desenvolupat una prolífica filmografia basada en l’explotació més fàcil de la denúncia social i la sexualitat.

Algunes pel·lícules seves han estat premiades pel Sindicat de l’Espectacle com Cabeza de hierro (1943), Una sombra en la ventana (1944), El obstáculo (1945), Aquel viejo molino (1946), Noche sin cielo (1947). Ha obtingut també d’altres premis com el de la crítica estrangera i el premi especial de direcció al Festival de Granollers de 1961 per Juventud a la intemperie.

Homs i Oller, Eladi

2 Respostes

(Valls, Alt Camp, 27 febrer 1886 – Rubí, Vallès Occidental, 18 març 1973)

Pedagog. El 1906 fou pensionat als EUA per a estudiar les darreres experiències pedagògiques.

De nou a Barcelona, dirigí la “Revista de Educación”, on publicà el 1913 La doctrina de la educación nacionalizadora, i la primera escola d’estiu i fou secretari del Consell d’Investigació Pedagògica; fou un actiu divulgador del mètode de la doctora Montessori.

Durant la II República fou secretari del “Butlletí dels Mestres”. Col·laborà, entre d’altres publicacions, a “La Mainada” (1921-23) i “València” (1913-14).

La seva obra, nacionalista i espiritualitzant, es troba dispersa en publicacions i revistes. Fou un dels primers introductors a l’estat de l’esport del bàsquet.

González i Alba, Manuel

3 Respostes

(Valls, Alt Camp, 27 agost 1894 – Barcelona, 7 octubre 1934)

Polític. Estudià a Marsella, però en esclatar la Primera Guerra Mundial es veié obligat a tornar a Barcelona. Fou acusat de col·laboració en el cop de mà de Prats de Molló i fou empresonat.

Ingressà al Bloc Obrer i Camperol i fundà l’editorial Arc de Berà, que publicà obres de caràcter socialista. Treballà en qüestions filològiques com a deixeble de Pompeu Fabra.

Ingressà al Partit Català Proletari i durant els Fets del 6 d’octubre de 1934 fou ferit al local del CADCI i morí poc després.

Gerhard i Ottenwaelder, Robert

5 Respostes

(Valls, Alt Camp, 25 setembre 1896 – Cambridge, Anglaterra, 5 gener 1970)

Músic i compositor. Germà de Carles. Deixeble de Felip Pedrell i de Enric Granados (a Barcelona) i de Schönberg (a Viena i a Berlín), d’aquest aprengué la tècnica atonal dodecafònica, de la qual fou l’introductor i principal representant a Espanya.

Interessat en la música hispànica antiga, bé que allunyat del nacionalisme musical, a partir del 1931 fou nomenat professor de música de l’escola normal de la Generalitat catalana. El 1939 s’exilià a Gran Bretanya, on col·laborà en la secció de música del King’s College.

De la seva producció inicial destaca L’infantament meravellós de Scheherezade (1918), per a veu i piano, i el ballet Ariel (1936), que comptà amb la col·laboració de J.V. Foix i Joan Miró. A la postguerra passà per una etapa d’orientació hispànica, sense renunciar a les novetats tècniques (Don Quijote, 1940; Sinfonía homenaje a Pedrell, 1941; Alegrías, 1942; Seis tonadillas, 1943) i, més tard, es dedicà plenament a la tècnica serial: Concert per a violí i orquestra (1950), Simfonia (1953), Nonet (1957), Hymnody (1963), Gemini (1966), Libra (1968) i Leo (1970).

Composà també l’òpera The Duenna (1949) sobre la comèdia de Sheridan i, en el camp experimental, Collage (1961), obra per a orquestra i cinta magnetofònica, així com també una cantata, La peste (1964), sobre la novel·la d’A. Camus, i música per a adaptacions radiofòniques de peces teatrals.

Fou també important la seva activitat com a musicòleg (transcriptor i editor).

Español i Coll, Francesc

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, 8 octubre 1907 – Barcelona, 29 juny 1999)

Entomòleg. Es llicencià en farmàcia (1935) a la Universitat de Barcelona. Fou un dels primers especialistes mundials en algunes famílies de coleòpters (Tenebrionidae i Anoblidae) i de la fauna cavernícola i n’ha descrit més de 350 novetats.

Des del 1966 dirigí el Museu de Zoologia de Barcelona. Ha estat numerari de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, ex-president de la Institució Catalana d’Història Natural, professor de la facultat de ciències de la Universitat de Barcelona i membre de nombroses societats científiques internacionals.

La seva producció científica comprén més de 350 treballs d’investigació. Fou homenatjat (1981) per la diputació provincial de Barcelona i amb aquest motiu hom publicà, aplegats, els seus treballs biospeològics: Francesc Español: 50 anys d’obra bioespeleològica.

El 1982 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Comerma i Batalla, Andreu Avel·lí

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, 9 juliol 1842 – el Ferrol, Galícia, 11 març 1917)

Enginyer naval titulat a Madrid (1866) i llicenciat en farmàcia (1873). Ingressà a l’armada, on, el 1900, assolí el grau de general del cos d’enginyers navals. Assistí al Congrés Internacional d’Electricitat de París (1881) com a delegat de Marina, i al de Munic (1882).

Fou cap de l’arsenal i director de les drassanes del Ferrol (1883-99), on construí el dic de la Campana (1873), al port del Ferrol, que li donà un prestigi internacional. Projectà un túnel submarí entre Gibraltar i l’Àfrica. Planejà la construcció dels millors creuers que posseí l’armada espanyola a la seva època. Al Ferrol fundà l’Orfeó Aires de Minha Terra i presidí l’ateneu. Seguí amb afecte el moviment catalanista i col·laborà a “La Renaixença”.

Publicà Curso práctico de construcción naval (1868), La exposición internacional de pesca de Londres en 1883 i Apuntes sobre la Exposición Internacional de Higiene y Educación celebrada en Londres en 1884.