(Catalunya, segle XIV – 1409/14)
Militar. Fill de Bernat Alemany de Foixà i de Porqueres. Cavaller de l’orde de l’Hospital. Anà a Sicília, on destacà.
Tornat a Catalunya, la defensà de la invasió del comte de Foix. Entrà a la plaça de Barbastre i l’alliberà dels invasors. Retornà a Sicília com a capità d’armes de Martí I el Jove (1398).
Fou conseller reial i de la reina Blanca I de Navarra (1409), nomenat pel testament del rei. Fou també comanador de Montsó i prior de Messina.
(Catalunya, segle XIII – vers 1327)
Cavaller. Lluità a la batalla del cap Orlando, a Sicília (1299), a favor de Jaume II de Catalunya i prengué part en les campanyes de Múrcia i d’Almeria.
Fou veguer de Vilafranca i de Montblanc (1310) i de Girona–Besalú (1312, 1317 i 1318).
El 1313 anà a Sicília amb quatre galeres; pel camí coincidí amb l’estol en què viatjava el cronista Ramon Muntaner, amic seu, i l’acomboià fins a Messina.
Fou conseller reial (1321-22).
(Catalunya ?, segle XIII – segle XIV)
Cavaller. Serví a Sicília a les ordres del rei Frederic III.
Fou figura destacada a la lluita contra els angevins quan aquests, trencant els convenis de pau establerts a Caltabellotta, tornaren a envair l’illa.
Ponç Descatllar manà aleshores una part de l’exèrcit reial que, prenent per darrera el cordó de setge de Tràpani, obligà Robert I de Nàpols a signar una pau precipitada com a únic recurs de salvació de les forces invasores.
(Barcelona, segle XIV – València, 1445)
Almirall de l’armada de Martí I l’Humà a Sardenya (1410) i mestre de Montesa.
El 1412 fou designat com un dels quatre vice-regents enviats pel nou rei Ferran I d’Antequera a Sicília per pacificar l’illa; el papa li concedí la facultat de poder proveir-hi els càrrecs eclesiàstics.
Defensà i pacificà Sicília àdhuc a compte de l’orde (1413). El 1420 acompanyà Alfons IV el Magnànim a Còrsega i a Sardenya; hagué de lluitar contra l’armada genovesa i la vencé prop de Pisa (1421).
Del setge de Marsella (1423) s’endugué com a trofeus, a València, les relíquies de sant Lluís, bisbe de Tolosa, i les cadenes que barraven el port, actualment encara a la seu de València.
El 1429 fou nomenat lloctinent general del Regne de València, i el rei li’n confià la defensa davant les hostilitats del rei de Castella; vencé el mestre de Calatrava Luis de Guzmán a Antella i a Gavarda.
El 1436 formava part del consell reial valencià.
(Cefalú, Palerm, Itàlia, 1285)
Pacte signat per Carles de Salern, presoner de Pere II el Gran, segons el qual el primer, a canvi del seu alliberament, renuncià a l’illa de Sicília a favor de Jaume, germà del futur Alfons II el Franc.
El pacte preveia, a més, el casament de Jaume amb una filla de Carles, i el de la infanta catalana Violant d’Aragó amb un dels fills d’aquest.
Carles fou obligat a ratificar-lo quan fou traslladat a Catalunya, però, no fou reconegut ni per França ni pel papa Honori IV, els quals no acceptaren la cessió de Sicília i hi adreçaren un nou atac (1286).
(París, França, 21 març 1226 – Foggia, Itàlia, 7 gener 1285)
(o Carles d’Anjou) Rei de Sicília (1266-82) i de Nàpols (1266-85). Fill de Lluís VIII de França.
Proposat pels papes a fi d’oposar-lo als descendents de Frederic II de Sicília, rebé a Roma (1265) la investidura del regne. Inicià la campanya militar de conquesta ajudat per les finances papals i pels güelfs; fou decisiva la batalla de Benevent (1266), en que morí el rei Manfred de Sicília. Anihilà la reacció a favor del nét de Frederic II, Conradí, el qual ell executà després de derrotar-lo a Tagliacozzo (1268).
La insurrecció de Sicília fou motivada per les seves exaccions, la intromissió abusiva de francesos en el govern i l’administració i el trasllat de la cort de Palerm a Nàpols. El 30 març 1282 s’inicià a Palerm les Vespres Sicilianes, la revolta que donà la corona de Sicília a Pere II de Catalunya, a l’arribada del qual Carles abandonà el setge de Messina.
Després del fracassat desafiament de Bordeus, deixà Sicília confiada al seu primogènit, Carles de Salern, el qual sofrí una sèrie de derrotes navals.
Aconseguí d’oposar Carles I de Valois a Pere II, però morí abans de començar la Croada contra Catalunya.
(Canfranc, Aragó, 28 octubre 1288)
Acord signat per Alfons II de Catalunya, Eduard I d’Anglaterra i Carles II d’Anjou, per tal d’acabar la lluita per la possessió de Sicília.
Alfons alliberaria Carles II, investit pel papa amb la dignitat de rei de Sicília, a canvi del lliurament, en qualitat d’ostatges, dels dos fills del d’Anjou, i del pagament d’una fiança de 27.000 marcs d’argent.
L’acord fracassà per l’oposició del papa Nicolau IV.
(Brinhòlas, Provença, França, 19 febrer 1291)
(o de Tarasco) Acord signat entre Alfons II de Catalunya, Carles de Salern i el papa Nicolau IV, sobre la possessió de Sicília.
Segons les seves clàusules, Alfons II deixaria d’ajudar el seu germà Jaume II, rei de Sicília, i aniria en croada a Terra Santa. D’altra banda, el papa aixecaria l’excomunió d’Alfons i revocaria la investidura dels regnes catalano-aragonesos a favor de Carles de Valois.
La mort del rei Alfons II (18 juny 1291) deixà sense efecte les clàusules d’aquest tractat, base del d’Anagni (1295).
Si bé tradicionalment s’ha cregut que l’acord va ser signat a Tarascó (Jerónimo Zurita, Ramon Muntaner), Ferran Soldevila va demostrar que ho va ser a Brignoles.
(Castella, 1385 – Santa Maria de Nieva, Castella, maig 1441)
Reina consort de Sicília i després reina propietària de Navarra i comtessa de Nemours. Filla de Carles III de Navarra i d’Elionor de Castella.
Muller de Martí I el Jove (1402), hereu de Martí I l’Humà i rei de Sicília, del qual tingué un fill (1406), Martí, que morí infant.
Governà durant les expedicions del seu marit, en una de les quals aquest morí (Sardenya, 1409). Blanca romangué a Sicília com a vicària i lloctinent reial (1409-15). No aconseguí de dominar els barons de l’illa, que es dividiren en dues faccions rivals.
La situació es complicà en morir el rei Martí l’Humà; aleshores Blanca fou cobejada pels que pretenien deslliurar Sicília de la corona catalano-aragonesa, mentre que els palermitans pretenien de casar-la amb el baró de Chiusa, per tal d’iniciar una dinastia sicíliana. Bernat IV de Cabrera intentà així mateix d’apoderar-se d’ella.
El 1419 fou concertat el seu matrimoni amb l’infant Joan (futur Joan II de Catalunya), fill de Ferran I d’Antequera. Les bodes se celebraren a Pamplona el 1420 i s’anaren a viure a Castella. Tingueren quatre fills: Carles, príncep de Viana (1421), Joan (1422-24), Blanca d’Aragó (1424) i Elionor d’Aragó (1426).
L’any 1425, a la mort del seu pare, heretà Navarra i el 1441 morí deixant el país dividit entre els partidaris del seu marit Joan II i els del seu fill Carles de Viana, que acabà amb l’esclat de la guerra civil que assolà Navarra i que s’enllaçà amb la revolució catalana i la guerra contra Joan II.
(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XV)
Guerrer d’ofici d’una tropa seleccionada destinada durant la Reconquesta a guarnir les fronteres i a fer incursions i promoure avalots per terres dels enemics.
Si bé hi hagué almogàvers en tots els regnes cristians d’Espanya, hom coneix especialment amb aquest nom els soldats professionals catalans i aragonesos que, després d’intervenir en les lluites de la reconquesta peninsular, empreses per Catalunya-Aragó, foren utilitzats en la conquesta de Sicília (1282-1302).
Quan aquesta fou confirmada per la pau de Caltabellotta (1302), els almogàvers en nombre de 4.000 formaren, amb 1.500 cavallers i 1.000 d’altres peons, la gran Companyia Catalana, cos mercenari que tingué una famosa intervenció en l’Imperi d’Orient i Grècia (Expedició Catalana a Orient).
Dades dels Països Catalans 