(París, França, 21 març 1226 – Foggia, Itàlia, 7 gener 1285)

(o Carles d’Anjou)  Rei de Sicília (1266-82) i de Nàpols (1266-85). Fill de Lluís VIII de França.

Proposat pels papes a fi d’oposar-lo als descendents de Frederic II de Sicília, rebé a Roma (1265) la investidura del regne. Inicià la campanya militar de conquesta ajudat per les finances papals i pels güelfs; fou decisiva la batalla de Benevent (1266), en que morí el rei Manfred de Sicília. Anihilà la reacció a favor del nét de Frederic II, Conradí, el qual ell executà després de derrotar-lo a Tagliacozzo (1268).

La insurrecció de Sicília fou motivada per les seves exaccions, la intromissió abusiva de francesos en el govern i l’administració i el trasllat de la cort de Palerm a Nàpols. El 30 març 1282 s’inicià a Palerm les Vespres Sicilianes, la revolta que donà la corona de Sicília a Pere II de Catalunya, a l’arribada del qual Carles abandonà el setge de Messina.

Després del fracassat desafiament de Bordeus, deixà Sicília confiada al seu primogènit, Carles de Salern, el qual sofrí una sèrie de derrotes navals.

Aconseguí d’oposar Carles I de Valois a Pere II, però morí abans de començar la Croada contra Catalunya.