(Illes Balears, segle XVIII – )
Títol concedit el 1708, pel rei-arxiduc Carles III, al noble mallorquí Tomàs Burguès de Safortesa i d’Olesa, diputat de Mallorca i cavaller d’Alcántara, sobre la seva propietat del verger de Vinagrella.
Continua en la mateixa família.
(País Valencià / Illes Balears, segle XVI)
Junta revolucionària agermanada. Era formada per tretze persones (una de les quals el dirigent o instador) que als regnes de València i de Mallorca es constituí com a òrgan suprem de govern, amb plenes atribucions, enfront de l’autoritat del lloctinent o governador i amb domini efectiu —en l’elecció i en el govern— sobre la generalitat, el Gran i General Consell i els consells municipals respectius.
Els Tretze de València foren elegits el 1520 pels caps dels oficis; tenien la seva residència a la ciutat de València. A imitació de la junta central, a les poblacions importants se’n constituïren, també amb el nom dels Tretze, de locals: els membres d’aquestes juraven fidelitat i ajuda mútua en presència d’almenys un dels Tretze de València; jeràrquicament estaven sota l’obediència directa dels Tretze de la capital.
Aquestes juntes foren renovades anualment i les persones eren elegides entre els menestrals en nombre proporcional a la importància dels oficis. Els Tretze tingueren cura de l’orde públic i del règim econòmic dels consells municipals, així com de la direcció de la guerra contra l’exèrcit reialista. Hi hagué en total tres eleccions dels Tretze.
A Mallorca, l’organització dels Tretze hi fou imitada el 1521 a la ciutat de Mallorca i als pobles de l’illa, però hi durà només uns quants mesos, puix que en fer-se càrrec de les Germanies la fracció més extremista de Joanot Colom, aquest hi instaurà un règim personal i dictatorial.
Els cronistes, des de Viciana, atribuïren el nombre de tretze al nombre dels apòstols que seguien el Crist. Sembla que el tipus de govern fou inspirat en el d’algunes repúbliques italianes que els agermanats citaren sovint com a model.
(Illes Balears)
Civilització indígena de la darreria de l’edat del bronze.
El seu origen és poc clar, bé que hi ha certa continuïtat amb l’etapa balear anterior, i se suposa que contribuí a desenvolupar-la l’arribada de gent nova, com semblen demostrar les similituds dels talaiots amb els nurags sards, les torres de Còrsega i altres monuments cìclops dels pobles mediterranis.
La cultura talaiòtica tenia la base econòmica en l’agricultura i la pesca, el centre de la vida eren els diversos poblats, i en són coneguts monuments sepulcrals (com les navetes) i santuaris. Destaca, però, la no adopció del torn ceràmic, fet que contrasta amb la majoria d’altres pobles mediterranis.
(Illes Balears, segle XVII – )
Títol concedit el 1623 a Pere Ramon de Safortesa i de Vilallonga, baró de Santa Margalida i d’Hero.
El succeí el seu fill Ramon de Safortesa i de Pacs-Fuster, conegut com el Comte Mal, a la mort del qual, sense fills, el 1694, passà als Rocafull-Rocabertí, comtes de Peralada, i als Ferrer de Santjordi.
(Illes Balears, segle XX)
Títol concedit el 1904, pel papa Pius X, a Bartomeu Joan i Ribas, industrial mallorquí.
Divinitat indígena dels pobles de cultura talaiòtica de Mallorca i de Menorca. Fou assimilat al Mart clàssic i és citat com a Mars Balearicus en les fonts grecollatines.
Hom ha especulat que algunes figures masculines de bronze trobades a Mallorca en podrien ésser representacions.
Demarcació de l’església catòlica. Té per capital Palma de Mallorca i comprèn l’illa de Mallorca i la de Cabrera. Per una butlla del 1295, Menorca fou unida a la diòcesi de Mallorca; però esdevingué diòcesi independent el 1795. Eivissa no ha pertangut mai, de fet, a la diòcesi de Mallorca.
De vuit arxiprestats, que comprenien 39 parròquies i 46 filials el 1906, passà el 1928 a set arxiprestats, dividits en 72 parròquies, i el 1964, a 12 arxiprestats, amb 132 parròquies. Actualment té 26 arxiprestats, dividits en quatre grups, cadascun presidit per un vicari episcopal.
L’origen de la diòcesi és obscur. El 484 n’era bisbe Elias, del qual només se sap que assistí a un concili de Cartago. Deuen ésser de la fi del segle V les basíliques de Santa Maria del Camí, Son Peretó (Manacor) i sa Carroja (Portocristo), de les quals s’han conservat algunes restes. El 892 el papa Formós i el 897 el papa Romà reberen la petició del bisbe Servusdei de Girona perquè adscrivís les illes de Mallorca i Menorca com a béns de la seu gironina, però en llurs respostes no feren cas d’aquesta pretensió.
El 1058 el valí de Dénia manà que tots els clergues mallorquins restessin sotmesos al bisbe de Barcelona. Al cap de pocs anys de la conquesta de l’illa per Jaume I de Catalunya (1229), Mallorca fou creada diòcesi, un cop superades les dificultats econòmiques de la dotació, i depengué directament de la Santa Seu, per salvar-la dels pretesos privilegis reclamats pels bisbes de Tarragona, Barcelona i Girona. Aquesta subjecció acabà el 1492, que passà a ésser sufragània de l’arxidiòcesi de València.
El 1248 Innocenci IV havia posat sota la seva protecció les quatre esglésies parroquials de la ciutat i les trenta-una de la part forana. Alguns mallorquins, com Ponç de Jardí i Berenguer Batlle i altres clergues i religiosos, havien sofert les conseqüències de les lluites entre els reis de Mallorca i el de Catalunya-Aragó. Els reis havien protegit l’església mallorquina, bé que alguna vegada les relacions s’havien ressentit per les contínues peticions pecuniàries d’aquells; el 1395 havia tingut lloc una concòrdia entre Joan I el Caçador i el bisbe Lluís de Prades, dita d’en Manresa, pel nom del notari que l’havia escrita.
Fins a mitjan segle XVI l’església mallorquina passà una època d’una certa decadència espiritual. Molts bisbes, com Roderic de Borja, el futur papa Alexandre VI, no residiren, o residiren molt poc, a l’illa. Al període post-tridentí (segles XVI-XVII), es notà un ressorgiment molt fort, del qual són mostra els sants i els venerables mallorquins, la gran quantitat d’eclesiàstics il·lustres, les nombroses fundacions de beneficis i confraries i el naixement de nous ordes religiosos. Les guerres de Successió i del Francès tingueren profundes repercussions.
Cal remarcar, entre els bisbes d’aquests darrers segles, Pere d’Alagó, fundador del seminari conciliar i de la Universitat Literària, Juan Díaz de la Guerra, famós per les seves lluites contra el culte donat a Ramon Llull i el seu centralisme exagerat, Bernat Vidal, que intervingué en la política vuitcentista, Miquel Salvà i Munar, creador del butlletí del bisbat, i Pere Joan Campins, promotor d’un moviment litúrgic i d’una revitalització intel·lectual i espiritual, en la qual col·laborà el seu vicari general, Antoni M. Alcover.
Durant la guerra civil de 1936-39 el clericat mallorquí prengué, en general, una actitud clarament favorable al govern de Burgos i tolerà —i en alguns casos afavorí— la repressió contra els elements republicans i d’esquerra; així, per exemple, Georges Bernanos, a Les grands cimetières sous la lune (1938), atacà durament, per aquest motiu, els catòlics mallorquins i llur bisbe (Josep Miralles).
La postguerra es caracteritzà per un fort predomini de nacional-catolicisme. Hi tingué una gran importància l’Acció Catòlica unificada, i en sorgí el moviment dels Cursets de Cristiandat, de signe molt tradicional, que s’ha difós arreu.
Després del concili II del Vaticà hi ha hagut una nova presa de consciència dels valors de la cultura catalana pròpia i dels greus problemes socials de la diòcesi, augmentats pel boom turístic i per la immigració. La crisi de la societat mallorquina d’aquests anys ha afectat profundament l’Església i s’ha manifestat en la minva de la pràctica religiosa i en un fort percentatge de secularitzacions sacerdotals (dècada del 1970). Els consells diocesans presbiteral i de pastoral malden per dur endavant una renovació de la diòcesi, que és sotmesa a una revisió anual, des del 1978, en l’assemblea diocesana.
(Illes Balears, segle XIII – 1788)
Demarcació de l’orde de l’Hospital, erigida per un capítol celebrat a Rodes sobre l’antiga comanda de Mallorca. La primitiva comanda hospitalera fou creada arran del repartiment de l’illa, després de la conquesta per Jaume I de Catalunya. Comprenia una alqueria i terres per a mantenir trenta cavallers i l’edifici de la drassana de la ciutat. El 1239 tenia ja comanador propi, i aixecà tot seguit l’església de Sant Joan, a la ciutat.
El 1314 se li uniren els béns de l’antiga comanda templera de Mallorca: el 1228 els templers havien rebut de Jaume I, en el repartiment de l’illa, el castell de l’Almudaina, 525 cavalleries de terra, 365 cases, 54 obradors i molins i 122 alqueries a Palma, Pollença i Montuïri; el primer comanador fou Bertran d’Arlet, i la comanda esdevingué, amb noves dotacions, senyora de la parròquia, els delmes i l’escrivania de Pollença -on creà un priorat-, de la parròquia d’Escorca i d’Algaida, i obtingué importants dominis a Montuïri, Manacor i Sóller.
El 1314, amb la unió dels templers amb la petita comanda de l’Hospital, els nous comanadors hospitalers es traslladaren a l’església i castell del Temple, mentre que l’església de Sant Joan fou donada al prior de Pollença. Des del 1319 depengué del gran priorat de Catalunya.
A mitjan segle XIV els béns eren estimats en 1.800 lliures barceloneses, i el 1661 eren arrendats per unes 5.000 lliures mallorquines.
El darrer batlliu fou Manuel de Montoliu (1788).
(Menorca, segle XVII – )
Títol concedit a l’illa, el 1683, al mestre de camp Miquel Lleonard de Cardona i de Renteria (Benasc, Ribagorça, 1634 – Almeria, Andalusia, 1702), senyor de Lloriac, tinent general de la cavalleria de la costa del regne de Granada i cavaller de Sant Jaume.
El 1743 passà als Olivar.
Dades dels Països Catalans 