(Illes Balears, segle XVIII – )
Títol concedit el 1708, pel rei-arxiduc Carles III, al noble mallorquí Tomàs Burguès de Safortesa i d’Olesa, diputat de Mallorca i cavaller d’Alcántara, sobre la seva propietat del verger de Vinagrella.
Continua en la mateixa família.
(País Valencià / Illes Balears, segle XVI)
Junta revolucionària agermanada. Era formada per tretze persones (una de les quals el dirigent o instador) que als regnes de València i de Mallorca es constituí com a òrgan suprem de govern, amb plenes atribucions, enfront de l’autoritat del lloctinent o governador i amb domini efectiu —en l’elecció i en el govern— sobre la generalitat, el Gran i General Consell i els consells municipals respectius.
Els Tretze de València foren elegits el 1520 pels caps dels oficis; tenien la seva residència a la ciutat de València. A imitació de la junta central, a les poblacions importants se’n constituïren, també amb el nom dels Tretze, de locals: els membres d’aquestes juraven fidelitat i ajuda mútua en presència d’almenys un dels Tretze de València; jeràrquicament estaven sota l’obediència directa dels Tretze de la capital.
Aquestes juntes foren renovades anualment i les persones eren elegides entre els menestrals en nombre proporcional a la importància dels oficis. Els Tretze tingueren cura de l’orde públic i del règim econòmic dels consells municipals, així com de la direcció de la guerra contra l’exèrcit reialista. Hi hagué en total tres eleccions dels Tretze.
A Mallorca, l’organització dels Tretze hi fou imitada el 1521 a la ciutat de Mallorca i als pobles de l’illa, però hi durà només uns quants mesos, puix que en fer-se càrrec de les Germanies la fracció més extremista de Joanot Colom, aquest hi instaurà un règim personal i dictatorial.
Els cronistes, des de Viciana, atribuïren el nombre de tretze al nombre dels apòstols que seguien el Crist. Sembla que el tipus de govern fou inspirat en el d’algunes repúbliques italianes que els agermanats citaren sovint com a model.
(Illes Balears)
Civilització indígena de la darreria de l’edat del bronze.
El seu origen és poc clar, bé que hi ha certa continuïtat amb l’etapa balear anterior, i se suposa que contribuí a desenvolupar-la l’arribada de gent nova, com semblen demostrar les similituds dels talaiots amb els nurags sards, les torres de Còrsega i altres monuments cìclops dels pobles mediterranis.
La cultura talaiòtica tenia la base econòmica en l’agricultura i la pesca, el centre de la vida eren els diversos poblats, i en són coneguts monuments sepulcrals (com les navetes) i santuaris. Destaca, però, la no adopció del torn ceràmic, fet que contrasta amb la majoria d’altres pobles mediterranis.
(Illes Balears, segle XVII – )
Títol concedit el 1623 a Pere Ramon de Safortesa i de Vilallonga, baró de Santa Margalida i d’Hero.
El succeí el seu fill Ramon de Safortesa i de Pacs-Fuster, conegut com el Comte Mal, a la mort del qual, sense fills, el 1694, passà als Rocafull-Rocabertí, comtes de Peralada, i als Ferrer de Santjordi.
(Illes Balears, segle XX)
Títol concedit el 1904, pel papa Pius X, a Bartomeu Joan i Ribas, industrial mallorquí.
(Menorca, segle XVII – )
Títol concedit a l’illa, el 1683, al mestre de camp Miquel Lleonard de Cardona i de Renteria (Benasc, Ribagorça, 1634 – Almeria, Andalusia, 1702), senyor de Lloriac, tinent general de la cavalleria de la costa del regne de Granada i cavaller de Sant Jaume.
El 1743 passà als Olivar.
Nom d’una ciutat a l’època romana. Coneguda per una referència de Plini i per una inscripció trobada a Tarragona.
Una lectura errònia del manuscrit ha fet que durant anys els historiadors suposessin que el nom fou Cinium. Segons Plini fou ciutat de dret llatí.
No ha pogut ésser localitzada amb seguretat.
(Illes Balears, ? – segle XVIII)
Habitant d’un mas, una parròquia o un lloc rural, adscrit a una ciutat o una vila. A Mallorca i a Eivissa, constituïen un estament específic i tenien participació com a tal en el govern municipal.
Els forans mallorquins eren tots els qui no habitaven a la ciutat de Palma de Mallorca, i tenien una organització pròpia, el Sindicat Forà.
A Eivissa, un dels tres jurats que governaren l’illa havia d’ésser forà.
(Illes Balears, segle XIX – )
Títol concedit el 1854 a Jaume Conrado i de Berard; el despatx reial fou lliurat el 1871 al seu fill Marià Conrado i d’Asprer.
Continua a la mateixa família.
Dades dels Països Catalans 