Arxiu d'etiquetes: nobles

Lloria -llinatge-

(Calàbria, Itàlia, segle XIII – Catalunya, segle XVIII)

(o Llúria)  Llinatge. El cavaller Roger de Lauria fou amic i servidor del rei Manfred I de Sicília, i sembla que morí a la batalla de Benevent (1266). La seva muller, Bella d’Amichi, dama de la infanta Constança d’Aragó, fou senyora de la vall de Seta, al Regne de València.

Llur fill fou l’almirall Roger de Lauria, dit en català Roger de Lloria, que heretà les possessions valencianes i italianes.

La línia dels Lloria de Grècia, que habitaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, fou sens dubte relacionada amb el llinatge de l’almirall Roger de Lloria, però la seva genealogia és molt confusa. El més famós de tots fou Roger de Lloria, mariscal de la Companyia Catalana.

Hi ha branques d’aquest llinatge, cognomenades Lloria o Roger de Lloria; una d’elles, establerta a Esterri d’Àneu, passà a Anglesola, a Lleida i a Barcelona, on encara subsisteix.

Una altra fou la dels castlans de Granyena, senyors de Biure de Gaià i castlans de Sidamon, que s’extingí el 1714, i l’herència passà als Borràs, marquesos de la Bárcena, que es cognomenaren Borràs de Lloria.

Llorac i de Moixó, Carles de

(Solivella, Conca de Barberà, 1681 – Viena, Àustria, 1762)

Militar. Fill dels barons de Solivella.

L’emperador Carles III de Catalunya li concedí el comtat de Llorac, que vengué durant la Guerra de Successió a la corona d’Espanya.

Fou el pare de Manuel de Llorac i Bertran  (Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, 1791)  Tresorer imperial (1765-91) i comte de Llorac.

Llop ibn Muhammad ibn Llop

(Catalunya ?, vers 870 – 908)

Senyor de Lleida (890-908). Membre de la família dels Banú Qasï, fill de Muhammad ibn Llop.

Després d’uns quants anys de govern pacífic, fortificà el castell de Montsó (896), cosa que provocà topades amb Muhammad ibn Abd al-Malik al-Tawil d’Osca.

L’any següent fortificà el castell de Balaguer i la regió de Lleida, féu una ràtzia contra Barcelona i ferí de mort Guifré I el Pilós en un encontre (juliol 897).

Succeí al seu pare en el govern de Tudela-Tarassona (898), i inicià campanyes contra Astúries, Toledo (903), Saragossa, Pallars (904) i Navarra (905). El seu bel·licisme originà un coalició entre Astúries, Navarra i Pallars; fou derrotat i mort.

Llop I de Pallars

(Catalunya, segle X – 947)

Comte de Pallars. Germà d’Isarn I de Pallars.

Estigué casat amb Goldregot de Cerdanya, enllaç que contribuí a estrènyer els contactes de la casa comtal de Pallars amb la de Barcelona, i tingueren quatre fills –Ramon III, Borrell I, Sunyer I i Sunifred- i una filla -Riquilda-.

Hom pensa que en morir Llop els seus fills devien ésser menors d’edat i que aleshores Goldregot, com a usufructuaria dels béns i honors del marit difunt, devia exercir la funció comtal i la regència del patrimoni fins a la seva mort (953/63).

Llibre Verd

(Catalunya, 1602 – 1713)

Llibre de matrícula del braç militar de Catalunya.

S’hi troben les ordinacions i modificacions dels estatuts del braç i les signatures de tots els membres, així com les anotacions de nous privilegis i títols nobiliaris.

És a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Llers, Ramon Adalbert de

(Catalunya, segle XII)

Magnat. Tenia els castells d’Avinyó i de Llers, en terres de l’antic comtat de Besalú, pertanyent llavors al de Barcelona.

El 1128 fou desposseït pel violent comte Ponç II d’Empúries, que envaí els territoris barcelonins per aquella zona.

La ràpida reacció de Ramon Berenguer III de Barcelona restablí la situació al cap d’unes setmanes.

Llers, Arnau de -s. XII-

(Catalunya, vers 1107 – 1164)

Senyor de Llers, Cervià i Vilafreser.

Fou un personatge influent a la cúria dels comtes Ramon Berenguer III, Ramon Berenguer IV de Barcelona i del rei Alfons I el Cast.

Figura entre els signants de documents importants, com l’avinença de Ramon Berenguer IV i Ponç II d’Empúries (1138) i la carta de població de Lleida (1150).

Fou nomenat marmessor dels béns de la reina Peronella d’Aragó, segons el primer testament (1152).

Llar i de Pasqual-Cadell, Francesc de

(Vilafranca de Conflent, Conflent, 1642 – Barcelona ?, 1708)

Fill de Carles de Llar i Teixidor, i germà d’Agnès.

Descoberta la conspiració de Vilafranca de Conflent (1674), pogué fugir a Catalunya, d’on fou auditor general.

Lliurà els béns confiscats als francesos de Vilafranca.

Carles II li concedí el comtat de Llar (1691).

Llança i d’Esquivel, Benet de

(Vilassar de Dalt, Maresme, 1822 – Madrid, 1863)

Escriptor. Fill del tinent coronel d’infanteria Rafael de Llança i de Valls-Morera.

Llicenciat en dret; fou, pel seu matrimoni (1849) anb Concezione Pignatelli d’Aragona e Belloni, duc de Solferino, marquès de Coscojuela de Fontova i comte del Castell de Centelles.

Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts i ocupà càrrecs a l’ajuntament i a la diputació de Barcelona.

En col·laboració amb Manuel Tamayo y Baus escriví el drama històric Centellas y Moncadas (1850), així com altres drames que no publicà.

Mantingué una llarga i significativa correspondència (1846-65) amb Francesc Pi i Margall, conservada, així com també amb Joan Mañé i Flaquer, Manuel Tamayo y Baus i Francesc Puig i Esteve.

Llampilles, Rafael

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Jurista. Pertanyia a l’audiència de Barcelona en temps de Carles d’Àustria.

El 1708 era titular doctor de la Règia Cúria. L’any següent era magistrat a la sala del regent Francesc de Toda. Rebé els títols de ciutadà honrat (1708) i noble.

El 1714, a la caiguda de Barcelona en poder dels borbònics, aquests li confiscaren els béns i el botxí cremà els títols que li havien estat concedits. El duc de Berwick decretà el seu exili.