(Catalunya, vers 1107 – 1164)
Senyor de Llers, Cervià i Vilafreser.
Fou un personatge influent a la cúria dels comtes Ramon Berenguer III, Ramon Berenguer IV de Barcelona i del rei Alfons I el Cast.
Figura entre els signants de documents importants, com l’avinença de Ramon Berenguer IV i Ponç II d’Empúries (1138) i la carta de població de Lleida (1150).
Fou nomenat marmessor dels béns de la reina Peronella d’Aragó, segons el primer testament (1152).
(Vilafranca de Conflent, Conflent, 1642 – Barcelona ?, 1708)
Fill de Carles de Llar i Teixidor, i germà d’Agnès.
Descoberta la conspiració de Vilafranca de Conflent (1674), pogué fugir a Catalunya, d’on fou auditor general.
Lliurà els béns confiscats als francesos de Vilafranca.
Carles II li concedí el comtat de Llar (1691).
(Vilassar de Dalt, Maresme, 1822 – Madrid, 1863)
Escriptor. Fill del tinent coronel d’infanteria Rafael de Llança i de Valls-Morera.
Llicenciat en dret; fou, pel seu matrimoni (1849) anb Concezione Pignatelli d’Aragona e Belloni, duc de Solferino, marquès de Coscojuela de Fontova i comte del Castell de Centelles.
Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts i ocupà càrrecs a l’ajuntament i a la diputació de Barcelona.
En col·laboració amb Manuel Tamayo y Baus escriví el drama històric Centellas y Moncadas (1850), així com altres drames que no publicà.
Mantingué una llarga i significativa correspondència (1846-65) amb Francesc Pi i Margall, conservada, així com també amb Joan Mañé i Flaquer, Manuel Tamayo y Baus i Francesc Puig i Esteve.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Jurista. Pertanyia a l’audiència de Barcelona en temps de Carles d’Àustria.
El 1708 era titular doctor de la Règia Cúria. L’any següent era magistrat a la sala del regent Francesc de Toda. Rebé els títols de ciutadà honrat (1708) i noble.
El 1714, a la caiguda de Barcelona en poder dels borbònics, aquests li confiscaren els béns i el botxí cremà els títols que li havien estat concedits. El duc de Berwick decretà el seu exili.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Baró de Les. El seu pare havia estat governador de la Vall d’Aran per Felip V de Borbó i, en fugir-ne després de l’alçament austriacista, fou pres i afusellat pels voluntaris de la Ribagorça (1707).
Represa la Vall pels borbònics, en 1711, Gaspar de Lés en fou nomenat governador. Jurà el càrrec en 1712. Amb el record de la tràgica mort del seu pare, la seva governació es caracteritzà per un seguit de represàlies.
En 1719, declarada la guerra entre França i Espanya, es defensà durament dels francesos, als quals resistí quinze dies a la fortalesa de Castell-lleó. Caigué presoner i fou deportat a França, d’on tornà, un cop signada la pau, per reprendré el càrrec (1721), malgrat l’oposició popular.
(Catalunya, vers 1636 – 1727)
Noble. Comte de Plasència.
Fou diputat militar de la Generalitat de Catalunya (1690). Va oposar-se a la política de Felip V de Borbó i intervingué en la guerra de Successió a favor de l’arxiduc Carles III de Catalunya.
Protector del Braç Militar, fou un dels dirigents de la resistència de Barcelona durant el setge de les tropes borbòniques.
Li foren confiscats els béns, i l’any 1716 fou exiliat a Segòvia.
(Aragó ?, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Noble. Fill de Joan de Lanuza i d’Oms, el comte de Plasència.
Participà a la Junta de Braços de 1713, on les reunions del seu estament, l’aristocràtic o militar, eren presidides pel seu pare. Després de triomfar en primera volta una votació favorable a la submissió a Felip V de Borbó, Lanuza fou un dels qui signaren la protesta per escrit d’aquesta decisió, que més tard es convertiria en un determini en pro de la resistència.
Fou capità de la Coronela durant el setge de Barcelona en 1713-14. A la fi del setge, la seva companyia era de les més nombroses ja que, a causa de l’ascendència aragonesa de Lanuza, demanar-hi de servir-hi tots els aragonesos residents a Barcelona que foren afectats per l’última mobilització forçosa.
L’Onze de Setembre formava part de la guarnició del baluard de Santa Clara, on l’enemic fou rebutjat repetidament i hagué d’encerclar la posició per obligar els supervivents a desemparar-lo. Lanuza morí al baluard en el curs d’aquests combats.
(Barcelona, 4 octubre 1731 – 31 desembre 1792)
Militar i comte de Lacy. D’ascendència irlandesa, educat a Barcelona.
Li foren encomanades missions diplomàtiques a Suècia i a Rússia.
Fou president de la Reial Audiència de Barcelona (1789) i capità general del Principat, càrrec que exercí fins a la mort.
(França, 1605 – París, França, 24 març 1657)
Comte de La Mothe, duc de Cardona i mariscal de França.
Durant la guerra dels Segadors, comandà l’exèrcit del Principat, a les ordres de Borbó-Condé, i fou nomenat, pel monarca francès Lluís XIII, virrei de Catalunya (1642-45).
Posteriorment s’encarregà altre cop del virregnat (1651-52) i defensà Barcelona quan fou bloquejada per les tropes de Felip IV. Va haver de retre’s l’octubre de 1652, i així acabà el domini francès.
(Barcelona, vers 1662 – 1735)
Polític. Marquès de Castellmeià i baró de Montclar.
L’any 1696 exercí el càrrec d’oïdor militar de la Generalitat i va ésser un dels fundadors de l’Acadèmia dels Desconfiats (1700).
Va prendre part en la guerra de Successió i fou un dels aristòcrates catalans que es mantingueren invariablement partidaris de la causa borbònica. S’incorporà a l’exèrcit i entrà a Barcelona amb les tropes vencedores de Felip V de Borbó l’11 de setembre de 1714.
El duc de Berwick el nomenà administrador de la Junta Provisional de Govern de Barcelona (1714-18), càrrec que va exercir fins a la constitució de l’ajuntament borbònic, del qual fou nomenat regidor (1718).
Dades dels Països Catalans 