(Barcelona, 1730 – 1807)
Jurista. Era nét de Miquel de Clariana, comte de Múnter, i nebot d’Antoni de Clariana i de Gualbes.
Fou president de sala de la Reial Audiència de Catalunya. Era membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i també de la de Bones Lletres. Tingué el títol de marquès de Cordelles.
És autor del discurs El abogado perfecto (1789) i de l’assaig De officio praefecti praetorii.
Fill seu fou l’escriptor Benet de Magarola i de Castellví.
(Barcelona, segle IX)
Notable d’origen got. Fou denunciat pel bisbe de Barcelona Frodoí, a l’assemblea d’Attigay (874), pel fet d’haver obtingut per precepte reial l’església de Sant Esteve, del bisbat de Barcelona, i d’haver-hi celebrat reunions de pagesos.
Sembla ésser un dels dissidents que, amb els preveres Baió de Terrassa i Tirs de Barcelona, celebraren un ritu visigòtic, en oposició al bisbe franc Frodoí.
(França, 20 març 1601 – Royaumont, Illa de França, 25 juliol 1666)
Militar i polític. Comte d’Harcourt. Durant la guerra dels Segadors substituí La Mothe en el virregnat de Catalunya (1645-47).
Aconseguí d’infondre nova vida a la causa francesa i conquerí Roses (1645), la més difícil fortalesa del Principat; això no obstant, fou derrotat en intentar assetjar Lleida.
Fou novament lloctinent de Catalunya el 1651.
(Barcelona, 14 maig 1853 – Madrid, 18 abril 1925)
Empresari i terratinent. Segon marquès de Comillas.
Els seus interessos econòmics s’estenien a diverses empreses i bancs importants. Ajudà econòmicament institucions eclesiàstiques, finançà la guerra del 1898 i les guerres del Marroc.
Durant la revolta del 1917 adquirí armament per enfrontar-se al moviment obrer. Protegí la Dictadura de Primo de Rivera.
Hom intentà iniciar-ne el procés de beatificació el 1948.
(Rosselló, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)
(o Àngel Carles) Noble i militar. Fill de Carles (III) de Llupià i de Vilanova.
Era baró de Llupià, Castellnou, Molig i Pracols i senyor de Vilarmilà, Coma, Gallifa i Rocacrespa.
Fixà definitivament la residència a Barcelona. Fou capità de cavallers, cavaller de l’orde de Sant Joan i primer marquès de Llupià.
Fores germans seus:
Felip (I) de Llupià i Roger (Rosselló, segle XVII – 1701) Baró de Llupià i de Castellnou. Fou el successor del seu pare.
Francesc (I) de Llupià i Roger (Catalunya, segle XVII – 1735) (o Joan Francesc) Segon marquès de Llupià. Fou capità de dragons. Fou el pare de:
(Perpinyà, segle XVII – Barcelona, 1657)
Procurador reial de Rosselló i Catalunya i baró de Conat. Fill segon de Lluís de Llupià i Xanxo.
El 1594 fou encarregat de rebutjar les invasions dels hugonots a la frontera amb França. El 1597 lluità al costat del governador de Rosselló Jeroni d’Argençola contra l’atac a Perpinyà per part del mariscal de França Alfonso d’Ornano.
Fou alcaid del castell d’Elna. Succeí el seu germà Gabriel com a procurador reial (1623).
Durant la guerra dels Segadors, els béns del Rosselló li foren confiscats, i foren lliurats a Isabel Dulac, muller de Pere Lacavalleria.
(Rosselló, segle XVII – segle XVIII)
Vice-governador de Catalunya (1698). Fill de Manuel de Llupià i de Ballaró, i germà de Josep.
Nomenat marquès per Felip V de Borbó (1702), féu costat al bàndol filipista durant la guerra de Successió.
Emigrà del Principat a l’arribada de Carles d’Àustria.
(Catalunya, segle XV – Barcelona, 1518)
Noble. Estigué al servei del duc de Borgonya per lluitar contra França.
El 1477 el duc el trameté com a ambaixador a Joan II de Catalunya, tractant que aquest l’ajudés contra França a la defensa de Borgonya i de Flandes.
Es casà amb Constança de Gualbes i foren pares de:
Margarida de Llupià i de Gualbes (Rosselló, segle XVI – Barcelona, 1568) Muller de Joan (II) de Llupià i de Vallgonera, foren fills seus: Tomàs, Lluïsa, Pere (I) i Carles (I) de Llupià i de Llupià.
Joan (I) de Llupià i de Gualbes (Rosselló, segle XVI) Senyor de Llupià i de Vilarmilà. Lluís XI de França li confiscà els béns. Fou el pare de:
(Barcelona, segle XVI – vers 1595)
Donzell. Nét de Joan Llull i Llull.
Es casà (1580) amb Elisabet de Cabrera i Satorres, hereva dels Cabrera, senyors de la Torre de Marats.
Només tingueren dues filles, que moriren sense fills, i la successió passà a la descendència de llur bes-tia Jerònima Llull i de Sentmenat.
(Catalunya, segle X – segle XIII)
Llinatge de magnats feudals. Senyors dels termes dels castells de Lluçà i de Merlès des de la fi del segle X.
Pel castell de Lluçà eren feudataris del casal de Barcelona, i pel de Merlès, dels comtes de Besalú, com a senyors de part del Berguedà.
El primer membre sembla ésser un Eissó de Lluçà (977); la genealogia es pot seguir a partir del seu possible fill:
Sunifred (I) de Lluçà (Catalunya, segle X – 988) Es casà amb Engúncia. Foren fills seus:
Guisla de Lluçà (Catalunya, segle X – 1026) Muller de Bernat I, vescomte de Conflent.
Guissad de Lluçà (Catalunya, segle X – 1006) Era casat amb Oda de Besora. Inicià una època d’enaltiment del llinatge, que continuà el seu possible nét:
Sunifred (II) de Lluçà (Catalunya, segle XI – 1063) Marit d’Ermessenda de Balsareny; foren pares de Berenguer Sunifred. Usurpà béns de l’església. Aquest fet l’enfrontà amb el famós abat i bisbe Oliba, oncle natural de la seva muller.
