Arxiu d'etiquetes: 1470

Vallterra, Joan de

2 Respostes

(País Valencià, segle XV – 1470)

Noble. Pare d’un altre Joan de Vallterra.

Vinculà els seus béns (1466) i fou el primer baró de Torres Torres, senyor del castell i terme de Castellmontant (que comprenia Castellmontant, Montant, Montanejos, Aranyuel, la Font de la Reina i Vilanova de la Reina), d’Arenós i la Pobla d’Arenós i batlle de Sogorb (càrrec que heretà del seu sogre).

Només deixà dues filles:

  • Damiata de Vallterra i Ferrándiz de los Arcos  (País Valencià, segle XV)  Fou muller de Lluís de Vic, mestre racional de València.
  • Elisabet de Vallterra i Ferrándiz de los Arcos  (País Valencià, segle XV)  Es casà amb Francesc de Blanes i Berenguer, lloctinent de Mallorca. L’heretà el seu nét Joan de Blanes i de Vallterra, que esdevingué, en heretar el vincle, Joan Vallterra de Blanes.

Lloris i de Borja, Francesc Galceran de

Deixa un comentari

(València, 1470 – Roma, Itàlia, 22 juliol 1506)

Eclesiàstic i cardenal. Ocupà el bisbat d’Elna (1499-1506), deixat vacant per Cèsar Borja, i el retingué fins a la mort.

Fou a més cardenal de Santa Maria Nova (1503), arquebisbe de Trani, i patriarca de Constantinoble, càrrec en el qual succeí a Joan de Borja i Navarro.

Exercí també les funcions de vice-secretari i tresorer del papa Alexandre VI, que li va conferir els anteriors benifets.

Hospital de Sant Pere i Sant Bernat

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1470 – )

Institució benèfica i sanitària per a sacerdots pobres. Fundada per la confraria de preveres beneficiats de la catedral de Mallorca, que havia estat instituïda el 1370 a la capella de Sant Bernat d’aquella seu. El 1497 un soci cedí la casa que ocupa actualment, que amb modificacions posteriors és un dels exemplars importants de l’arquitectura de Palma.

El 1855 el govern s’emparà dels béns i els censals afectes a sufragis i beneficència. El 1900 lliurà una inscripció intransferible a compte dels censals adscrits a sufragis, sense indemnitzat els adscrits a beneficència.

Avui la confraria de Sant Pere i Sant Bernat administra fundacions i causes pies i ha adaptat l’edifici per a residència sacerdotal per a jubilats.

Centelles i de Ventimiglia, Antoni de

5 Respostes

(Sicília, Itàlia, 1415 ? – Calàbria, Itàlia, 1470 ?)

Marquès de Crotone, comte de Catanzaro, comte de Collesano i primer príncep de Santa Severina (1464). Fill i hereu de Gilabert de Centelles-Riu-sec i de Cabrera i de Constanza de Ventimiglia.

Acompanyà Alfons IV el Magnànim en les campanyes d’Itàlia, i caigué presoner, amb ell, a la batalla naval de Ponça (1435). Un cop alliberat, participà en la campanya de Calàbria. El 1444 es casà amb la dama calabresa Enrichetta Ruffo e Pitiers.

Negà l’obediència al rei, que l’assetjà al castell de Catanzaro i el féu presoner i fou desposseït dels seus béns (1445). De temperament rebel i bel·licós, un cop perdonat lluità contra els pobles veïns, i fou processat i empresonat al castell de Nàpols (1455-59).

En ésser alliberat, prengué part en la rebel·lió contra Ferran I d’Antequera, fill i successor d’Alfons IV el Magnànim, reuní els seus addictes, promogué una important revolta de camperols a Calàbria i recuperà els seus dominis. La intervenció conciliadora de Joan II de Catalunya aconseguí la pau entre ell i el rei de Nàpols, així com el reconeixement reial dels seus títols.

Novament es revoltà, d’acord amb els partidaris dels Anjou, però fou fet presoner el 1465. Els seus béns foren confiscats i atorgats a Pere de Cardona i de Villena.

Antoni de Centelles és conegut també amb el nom italianitzant d’Antonio Centeglia i amb el d’Antoni de Ventimiglia.

Fou el pare de:

Antoni de Centelles i Ruffo  (Sicília, Itàlia, segle XV – Constantinoble, Turquia, segle XV)  Fou marquès de Cotrone. Serví el rei Lluís III de Nàpols. Morí esclau a Constantinoble.

Enric de Centelles i Ruffo  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Estigué al servei del rei Lluís III de Nàpols. Morí emmetzinat i fou el darrer membre de la línia secundària dels Centelles de Sicília.

Cardona i de Gandia, Hug de

4 Respostes

(País Valencià, vers 1405 – vers 1470)

(dit el Navarrès)  Senyor de Guadalest. Fill del comte Joan Ramon Folc I de Cardona i de Joana de Gandia. El 1412, a la mort del seu avi matern Alfons I de Gandia, heretà la senyoria d’Ondara i l’horta de Gandia. Més tard rebé, de la seva mare, Calassanç i Sanui a Ribagorça, i Guadalest i Confrides a la Marina Baixa.

El 1427 es casà amb Blanca de Navarra, senyora de Caparrosso, Aézcoa, Carazar i Caseda, néta del rei Carles II de Navarra per la seva filla natural Joana de Navarra. El 1424 seguí el rei Alfons IV el Magnànim a Nàpols.

Establert a València, no participà en els afers del Principat, en els quals tingué un paper tan notable el seu fill Joan de Cardona i de Navarra, amb qui el 1476 pledejà a València. Hug era partidari de Joan II el Sense Fe.

Borja-Llançol de Romaní i de Montcada, Joan de

2 Respostes

(València, 1470 – Fossombrone, Itàlia, 17 gener 1500)

Cardenal (1496). Fill de Jofré de Borja-Llançol de Romaní i germà del cardenal Pere Lluís. Es considerat el Borja de la cort d’Alexandre VI amb més qualitats polítiques. Protonotari apostòlic, fou bisbe electe de Melfi (1494-98) i arquebisbe de Càpua (1496-98) i de València (1498-1500).

A Perusa, de primer com a governador i després com a legat pontifici, donà proves de les seves altes condicions de governant. El 1497 acompanyà el papa a Òstia per tractar amb el futu Juli II, addicte a Carles VIII de França.

Nomenat legat de Bolonya el 1499, morí quan es dirigia a Forli a felicitar Cèsar de Borja per la conquesta d’aquella ciutat.

Elisabet d’Aragó i de Castella

1 Resposta

(Dueñas, Castella, 1470 – Saragossa, Aragó, 1498)

Reina de Portugal. Filla de Ferran II el Catòlic i d’Isabel I de Castella.

Jurada hereva de Castella (1476), es casà (1490), amb el príncep Alfons, hereu del regne de Portugal. En morir aquest al cap de poc temps (1491), es tornà a casar, amb Manuel I, germà d’Alfons.

Quan els seus pares pretengueren jurar-la com a hereva d’Aragó, els aragonesos s’hi oposaren (1498).

Morí en donar a llum el príncep Miquel.

Joan II de Lorena

7 Respostes

(Toul, Lorena, 2 agost 1427 – Barcelona, 16 desembre 1470)

Príncep de Girona (1466-70). Fill de Renat I de Provença i d’Isabel de Lorena. Proclamat el seu pare rei dels catalans (juliol 1466), fou nomenat lloctinent al Principat. Per l’abril de 1467 emprengué una ambiciosa campanya a l’Empordà i assetjà, sense èxit, la Força Vella de Girona.

Poc temps després d’arribar a Barcelona (agost 1467) començaren les seves diferències amb la generalitat, sobretot per motius econòmics, jurídics i militars. Cridat per Lluís XI, se n’anà a França (1468). Retornà al Principat (maig 1469) amb reforços francesos, que li permeteren de prendre Girona (juny 1469), Camprodon, Besalú i Olot.

Després d’una nova estada a França (gener-agost 1470), s’agreujaren les seves relacions amb les autoritats catalanes, la qual cosa ensorrà la seva gestió política. Atorgà nombrosos càrrecs i béns dels seguidors de Joan II el Sense Fe a italians i francesos que l’acompanyaren a Catalunya.

Es casà amb Maria, filla del duc de Borbó.

Espés, Guerau d’

5 Respostes

(Catalunya, vers 1400 – vers 1470)

Cavaller. Partidari, com els seus fills (Gaspar, Ramon i Lluís), de Joan II el Sense Fe en la guerra civil catalana (1462-72). Participà en la defensa de la Força de Girona (1462). El 1467 comandava un cos de la cavalleria aragonesa. Fou declarat enemic de la terra per la Generalitat.

Arribà a ésser majordom major de la reina Joana Enríquez, que li féu un llegat de 20.000 sous en morir el 1868.

També fou el pare de Joana d’Espés  (Ribagorça, segle XV – Catalunya, segle XV)  Fou una de les dames de més confiança de la reina Joana Enríquez.

Centelles, Crisògon Andreu de

2 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1470)

Noble. Baró de Centelles i conseller de Joan II el Sense Fe. Fill de Gilabert (VII) de Centelles.

Serví en les guerres d’Itàlia el rei Alfons IV el Magnànim amb un vaixell que comprà, i exercí també el cors.

Durant la guerra contra Joan II mantingué primerament una posició ambigua, però es decantà després pel bàndol reial; el castell de Centelles, assetjat durant dos anys, caigué en poder de les tropes de la generalitat fins a la fi de la guerra (1465).

Posseí també, per matrimoni (1447) el vescomtat de Rueda i de Perellós.