Arxiu d'etiquetes: Itàlia (morts a)

Aimeric, Mateu

1 Resposta

(Bordils, Gironès, 27 febrer 1715 – Ferrara, Itàlia, 1799)

Filòsof, historiador i humanista. Jesuïta (1733), fou catedràtic de filosofia de la Universitat de Cervera i rector de diversos col·legis del seu orde.

És el representant més destacat de l’escola filosòfica eclèctica cerverina, que proposava una renovació de l’escolàstica. Arran de l’expulsió dels jesuïtes, s’instal·là a Itàlia.

De les seves obres sobresurten: Sistema Antiquonovum jesuiticae philosophia (1747), De vita et mort lingua latinae (1780) i una Historia geográfica y natural de Cataluña (1767).

Aguilar i Alòs, Josep d’

Deixa un comentari

(Balaguer, Noguera, segle XVII – Itàlia ? , segle XVIII)

Polític i militar. Paer de Balaguer, durant la guerra de Successió lluità per la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria.

En la defensa de Barcelona (1703) i en la de Lleida tingué una actuació destacada. Fou veguer de Girona i Besalú. Un dels principals dirigents de resistència en les zones ocupades, on obtingué la victòria de Caldes d’Estrac (1713). Tornà a Barcelona, on romangué fins a la caiguda de la ciutat (1714).

Anà a Mallorca, on lluità contra els filipistes. Després s’exilià a Itàlia.

Afán de Ribera y Portocarrero, Per

Deixa un comentari

(Sevilla, Andalusia, 1509 – Nàpols, Itàlia, 2 abril 1571)

Noble i militar. Virrei de Catalunya (1554-58).

Prengué fortes mesures contra el bandolerisme, destruint les cases dels considerats col·laboradors i protectors.

Després exercí com a virrei de València (1558-59) i lloctinent general del Regne de Nàpols (12 juny 1559 – 2 abril 1571) .

Abiell, Guillem

1 Resposta

(Barcelona, segle XIV – Palerm, Sicília, 1420)

Mestre d’obres. Anomenat també Guillemins.

Treballa en nombrosos edificis barcelonins: claustre de l’Hospital de la Santa Creu, esglésies de Santa Maria del Pi, de Sant Jaume, del Carme i de Montsió.

Formà part de la junta d’arquitectes del 1416 que dictaminà sobre el projecte de nau única de la catedral de Girona.

Fortuny i Marsal, Marià

26 Respostes

(Reus, Baix Camp, 11 juny 1838 – Roma, Itàlia, 21 novembre 1874)

Pintor, dibuixant i gravador. Fou una de les grans personalitats artístiques del segle XIX. Estudià a Barcelona, al taller de Claudi Lorenzale, i després a Roma (1858-60) pensionat per la diputació, on es relacionà amb el grup dels natzarens.

El 1860 realitzà un primer viatge al Marroc, d’on procedeix l’entusiasme per la llum i pel color, que des d’aquest moment es caracteritzà l’obra (L’Odalisca). La gran composició La batalla de Tetuan, que li encarregà la diputació de Barcelona, restà inacabada, però mostra l’eficàcia compositiva de l’artista.

La seva estada a París, on va conèixer Regnault i Meissonier, enceta dins la seva obra un període de quadres de petit format, que constitueixen una sèrie de teles d’un increïble preciosisme detallista, perfectes quant a tècnica (El col·leccionista d’estampes, L’elecció de model, etc), entre les quals sobresurt La Vicaria (1868-70).

En la seva darrera etapa, l’interès per l’expressió dels efectes de llum mitjançant colors purs (El ferrador marroquí) dugué Fortuny a un desenvolupament de la seva obra de caire preimpressionista, que fou interromput per la seva mort prematura.

Fou el pare de Marià Fortuny i de Madrazo.

Fabrés i Costa, Antoni

2 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 27 juny 1854 – Roma, Itàlia, 23 gener 1938)

Pintor i escultor. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, fou pensionat a Roma el 1878, aviat excel·lí en la pintura a l’oli i en l’aquarel·la. Treballà per a la casa Goupil, de París, i per a la Toot, de Londres. Col·laborà en la revista barcelonina “Arte y Letras”.

Després de residir un temps a Barcelona (1886-94), s’establí a París, i més tard, cridat per Porfirio Díaz, anà a Mèxic (1903), on reorganitzà l’ensenyament de la pintura. El 1926 tornà a Barcelona. Posteriorment s’establí a Tànger i, finalment, a Roma.

Fou un dels artistes més premiats oficialment. La seva obra fou adquirida per importants museus d’Europa i d’Amèrica. Malgrat la seva inicial preferència per l’escultura, fou eminentment un pintor, anecdotista i de tècnica minuciosa i perfecta, seguint la influència de Fortuny (Una almoina, per caritat) o Romà Ribera. Donà bona part de la seva obra als museus d’art de Barcelona el 1926.

Fàbregas i Surroca, Xavier

2 Respostes

(Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 18 agost 1931 – Palerm, Itàlia, 10 setembre 1985)

Escriptor. Publicà inicialment en castellà. S’ha especialitzat en crítica teatral (“Serra d’Or”) i un muntatge d’obres vuitcentistes, com Balades del clam i de la fam (1967) i A l’Àfrica, minyons (1971).

Com a historiador en sobresurt l’obra Àngel Guimerà, les dimensions d’un mite (1971), ultra Teatre català d’agitació política (1969) i Aproximació a la història del teatre català modern (1972). En Catalans, terres enllà (1967) i Entre Catalunya i Aragó (1971) assaja amb èxit el tema de viatges. Fou director de la biblioteca de l’Institut del Teatre de Barcelona.

Caixal i Estradé, Josep

5 Respostes

(el Vilosell, Garrigues, 9 juliol 1803 – Roma, Itàlia, 26 agost 1879)

Eclesiàstic. Fou canonge de Tarragona (1833) i bisbe d’Urgell (1853-79). Estudià a Tarragona, on ensenyà Sagrada Escriptura i obtingué una canongia (1831). Fou catedràtic de filosofia a la Universitat de Cervera.

Essent bisbe d’Urgell assistí al Concili Vaticà I, on intervingué activament en les discusions. Membre destacat del partit carlí, topà durament amb les autoritats liberals, s’exilià el 1855 i redactà la Carta a los españoles, que signà la princesa de Beira (1864), en la qual s’afirmava la total incompatibilitat del carlisme amb el liberalisme i es proclamava com a candidat carlí el futur Carles VII, fill gran de Joan Carles de Borbó i de Bragança (Joan III) que havia renunciat a les seves pretensions.

Fou senador (1870-72), representant de la província eclesiàstica de Tarragona, durant el regnat d’Amadeu de Savoia; es féu cèlebre per la seva defensa de la unitat catòlica d’Espanya. Proclamada la República (1873), es traslladà a Andorra, d’on passà a Navarra per tal d’unir-se a l’exèrcit carlí, del qual fou nomenat vicari general castrense. Un cop conquerida la Seu d’Urgell pels carlins, es reintegrà a la seva diòcesi. En conquerir la plaça les tropes alfonsines (1875), fou pres i confinat a Alacant i, més tard, desterrat a Roma. El papa Pius IX el nomenà noble romà i assistent al soli pontifici. Morí a Roma, fou enterrat a la Seu d’Urgell.

És autor de Luchas del alma con Dios o conferencias espirituales… (1843), Breu resumen del catecisme de la doctrina cristiana… Per l’ús i ensenyança uniforme del bisbat d’Urgell (1856) i Veni mecum pii sacerdotis quod ex variis devotis libris excerptum (1856).

Alfons IV de Catalunya

290 Respostes

(Medina del Campo, Castella, 24 febrer 1396 – Nàpols, Itàlia, 27 juny 1458)

“el Magnànim”  Rei de Catalunya (1418-58). Alfons V d’Aragó, III de València, I de Mallorca i I de Nàpols. Fill de Ferran I de Catalunya i d’Elionor d’Alburquerque.

Es casà amb Maria de Castella (1415), germana del rei castellà Joan II. En ésser proclamat rei, convocà Corts, a las quals demanà capital per a les operacions a Itàlia. Les Corts l’hi negaren i, en una posterior convocatòria (1419-20), el rei acceptà llurs condicions per tal d’obtenir 50.000 florins.

El 1420 marxà a Sardenya, on reduí els nuclis de revoltosos, i després a Còrsega, on s’apoderà de Calvi i posà setge a Bonifaci. L’any 1421, aixecà aquest setge davant la possibilitat d’heretar el regne de Nàpols. Alfons IV entrà a Nàpols i fou reconegut hereu i virrei (1421). Va vèncer els genovesos i els angevins a la batalla naval de la Foç Pisana i després signà la pau amb Gènova i el duc de Milà. Els seus antics partidaris, però, conjuntament amb els angevins, promogueren (1423) una revolta ciutadana que el deixà reduït als castells Nou i de l’Ou, i per aixó tornà a Catalunya.

Un cop a la Península intervingué en la política castellana i ajudà els seus germans Enric i Joan contra el conestable Álvar de Luna. L’any 1429 envaí Castella amb forces pròpies i del seu germà Joan, rei de Navarra, però finalment acordà una treva de cinc anys (1530).

Mentrestant mantenia les seves aspiracions a Nàpols: el 1421 arribà a sengles acords amb el papa i Joana II de Nàpols. Tanmateix decidí anar a Sicília i no a Nàpols (1432). Aquell any morí assassinat el seu principal valedor, Gionni Caracciolo, i els seus partidaris reaccionaren obligant Joana II de Nàpols a reconèixer hereu el rei aragonès (1433).

Al cap de poc temps moria Lluís III d’Anjou (1434) i després Joana (1435), que en última instància designà Reiner d’Anjou com a successor. Aleshores Alfons IV es dirigí a Nàpols, però un estol genovès el vencé i capturà a Ponça (1435). Empresonat a Milà, el duc Felip M. Visconti l’alliberà per la suma de 30.000 ducats d’or. Alfons decidí de restar a Itàlia i amb l’ajut d’un estol català emprengué la conquesta de Nàpols i, després d’una llarga campanya (1436-42), entrà triomfalment a la ciutat (1443). El 1444 acordà una treva amb Gènova, però la mort del duc de Milà (1447) tornà a encendre la lluita per succeir-lo, en la qual finalment s’imposà Sforza.

A partir d’aleshores restà sempre a Itàlia, envoltat d’una brillant cort de pintors, escultors, literats i humanistes. D’altra banda, efectuà una política imperialista molt ambiciosa destinada a protegir el comerç català amb Orient; pactà el vassallatge del vaivoda de Bòsnia (1444), d’Albània (1447) i Sèrbia, intervingué a Rodes, Egipte, Xipre i Síria, i intentà la conquesta de Constantinoble. Amb aquest objectiu organitzà una croada contra els turcs i envià ambaixadors al preste Joan i a l’emperador de Trebisonda. Constantinoble caigué a mans dels turcs (1453), circumstància que posà en situació molt difícil l’imperi oriental catalano-aragonès, el qual, a la mort del Magnànim, s’enfonsà completament.

Durant el seu regnat exerciren el virregnat a la Península la reina Maria i el seu germà i successor Joan II el Sense Fe. A Catalunya es produïren els senyals més clars de la crisi econòmica en les lluites aferrissades entre bandositats nobiliàries rivals; l’actitud cada cop més conservadora de les classes poderoses davant les reivindicacions dels remences; les aspiracions més o menys democràtiques de la Busca enfront de les oligarquies urbanes; i, a Mallorca, la lluita entre “forans” i “ciutadans”.