(Gandia, Safor, 1803 – Damasc, Síria, 1860)
Beat franciscà. Amb el llec Francesc Pinazo fou martiritzat a les persecucions desfermades a Damasc pels drusos musulmans.
Fou beatificat per Pius XI el 10 d’octubre de 1926.
(Palma de Mallorca, 6 agost 1742 – 2 gener 1803)
Naturalista i pintor. Enriquí el gabinet de història natural de Madrid amb diverses donacions. Féu quadres amb representacions d’animals, alguns dels quals, conservats a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, de la qual fou membre.
Deixà curiosos manuscrits sobre història natural de Mallorca.
(País Valencià, segle XIX – )
Títol concedit el 1803, amb grandesa d’Espanya, a Manuel de Godoy y Álvarez de Faria.
Ha passat als Rúspoli.
(Petra, Mallorca, 1741 – Palma de Mallorca, 1803)
Eclesiàstic, científic, filòsof i arquitecte. Ingressà a l’orde caputxí el 1755 i professà el 1757 amb el nom de Miquel de Petra, amb el qual és conegut. Estudià filosofia, matemàtiques i dibuix. S’ordenà el 1765. Fou professor de matemàtiques a la Universitat de Mallorca.
Dissenyà el nou temple caputxí de Palma i fou un dels iniciadors del neoclassicisme a Mallorca amb el baptisteri per a la catedral (1794). Hom li atribueix també la capella dels Quatre Sants Coronats a la parròquia de Santa Eulàlia. Féu dibuixos per a l’acabament de l’església de la cartoixa de Valldemossa.
Home inquiet, viatjà força i formà un museu i una biblioteca notables, que continuà Lluís de Vilafranca. Deixà manuscrits sobre matemàtiques, filosofia lul·liana, arquitectura, rellotges de sol, etc. Féu també mapes de les Illes Balears (1771 i 1801).
(València, 1803 – 23 setembre 1896)
Metge. Es destacà a València durant l’epidèmia de còlera de 1834. Distingit per la seva abnegació, refusà honors i condecoracions pel dolor que li produí la tràgica mort del seu germà Felip.
Fou un dels fundadors a València de l’Institut Mèdic i de l’Acadèmia de Medicina, on hi presentà diversos treballs remarcables. Pertanyia a d’altres corporacions doctes.
El seu germà fou Felip López i Català (València, 1781 – 1835) Religiós de l’orde dels mínims. Participà a la defensa de València contra els napoleònics, i s’hi distingí. Fou afusellat per elements populars, amb altres religiosos, durant els disturbis anti-eclesiàstics de l’any 1835.
(Bohèmia, Alemanya, vers 1743 – València ?, 1803)
Escultor. Resident d’infant a València, es formà amb Ignasi Vergara.
Autor de les estàtues de la façana de l’església parroquial de Xest, d’una Pietat de l’església de Teulada, d’un retaule de Sant Nicolau de València i d’unes estàtues de l’antic convent del Carme de València. Féu, a Múrcia, uns relleus a l’església de San Juan.
Fou acadèmic de Sant Carles (1772) i de San Fernando.
(País Valencià, 1759 – Mèxic, 1803)
Pintor i gravador. Practicà el retrat i la pintura religiosa.
Morí a Mèxic, on exercí l’ensenyament.
(País Valencià, 1803 – 1854)
Gravador. Excel·lí en els baixos relleus i les medalles.
(Sogorb, Alt Palància, 18 maig 1731 – València, 14 juliol 1803)
(o Boronat) Pintor. Establert a València, fou cofundador de l’Acadèmia de Santa Bàrbara, després anomenada de Sant Carles, de la qual fou director; membre de l’Academia de San Fernando de Madrid. Home culte i refinat, tingué una gran influència en la renovació de l’art valencià.
La seva pintura té una amanerada gràcia rococó, amable i irònica, i un colorit agradable. En la seva obra abunden els temes religiosos, les escenes galants i bucòliques, les figures femenines. Són notables també els seus dibuixos i les seves miniatures.
Se’n conserven obres en esglésies, museus i col·leccions privades del País Valencià, Madrid, Barcelona, etc.
Fou el pare de Josep Joan i de Manuel Camaron i Melià.
Dades dels Països Catalans 