Arxiu d'etiquetes: Itàlia (morts a)

Cristià, Pau

2 Respostes

(Montpeller, França, segle XIII – Sicília, Itàlia, vers 1269)

Jueu convers. Un cop convertit al cristianisme, ingressà al convent dominic de Santa Caterina de Barcelona.

Jaume I el Conqueridor i sant Ramon de Penyafort li encarregaren la penetració cristiana a les comunitats jueves. Li recaigué la defensa de la part cristiana en la disputa política amb Moshè ben Nahmann (Bonastruc de Porta), celebrada a Barcelona el juliol de 1263.

Pau Cristià no en sortí triomfant, cosa que es convertí en un corrent d’eufòria en els calls d’Europa i provocà, per part cristiana, diverses obres de polèmica antijeuva.

Cinc anys després el trobem a la cort papal (juliol de 1267), amb motiu d’encomanar-li el papa Climent IV un estudi sobre el Talmud.

Cotoner -llinatge-

4 Respostes

(Catalunya ?, segle XIV – Illes Balears, segle XIX)

Llinatge noble mallorquí originari, sembla, del Principat (o potser de Sicília) i arrelat a Mallorca vers el 1343.

El primer de que hom té notícia fou Bernat Cotoner  (Catalunya ?, segle XIV – Illes Balears, segle XIV)  Noble. Comprà una gran alqueria a Valldemossa el 1363. El seu nét fou:

Nicolau Cotoner i Genovard  (Illes Balears, segle XIV)  Tingué tres fills, que foren els fundadors de les tres línies del llinatge:

  • Bernat Cotoner i Saguals  (Illes Balears, segle XV).
  • Gabriel Cotoner i Saguals  (Illes Balears, segle XV).
  • Nicolau Cotoner i Saguals  (Illes Balears, segle XV)  La seva línia comença a adquirir importància amb el seu besnét:

Antoni Cotoner i Vall-llobar  (Illes Balears, segle XVI)  Cavaller. Ciutadà honrat i jurat de Mallorca, comissionat prop de Felip II per sol·licitar la creació de l’audiència de Mallorca (concedida el 1571) i armat cavaller pel rei el 1572. A partir d’ell començà a adquirir importància el llinatge. En fou fill seu:

Bernat Lluís Cotoner i Ballester  (Palma de Mallorca, segle XVII – Sicília, Itàlia, 1641)  Jurista. Ja vell, es féu eclesiàstic i arribà a ser canonge de la seu mallorquina, inquisidor de Sardenya, i encara després del Principat, regne de València i Aragó. Fou el pare de:

Costa i Déu, Joan

1 Resposta

(Sabadell, Vallès Occidental, 22 maig 1883 – Gènova, Itàlia, 23 febrer 1938)

Periodista i escriptor. Fou redactor en cap de “La Veu de Catalunya” i militant de la Lliga Regionalista.

És autor de La nit del 6 d’octubre a Barcelona (1935) i de Cento martiri della Rivoluzione del 1936 nella Catalogna (1937), ambdues obres escrites en col·laboració.

Cortada i Sellers, Joan Baptista de

Deixa un comentari

(Vic, Osona, segle XVII – Itàlia, segle XVIII)

Austriacista. Conegut també per Cortada i Jonquer.

Fou un dels iniciadors de la guerra de Successió a Catalunya (primavera del 1705) i obtingué el nomenament de coronel.

Prengué part activa en la defensa de Barcelona i fou un dels partidaris de continuar la guerra (Junta de Braços, juny-juliol de 1713).

Amb la derrota li foren confiscats els béns, i el 1715 abandonà el país i es dirigí a Itàlia.

Corrons, Ignasi

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 1808 – Nàpols, Itàlia, 1874)

Monjo de Montserrat des del 1826.

Durant l’exclaustració es refugià a Montecassino (1836-41). Fou nomenat superior del priorat montserratí de Nàpols (1841), on residí fins a la mort, llevat dels anys 1853-55, que ocupà accidentalment la presidència de Montserrat.

És autor d’un poema titulat Joan Garí, l’ermità de Montserrat (Manresa 1868).

Constança d’Aragó i de Navarra

13 Respostes

(Poblet, Conca de Barberà, 1340 – Catània, Itàlia, 18 juliol 1363)

Reina de Sicília. Filla primogènita de Pere III de Catalunya-Aragó i de la seva primera muller Maria de Navarra, fou proclamada hereva de la corona catalano-aragonesa (1347), fet insòlit que donà lloc a la protesta del germà del rei, Jaume I d’Urgell, amb el suport de les unions de nobles valencians i aragonesos, i que fou resolt amb el naixement de Joan (1350), futur Joan I el Caçador.

Promesa amb el rei Lluís I de Sicília, en morir aquest (1355) en fou gestionat l’enllaç amb el germà d’aquest i successor Frederic II.

Les preocupacions de la guerra contra Castella no permeteren el seu pas a Sicília fins al novembre de 1360. Hi anà custodiada per vuit galeres que manava Olfó de Pròixita. De moment anà a Sardenya.

Passà encara gran part de l’hivern a Càller, abans d’arribar a Sicília definitivament i casar-se finalment el 11 d’abril de 1361 a Catània.

El 1362 havia infantat una filla, Maria, que seria l’única hereva de la corona siciliana.

Constança d’Aragó i de Castella

3 Respostes

(Catalunya, 1189 – Catània, Itàlia, 23 juny 1222)

Reina d’Hongria i emperadriu del Sacre Imperi. Filla d’Alfons I de Catalunya i de Sança de Castella.

Es casà amb Eimeric I d’Hongria, de qui restà vídua el 1204, i el 1208 amb el rei de Sicília i després (1220) emperador del Sacre Imperi, Frederic II, del qual tingué un fill, Enric.

Des del 1209 residí a Sicília.

Coma, Climent de

Deixa un comentari

(Bagà, Berguedà, 1849 – Trieste ?, Itàlia, 1915)

Polític i militar carlí. Fou ajudant de camp dels generals Francesc Savalls i Joan Castells i secretari del pretendent Carles VII.

És molt interessant la correspondència que, a través de Joan Bardina, mantingué amb Enric Prat de la Riba, on manifestà els seus ideals catalanistes.

El pretendent Carles VII li atorgà, el 1890, el títol de comte de Coma de Prat.

Codorniu, Antoni

2 Respostes

(Barcelona, 11 maig 1699 – Ferrara, Itàlia, 9 juliol 1770)

Filòsof i eclesiàstic jesuïta, fou professor de filosofia a Barcelona i de teologia a Girona. Assolí gran anomenada com a predicador.

Per encàrrec de Ferran VI de Borbó recollí documentació per a la història civil i religiosa de la diòcesi de Girona. Després del decret d’expulsió dels jesuïtes promulgat el 1767, es traslladà a Ferrara.

Publicà diverses obres, entre les quals excel·leixen Índice de la Philosofia Moral Cristianopolítica (1746) i Vida del Ilmo. y Venerable Sr. D. Raimundo de Marimón y de Corbera, Obispo de Vich (1763).

Codina, Artur

Deixa un comentari

(Palafrugell, Baix Empordà, 1867 – Roma, Itàlia, 1941)

Jesuïta. Ensenyà humanitats a Veruela (Aragó), fins que l’any 1914 s’incorporà a l’equip dedicat a l’edició documental de fonts jesuítiques (Monumenta historica Societatis Iesu), el qual dirigí (1920-22).

La seva aportació científica inclou la primera edició dels Ejercicios espirituales de sant Ignasi (Madrid 1919) i també l’edició crítica de les constitucions de la companyia (Roma 1934-38).