(França, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII)
Militar. Fou capità general interí (1773-77) de Catalunya.
La seva debilitat de caràcter causà conflictes amb l’audiència del Principat.
En descendeix el llinatge dels Cabanes de Solsona.
(diòcesi de Llemotges, França, 1520 – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1591)
Compositor. Fou mestre de capella de la catedral d’Urgell del 1539 al 1589 i actuà amb el mateix càrrec a Santa Maria del Mar, de Barcelona (1577-78).
És autor de la col·lecció De los madrigales del muy Reverendo Joan Brudieu Maestro de capilla de la Sancta Yglesia de la Seo de Urgel, a cuatro bozes… (1585), dedicada al duc de Savoia amb motiu del seu casament amb Caterina d’Àustria, conté quinze madrigals a quatre veus i uns Goigs de Nostra Dona, de tres a sis veus (1585). Quatre d’aquests madrigals tenen text català i dos són escrits sobre poemes d’Ausiàs Marc.
També se n’ha conservat una missa de difunts a quatre veus, que és l’única obra catalana d’aquest gènere del segle XVI d’autor conegut.
La seva escriptura contrapuntística expressa una forta emotivitat. La seva llibertat d’estil el vinculen més als músics renaixentistes francesos que no pas a l’escola romana.
(Pont de Rouen, França, segle XVI – Barcelona, 21 març 1581)
Impressor, llibreter i editor. Documentat a Barcelona des del 1548. Fou un dels impressors més actius i de més qualitat de la seva època, tant en llatí com en català i castellà (hom en coneix més de 150 entre llibres i opuscles, com el Lexicon latino-catalanum de Nebrija).
Estigué en relació amb els mestres de l’estudi general de Barcelona, dels quals publicà algunes obres, i amb els cercles religiosos de la ciutat; contribuí així mateix a les edicions lul·lianes.
Cal remarcar la seva tendència erasmista, manifestada en els dues edicions que publicà, i molt especialment en les notes i els prefacis del mateix Bornat que les acompanyen. També imprimí obres històriques i literàries.
S’associà temporalment amb altres impressors i amb la companyia de llibreters.
(Estrasburg, França, segle XV – Barcelona, 1526)
Pintor. Identificat abans amb el pintor gironí Porta i anomenat posteriorment Mestre de Sant Feliu.
Possiblement visqué en terres valencianes fins al 1510; d’aquest període daten probablement les taules de Sant Andreu (capella del Miracle, València).
Establert a Barcelona a partir del 1510, on pintà el retaule, desaparegut, de l’església del Pi i els escuts del cadirat del cor de la catedral (1519) amb motiu de la reunió del Toisó d’Or presidida per Carles V. A Girona pintà el retaule de l’església de Sant Feliu i el de Santa Úrsula per a la catedral.
És autor també de les taules de la Magdalena (Museu Provincial de Tarragona), el Calvari (Museu Provincial de Girona), dues taules de la Vida de sant Bartolomeu (Barcelona, col·lecció particular) i el Retrat de dona (Esztergom, Hongria), signat, gràcies al qual fou confirmada la identitat del pintor el 1965.
La influència de Leonardo i de Dürer, la subversió de l’harmonia i la bellesa clàssiques i el seu gust per pintar argenteries, així com l’expressionisme provinent del seu origen germànic, en fan un manierista anterior a la gran època d’aquest corrent internacional.
Segurament fou el pare de Joan de Borgonya (Barcelona, segle XVI) Pintor. És documentat a Barcelona de 1556 a 1573.
(Normandia, França, segle XII – Catalunya, 1154/57)
Cavaller (dit també Robert d’Aculley (o Culley) i Robert d’Aguiló). Anà a Aragó amb l’exèrcit de normands comandat pel comte Rotró de Perché, cosí d’Alfons I d’Aragó.
El 1129 l’arquebisbe de Tarragona Oleguer li cedí la ciutat i el Camp de Tarragona, llevat les esglésies amb els béns i les persones que en depenien, perquè els repoblés i reorganitzés, i li donà el títol de príncep de Tarragona.
El 1133 anà a Fraga a ajudar Alfons I d’Aragó i, potser, féu un viatge a Roma i un altre a Normandia per reclutar gent per a repoblar Tarragona.
Tingué quatre fills de la seva muller, Agnès (o Sibil·la), morta el 1170: Guillem, Robert, Ricard i Berenguer. El 1149, sota l’episcopat de Bernat Tort, atorgà població als habitants de Tarragona, quan ja n’havia confiat el govern al seu fill Guillem de Tarragona, fet que inicià les desavinences amb el nou arquebisbe.
El 1151, aquest cedí els seus drets sobre Tarragona al comte de Barcelona. Robert, que no hi havia renunciat, i després d’alguns conflictes, signà un acord (1153) efímer amb l’arquebisbe i el comte. La seva acció a Tarragona consta fins al 1154.
Aquest antagonisme acabà amb l’assassinat de Guillem (1168) a Tortosa i el de l’arquebisbe Hug de Cervelló, comès el 1171 pel seu germà Berenguer com a venjança.
(París, França, octubre 1612 – Ais de Provença, França, 6 agost 1669)
Duc de Vendôme i de Penthièvre. Lloctinent de Lluís XIII de França a Catalunya (1649-50).
No entrà a Barcelona fins al febrer de 1650 per la dificultat d’obtenir tropa i diners, i hagué d’afrontar la tensa situació creada per la repressió de Pèire de Marca el 1649, augmentada per l’empitjorament de la situació militar dels francesos al Principat.
La població de la ribera de l’Ebre es revoltà: Flix, Miravet i Tortosa es rendiren a Felip IV malgrat que el lloctinent intentà personalment la defensa d’aquesta última plaça.
Pel desembre de 1650 renuncià al càrrec i retornà a França.
(París, França, 13 març 1753 – Ivry, França, 23 juny 1821)
Duquessa de Chartres i d’Orleans. Filla de Lluís de Borbó, muller de Lluís-Felip-Josep d’Orleans i mare del rei Lluís-Felip I de França.
Els historiadors catalans s’han interessat pels seus sojorns a la Jonquera, Figueres, l’Escala i Sarrià, on constituí un petit saló alhora literari i polític. També residí a Maó.
(París, França, 8 setembre 1621 – Fontainebleau, França, 11 desembre 1686)
Noble i militar.
Per allunyar-lo de França, durant la minoritat de Lluís XIV, Mazzarino el nomenà virrei de Catalunya, però fracassà en l’atac a Lleida, en poder de les tropes de Felip IV (1647).
Ressentit pel poder de Mazzarino passà al servei d’Espanya; conquerí Rocroi i obtingué la victòria de València (1656) sobre els francesos.
(Marsella, França, segle XVII – Riudoms, Baix Camp, 13 desembre 1696)
“el Vell” Escultor. Conegut a la seva època per Bonifaci. S’establí a Barcelona amb el seu pare Francesc, pentinador de lli.
La seva obra més coneguda, i encara conservada, és la imatge de Sant Pau (1678), al pati de la casa de Convalescència, avui Biblioteca de Catalunya, de l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona.
El 1693 residia a Valls, on havia executat el retaule de Sant Pau, i li fou encarregat el de Sant Isidre per a Arbeca. El 1696 contractà l’execució de la caixa de l’orgue de la Selva del Camp, la qual no pogué acabar, ja que morí mentre treballava el retaule del Roser de Riudoms.
També és autor de la Santa Eulàlia (1686) de la plaça del Pedró de Barcelona, mutilada el 1936, i les imatges per al retaule de Santa Magdalena (1688), a la catedral.
Fou el pare de Lluís Bonifaç i Sastre.
(Molins, França, 21 agost 1670 – Philippsburg, Alemanya, 12 juny 1734)
(James FitzJames Stuart) Mariscal francès. Fill bastard de Jaume II d’Anglaterra, per a qui el rei creà el títol.
Establert a França (1691) i naturalitzat francès, Lluís XIV l’envià a la península ibèrica per ajudar Felip V de Borbó en la Guerra de Successió. Recuperà Madrid, obtingué la victòria d’Almansa i conquerí el País Valencià (1707); en agraïment, Felip V l’anomenà duc de Llíria i Xèrica amb grandesa d’Espanya.
Marxà a França per continuar les empreses militars de Lluís XIV, però el 1714 tornà de nou a la Península per posar-se al capdavant de les tropes que assetjaren i conqueriren Barcelona l’Onze de setembre.
Dades dels Països Catalans 