Arxiu d'etiquetes: França (nascuts a)

Cecília de Comenge

3 Respostes

(Comenge, França, segle XIV – Balaguer, Noguera, 16 juny 1384)

Comtessa d’Urgell. Filla del comte Bernat VIII de Comenge. El 1335 es casà amb el comte Jaume I d’Urgell, fill d’Alfons III de Catalunya.

Hereva del comtat de Comenge per mort del seu germà Joan I (1339), els seus drets foren usurpats, però, pel seu oncle Pere Ramon I de Comenge, davant la passivitat del seu cunyat Pere III de Catalunya, que no volgué enfrontar-se amb una guerra. No aconseguí tampoc de fer valer els seus drets sobre el comtat de Pallars (1343).

Vídua (1347), governà amb eficàcia el comtat d’Urgell durant la minoria d’edat del seu fill Pere II, i aconseguí de liquidar els deutes contrets pel seu marit per finançar el moviment de la Unió.

Cavaillé i Coll, Domènec

2 Respostes

(Tolosa de Llenguadoc, França, 1771 – Choisy-le-Roi, França, 1862)

Orguener. Fill de Joan Pere.

Construí l’orgue de Puigcerdà (1788), el de la catedral de Vic i el de Santa Maria del Mar de Barcelona, entre d’altres.

El 1807 s’establí a Montpeller, i hi restaurà l’orgue de l’església de Sant Pere.

Fou el pare d’Arístides Cavaillé-Coll.

Cavaillé, Joan Pere

2 Respostes

(Galhac, Llenguadoc, França, 1743 – Llançà, Alt Empordà, 1809)

Orguener. Nebot de Josep Cavaillé. Construí els orgues dels dominicans de Vinçà (Conflent) i de Santa Maria de la Real (Perpinyà).

El 1762 s’establí a Barcelona, i hi construí l’orgue del convent de Santa Caterina. Completà l’orgue de la catedral de Carcassona.

Fou el pare de Domènec Cavaillé i Coll.

Castelucho i Camell, Rosa-Antonieta

2 Respostes

(París, França, 1903 – Reus, Baix Camp, 1987)

Marxant d’art. Filla d’Emili Castelucho i Diana, del qual continuà la galeria “Castelucho” de París.

Es casà amb Just Cabot, i ambdós fundaren la galeria Mirador (1949) a la plaça Vendôme; vídua, el 1961, donà la col·lecció de llibres i publicacions de Cabot a l’abadia de Montserrat.

Carles I de Nàpols

37 Respostes

(París, França, 21 març 1226 – Foggia, Itàlia, 7 gener 1285)

(o Carles d’Anjou)  Rei de Sicília (1266-82) i de Nàpols (1266-85). Fill de Lluís VIII de França.

Proposat pels papes a fi d’oposar-lo als descendents de Frederic II de Sicília, rebé a Roma (1265) la investidura del regne. Inicià la campanya militar de conquesta ajudat per les finances papals i pels güelfs; fou decisiva la batalla de Benevent (1266), en que morí el rei Manfred de Sicília. Anihilà la reacció a favor del nét de Frederic II, Conradí, el qual ell executà després de derrotar-lo a Tagliacozzo (1268).

La insurrecció de Sicília fou motivada per les seves exaccions, la intromissió abusiva de francesos en el govern i l’administració i el trasllat de la cort de Palerm a Nàpols. El 30 març 1282 s’inicià a Palerm les Vespres Sicilianes, la revolta que donà la corona de Sicília a Pere II de Catalunya, a l’arribada del qual Carles abandonà el setge de Messina.

Després del fracassat desafiament de Bordeus, deixà Sicília confiada al seu primogènit, Carles de Salern, el qual sofrí una sèrie de derrotes navals.

Aconseguí d’oposar Carles I de Valois a Pere II, però morí abans de començar la Croada contra Catalunya.

Cagé, Fèlix

3 Respostes

(París, França, 1820 – Barcelona, 1869)

Escenògraf. Decorà el nou Teatre Principal de Palma de Mallorca (1857).

A Barcelona (1846), juntament amb Charles Antoine Cambon i Henry Philastre, decorà el Liceu (al·legories i retrats al sostre, teló de boca, que tornà a fer després de l’incendi del 1861) i hi féu escenografies per a la inauguració.

Restà al Liceu com a escenògraf titular, i treballà repetidament per als teatres catalans (Figueres, el 1850; el dels Camps Elisis, a Barcelona, el 1865).

Cabanes, Philippe de

Deixa un comentari

(França, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII)

Militar. Fou capità general interí (1773-77) de Catalunya.

La seva debilitat de caràcter causà conflictes amb l’audiència del Principat.

En descendeix el llinatge dels Cabanes de Solsona.

Brudieu, Joan

1 Resposta

(diòcesi de Llemotges, França, 1520 – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1591)

Compositor. Fou mestre de capella de la catedral d’Urgell del 1539 al 1589 i actuà amb el mateix càrrec a Santa Maria del Mar, de Barcelona (1577-78).

És autor de la col·lecció De los madrigales del muy Reverendo Joan Brudieu Maestro de capilla de la Sancta Yglesia de la Seo de Urgel, a cuatro bozes… (1585), dedicada al duc de Savoia amb motiu del seu casament amb Caterina d’Àustria, conté quinze madrigals a quatre veus i uns Goigs de Nostra Dona, de tres a sis veus (1585). Quatre d’aquests madrigals tenen text català i dos són escrits sobre poemes d’Ausiàs Marc.

També se n’ha conservat una missa de difunts a quatre veus, que és l’única obra catalana d’aquest gènere del segle XVI d’autor conegut.

La seva escriptura contrapuntística expressa una forta emotivitat. La seva llibertat d’estil el vinculen més als músics renaixentistes francesos que no pas a l’escola romana.

Claudi Bornat

Bornat, Claudi

2 Respostes

(Pont de Rouen, França, segle XVI – Barcelona, 21 març 1581)

Impressor, llibreter i editor. Documentat a Barcelona des del 1548. Fou un dels impressors més actius i de més qualitat de la seva època, tant en llatí com en català i castellà (hom en coneix més de 150 entre llibres i opuscles, com el Lexicon latino-catalanum de Nebrija).

Estigué en relació amb els mestres de l’estudi general de Barcelona, dels quals publicà algunes obres, i amb els cercles religiosos de la ciutat; contribuí així mateix a les edicions lul·lianes.

Cal remarcar la seva tendència erasmista, manifestada en els dues edicions que publicà, i molt especialment en les notes i els prefacis del mateix Bornat que les acompanyen. També imprimí obres històriques i literàries.

S’associà temporalment amb altres impressors i amb la companyia de llibreters.

Joan de Borgonya

Borgonya, Joan de

5 Respostes

(Estrasburg, França, segle XV – Barcelona, 1526)

Pintor. Identificat abans amb el pintor gironí Porta i anomenat posteriorment Mestre de Sant Feliu.

Possiblement visqué en terres valencianes fins al 1510; d’aquest període daten probablement les taules de Sant Andreu (capella del Miracle, València).

Establert a Barcelona a partir del 1510, on pintà el retaule, desaparegut, de l’església del Pi i els escuts del cadirat del cor de la catedral (1519) amb motiu de la reunió del Toisó d’Or presidida per Carles V. A Girona pintà el retaule de l’església de Sant Feliu i el de Santa Úrsula per a la catedral.

És autor també de les taules de la Magdalena (Museu Provincial de Tarragona), el Calvari (Museu Provincial de Girona), dues taules de la Vida de sant Bartolomeu (Barcelona, col·lecció particular) i el Retrat de dona (Esztergom, Hongria), signat, gràcies al qual fou confirmada la identitat del pintor el 1965.

La influència de Leonardo i de Dürer, la subversió de l’harmonia i la bellesa clàssiques i el seu gust per pintar argenteries, així com l’expressionisme provinent del seu origen germànic, en fan un manierista anterior a la gran època d’aquest corrent internacional.

Segurament fou el pare de Joan de Borgonya  (Barcelona, segle XVI) Pintor. És documentat a Barcelona de 1556 a 1573.