Arxiu d'etiquetes: teòrics/ques d’art

Puig i Claramunt, Alfons

(Barcelona, 9 juliol 1902 – 2 febrer 1976)

Teòric de la dansa i del ballet.

S’interessà des de jove per l’art coreogràfic, sobre el qual escriví als diaris “L’Opinió”, “La Rambla”, “La Publicitat”, “La Vanguardia”, “Tele-exprés”, etc, a les revistes “L’Instant”, “Destino”, “Liceo”, etc, i a revistes estrangeres.

Promogué espectacles de ballet -com els del debut i primeres actuacions de Joan Magriñà-, fou col·laborador de l’Enciclopedia dello Spettacolo italiana (1955-65) i de l’Enciclopedia Salvat de la Música, de Barcelona (1967), i publicà obres com Ballet y baile español (1943), Guía Técnica. . . y análisis contemporáneo del ballet español (1944) i El arte del baile flamenco (1977, en col·laboració amb Flora Albaicín).

Deixà enllestida una Historia panorámica del baile, danza y ballet.

Parés i Carbonell, Joan Baptista

(Barcelona, 1847 – 1926)

Comerciant d’art. Fill de Joan Parés, comerciant de làmines i marcs establert al carrer de Petritxol de Barcelona.

El 1877 fundà la primera galeria d’art al mateix carrer al costat del seu domicili, i el 1884 —d’acord amb el propietari de la finca, Maurici Serrahima—, obrí al costat la sala gran del seu establiment, que continua actualment amb la seva estructura arquitectònica inicial (Sala Parés).

Promogué les arts i acollí pintors i escultors de diverses tendències (romanticisme, naturalisme, modernisme, postimpressionisme, etc). La sala tingué la seva millor època al voltant del 1900.

A partir del 1910 s’inicià la decadència de l’establiment que fou traspassat el 1925.

Manjarrés i de Bofarull, Josep de

(Barcelona, 15 maig 1816 – 19 agost 1880)

Teòric i historiador de l’art. Germà de Ramon. Es formà a Llotja, escola de la qual després fou director.

Membre de l’Academia de San Fernando de Madrid i de les de Bones Lletres i de Belles Arts de Barcelona.

Entre els seus treballs cal esmentar Nociones de arqueología cristiana (1867), El arte en el teatro (1875) i Las artes santuarias y su historia (1880).

Fundà la revista “Arte”.

Castelucho i Diana, Emili

(Barcelona, 1879 – París, França, 1939)

Pintor i galerista. Fill d’Antoni Castelucho i Vendrell, germà de Claudi i pare de Rosa-Antonieta Castelucho i Camell.

Establí a Montparnasse la botiga-galeria d’art “Castelucho”, on es relacionà amb Picasso, Matisse, Masson, Zadkine, George Kars, Liam O’Flaherty, Miró, Manolo, Grau i Sala, Dalí, Zuloaga, Meifrén, Nonell, etc.

Castelucho i Camell, Rosa-Antonieta

(París, França, 1903 – Reus, Baix Camp, 1987)

Marxant d’art. Filla d’Emili Castelucho i Diana, del qual continuà la galeria “Castelucho” de París.

Es casà amb Just Cabot, i ambdós fundaren la galeria Mirador (1949) a la plaça Vendôme; vídua, el 1961, donà la col·lecció de llibres i publicacions de Cabot a l’abadia de Montserrat.

Ferran Callicó i Botella

Callicó i Botella, Ferran

(Barcelona, 1902 – Néronde, França, 1968)

Dibuixant, pintor i teòric. Estudià a l’Escola de Belles Arts i al Cercle Artístic de Sant Lluc, i amplià la seva formació artística a diverses ciutats estrangeres.

Es distingí especialment per la pintura de retrats, als quals donà una vida extraordinària (100 retrats dibuixats, 1933).

Defensor del classicisme, s’oposà a tota mena d’avantguardisme i d’art compromès (L’art i la revolució social, 1936).

El 1939 s’exilià a França, i més tard es traslladà a Brussel·les.

Anglès, Joan Carles

(Catalunya, segle XVIII – 1822)

Pintor i teòric de l’art. Vocal de la Junta de Comerç barcelonina, càrrec que conservà sota la dominació napoleònica per la seva actitud fidel envers la monàrquia francesa. Fou mestre de dibuix dels primers romàntics vuitcentistes catalans.

La seva obra pictòrica s’inspirà en els clàssics dels segles XVI i XVII (Correggio i Tiziano, fonamentalment).

Entre les seves obres conegudes cal citar dues Adoracions dels Pastors i Miracle de sant Josep Oriol.

Com a teòric de l’art, publicà alguns textos doctrinals neoclàssics, com Discurso sobre la enseñanza del dibujo (1809).

Torres i Garcia, Joaquim

(Montevideo, Uruguai, 28 juliol 1874 – 8 agost 1949)

Pintor i teòric de l’art. Fill de mare uruguaiana i pare natural de Mataró, es traslladà a aquesta ciutat amb la seva família quan tenia disset anys. Hi estudià a l’Escola d’Arts i Oficis i amb el mestre Josep Vinardell.

El 1892 s’establí a Barcelona, on estudià art a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona (Llotja), i conegué els artistes J. Mir, Isidre Nonell, R. Canals i J. Sunyer. El 1893 ingressà i freqüentà el Cercle Artístic de Sant Lluc, on conegué Josep Pijoan, Lluís de Zulueta i Eduard Marquina.

Començà a treballar en la il·lustració de llibres, i participà com a cartellista en la Tercera Exposició de Belles Arts de Barcelona (1896). Col·laborà amb Gaudí i Rubió i Bellver en la restauració de la seu de Mallorca (1904), concretament en les vidrieres. A la vessant del dibuix, fou col·laborador a les revistes “Barcelona Còmica” (1887-99), “El Gato Negro” (1898) i “Pèl & Ploma” (1901).

Afeccionat a les reunions artístiques, freqüentà, paral·lelament, la tertúlia artístico-literària dels Quatre Gats, on es trobava amb els artistes Casas, Picasso i Rusiñol. Entre 1896 i 1899 participà en les Exposicions Generals de Belles Arts de Barcelona.

Després d’un primer viatge a Madrid el 1899, on conegué Juli i Joan Gonzàlez, exposà al saló del diari “La Vanguardia” (1900) i al Cercle Artístic de Sant Lluc (1904) amb lu Pascual i a la Sala Parés (1905) amb Marià Pidelaserra, Xavier Nogués, Pere lsern, Sebastià Junyent i Emili Fontbona.

Es dedicà després a la pedagogia artística, particularment, el 1907, a l’Escola Mont d’Or -Barcelona i Terrassa-; en aquesta darrera fundà, el 1913, l’Escola de Decoració, inspirada en la idea de la integració de les arts i els oficis al servei de l’arquitectura.

Féu alguna exposició d’olis, mentre conreava el muralisme al convent de la Divina Pastora de Sarrià, a la parròquia barcelonina de Sant Agustí (1908), al pavelló d’Uruguai de l’Exposició Internacional de Brussel·les (1910), i al despatx de Pere Coromines a l’ajuntament de Barcelona (1910), si bé totes aquestes obres es perderen.

El 1911, per mediació de Xènius, Joaquim Folch i Torres i altres escriptors i artistes del Noucentisme fou invitat a participar en la decoració del Palau de la Generalitat, on la seva primera creació foren uns finestrals, en els quals aplicà la tècnica apresa de Gaudí.

Influït per aquest entorn defensà el Noucentisme en articles com La nostra ordenació i el nostre camí (“Emporium”, 1907) i en llibres com Notes sobre art (1913), Diàlegs (1915), i Un ensayo de clasicismo: la ordenación conveniente al arte de los países del mediodía (1916).

Féu un viatge d’estudis a Itàlia (1912), i de retorn, Enric Prat de la Riba li encarregà la decoració del Saló de Sant Jordi de la diputació de Barcelona, per al qual projectà cinc murals, dels quals només en pintà quatre: La Catalunya eterna (1913), que provocà polèmiques pel seu caire primitivista, L’edat d’or de la humanitat (1915), Al·legoria de les muses del Parnàs (1916), El temporal no és més que un símbol (1916) i La Indústria (1918). Els tres darrers murals foren criticats pels elements artísticament més conservadors i defensats pels més avançats i, sobretot, per Prat de la Riba, que posà la seva confiança en ell.

El successor d’aquest en la presidència de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, féu parar, el gener de 1919, l’obra, que fou recoberta després per altres pintures durant la Dictadura de Primo de Rivera (1925); no fou recuperada fins el 1966, per bé que emplaçada en una altra dependència del palau. A partir de l’any següent entrà en contacte amb l’artista Joan Salvat-Papasseit, i també amb Josep M. de Sucre, Josep M. Junoy i el pintor uruguaià Rafael Barradas.

Tendí progressivament a l’essencialisme i acusà, fins i tot, una influència futurista. Allunyat ara del Noucentisme, la seva producció s’abocà al dinamisme urbà. Fou col·laborador a les revistes “Un Enemic del Poble”, “Arc-Voltaic” i “Troços”.

A finals de 1917 exposà a les Galeries Dalmau amb Rafael Barradas i publicà el manifest Art-Evolució, que recollia l’ideari de Rafael Barradas i el de Joan Salvat-Papasseit, per al qual il·lustrà Poemes en ondes hertzianes. El 1918 ingressà al Grup Courbet, amb Joan Miró, Rafael Sala, etc, i es dedicà al disseny de joguines.

Durant aquests anys publicà El descubrimiento de sí mismo (1917), L’art en relació a l’home etern i l’home que passa (1919) i La regeneració de si mateix (1919).

Descoratjat i anguniejat per la situació econòmica familiar -fracassà en l’explotació d’una petita indústria de joguines-, anà el 1920 a Nova York, on romangué fins el 1922, sense obrir-se camí. Hi conegué els artistes Marcel Duchamp, John Xceron, Max Weber, entre d’altres. Pogué exposar al Whitney Study Club, i el 1921 fundà la Artist Toy Makers i treballà per a la Dover Farms Industries.

Tornà a Europa i s’establí a Itàlia, on peregrinà de Gènova a Fiesole i Liorna, fins el 1924. Es traslladà a França, i residí a la Costa Blava (Vilafranca, Provença) i a partir del 1926 a París fins el 1932.

Després d’un breu retorn al classicisme mediterrani, entrà en contacte amb el neoplasticisme, col·laborà a la revista “Art Contemporani” i féu una exposició a la galeria Zak.

En la seva estada parisenca, realitzà una remarcable tasca d’aglutinador d’artistes d’avantguarda. Organitzà l’exhibició de l’obra de pintors refusats pel Salon d’Automne (1926) i del grup abstracte Cercle et Carré, al qual, el 1930, s’integrà, conjuntament amb Léger, Kandinskij, Mondrian, Hans Arp i Schwitters, entre altres. Anteriorment, el 1929, ja havia conegut Piet Mondrian, Michel Seuphor i Theo van Doesburg. Torres Garcia i Michel Seuphor es responsabilitzaren de la publicació dels tres números de la revista que duia el nom del grup. Dissolt el grup, el 1932 s’adherí i formà part també del grup Abstraction-Création, successor en certa manera de l’altre.

Féu una estada a Madrid (1931-34), on propagà activament l’avantguarda i impulsà la formació d’un Grupo de Arte Constructivo; exposà al Museo de Arte Moderno i a la Sociedad de Artistas Ibéricos.

A la darreria de l’etapa parisenca la seva pintura s’havia transformat, desprès del primitivisme i d’un esquematisme d’arrel cubista, per combinar les formes geomètriques amb al·lusions a la realitat visual, concepte plàstic que anomenà constructivisme o universalisme constructiu i que continuà aplicant fins a les acaballes de la seva vida, encara que féu alguna expedició de tipus naturalista.

El 1934 tornà de nou, amb la seva família, a Montevideo, on difongué entre els seus nombrosos deixebles, aplegats en un Taller de Arte Constructivo, els principis teòrics de la seva darrera modalitat pictòrica, que, d’altra part, divulgà en una copiosa tasca de conferenciant i escriptor. El 1935 fundà l’Associació d’Art Constructiu.

A partir del 1938 intensificà la seva producció. Féu el Monumento Cósmico al Parque Rodó de Montevideo: un mur de granit inspirat en el Temple del Sol de Ollantaytambo del Perú.

Promotor i editor, del 1936 al 1943 publicà deu números de la revista “Círculo y Cuadrado”. Dedicat també a la docència, el govern uruguaià el nomenà, el 1941, professor honorari d’art. Com a promotor de l’art constructiu, el 1944 fundà el Taller Torres-García, amb la col·laboració dels seus fills, amb la finalitat de presentar una formulació d’un art constructiu americà.

En continuar la seva tasca pictòrica, el 1944 exposà la sèrie Héroes, hombres y monstruos. El 1945 aparegué el primer número de “Removedor”, portaveu del seu taller, dirigida per Cuido Castillo, de la qual se’n publicaren 26 números. Dins de la seva obra muralística a l’Uruguai, cal subratllar els murals de l’Hospital Saint Bois de Montevideo.

Són remarcables els seus llibres Universalismo constructivo (1944), Mística de la pintura (1947), La recuperación del objeto (1952) i la seva interessant autobiografia Historia de mi vida (1939), on recull la seva experiència europea i americana.

Fou una important figura del Noucentisme plàstic català, de la pintura abstracta del París anterior a la Segona Guerra Mundial i de la moderna pintura sud-americana.

Riera i Fàbregas, Salvador

(Breda, Selva, 11 gener 1927 – Barcelona, 10 maig 1994)

Marxant d’art i escriptor. En una primera etapa es dedicà, des de molt jove, a la confecció i creació de roba femenina i després es sentí atret per l’art. Publicà l’obra Breda, pinzellades a tort i a dret (1948), la portada de la qual és del pintor Josep Aragay. Estrenà sardanes i algunes peces escèniques a Breda.

El 1952 emigrà a Amèrica i s’establí a São Paulo (Brasil), on es dedicà a la venda de roba i després reprengué la seva activitat de confecció de roba femenina, faceta en la qual esdevingué un creador reconegut.

Afeccionat a escriure, guanyà alguns premis literaris i col·laborà a la revista “Ressorgiment”, publicada pels catalans residents a l’Argentina, amb els quals es vinculà. Creà i dirigí “Catalunya” (1954), revista d’informació i divulgació cultural adscrita al Centre Català de São Paulo, de la qual sortiren cinc números.

Rebé classes del pintor català Francesc Domingo, del qual adquirí nombrosos quadres. Paral·lelament, es dedicà a col·leccionar obres pictòriques de diferents pintors catalans i d’altres països. Al Brasil, obrí una galeria, on féu exposicions de Brossa i Tàpies.

Arran de la visita de Josep Tarradellas, aleshores president de la Generalitat de Catalunya, fou nomenat delegat de la Generalitat al Brasil.

El 1973 tornà a Barcelona, on el mateix any fundà la galeria Dau al Set, on alternà exposicions de l’avantguarda clàssica catalana amb antològiques d’artistes i moviments ja històrics. En mèrit a la seva tasca, aquesta galeria també és anomenada amb el seu nom.

Juntament amb l’entitat “Amics de Breda”, fou un dels impulsors del Museu Josep Aragay de Breda, fundat el 1975. Després de la seva mort, la Generalitat de Catalunya adquirí part de la seva col·lecció.

Ràfols i Fontanals, Josep Francesc

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 20 abril 1889 – Barcelona, 15 gener 1965)

Tractadista d’art, arquitecte i pintor. Format a Barcelona, completà els estudis a Itàlia, on es titulà el 1916. Amb E.C. Ricart i R. Sala formà un grup d’artistes, i a Barcelona fou soci del Cercle Artístic de Sant Lluc, a redós del qual fundà l’Agrupació Courbet. Secretari dels Amics de l’Art Litúrgic (1923), com a arquitecte fou poc prolífic i es caracteritzà per la seva simplicitat clàssica (casa Méndiz, a Vilanova, 1925).

El seu llibre Arquitectura del Renacimiento italiano (1926) influí en el brunelleschisme d’alguns arquitectes noucentistes. Publicà també Pere Blai i l’arquitectura del Renaixement a Catalunya (1934). Historia Universal del Arte, La arquitectura del Renacimiento español, El arte romántico en España (1954), etc.

Fou el primer biògraf de Gaudí (Antoni Gaudí, 1928) i el primer a ocupar la Càtedra Gaudí (1956) de l’Escola d’Arquitectura, on fou catedràtic des del 1943.

Fou un dels primers a tractar el modernisme català (El arte modernista catalán, 1943; Modernismo y modernistas, 1949), i publicà també l’inventari Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña (3 volums, 1951-54), dues monografies sobre R. Casas i la sèrie Speculum Artis.

Fou també notable pintor, de caire intimista i influït per Cézzane.