(València ?, 1520 – segle XVI)
Poeta en castellà i cavaller.
Publicà un extens poema cavalleresc, El verdadero suceso de la famosa batalla de Roncesvalles con la muerte de los doze pares de Francia (València 1555), i una traducció castellana, en vers, de l’Orlando innamorato, de Boiardo (València 1555), que dedicà a Pere Lluís Galceran de Borja.
Un sonet seu figura al final de Las obras… así temporales como espirituales, de Joan Ferrandis d’Herédia (1562), escrit el 1543, en morir aquest poeta.
(València, 29 juny 1520 – 23 desembre 1583)
Pintor, escriptor místic i sant. Pertanyé a l’orde franciscà observant (1537), exercí diversos càrrecs en convents del Regne de València (1538-82) i del Principat (1582-83).
Com a pintor, possiblement fou deixeble de Joan de Joanes. Conreà un estil impregnat d’art rafaelista, però exempt de vigor, malgrat el seu domini del dibuix. És autor d’una Mare de Déu de la Llet (Museu de Belles Arts de València), Sant Francesc, Santa Clara i Sant Bernadí (descalzas Reales, Madrid) i d’uns frescos del convent de Jesús a València.
Excel·lí en la il·luminació de llibres de cor (Diürn, de Lluís Bertran). Conreà també, en llatí i en castellà, la poesia, la música i l’aritmètica, i ha deixat diverses cartes d’orientació espiritual.
Fou beatificat el 1786 per Pius VI. Festa: 14 de desembre.
(País Valencià, segle XVI – )
Títol senyorial, concedit el 1520 a Bernardino de Cárdenas y Pacheco, després segon duc de Maqueda. el seu nét Bernardino de Cárdenas y de Portugal, en fou el tercer màrques.
Passà als Hurtado de Mendoza, marquesos de Cañete, als Lancester, ducs d’Aveiro, als Ponce de León, ducs d’Arcos, i als Osorio de Moscoso, comtes d’Altamira.
(Felanitx, Mallorca, segle XV – Palma de Mallorca, vers 1520)
Teòleg i metge. Nebot de Bartomeu Caldentey. Fou ordenat sacerdot després del 1462, i es dedicà a la predicació, on excel·lí. Fou canonge de la seu de Mallorca. Durant algun temps dirigí espiritualment Isabel Sifre.
Publicà Hugoni Senensis expositio in libros Tegni Galeni cum questionibus (Pavia, 1496).
(Gandia, Safor, 1520 – Saragossa, Aragó, 1560)
Poetessa (dita la Santa Duquessa). Comtessa de Ribagorça (1547) i duquesa de Vilafermosa (1558) pel seu matrimoni (1541) amb Martí d’Aragó i de Gurrea.
Escriví dues Oraciones i una Paráfrasis del Cántico del Magníficat.
(Barcelona, segle XV – després 1466)
Fill de Romeu Llull i de Gualbes. Fou conseller en cap de la ciutat de Barcelona el 1442.
Foren fills seus Pere Llull i Grau i:
Joana Llull i Savall (Barcelona, segle XV) Fou muller de Pere Llull i Tàrrega, al qual no li donà fills.
Romeu Joan Llull i Savall (Barcelona, segle XV – 1484) (o Joan Romeu) Posseïdor de la Verneda. Fou conseller en cap de Barcelona el 1483 (hom l’havia identificat amb el poeta Romeu Llull). Fou pare de:
Romeu Joan Llull i Llull (Barcelona, segle XV – 1520) Per una herència també es cognomenà Llull i Miralles. El 1510 rebé el privilegi de ciutadà honrat de Barcelona.
Eren fills d’Hug Benet de Foixà i de Sacirera.
Beatriu de Foixà i de Sarroca (Catalunya, segle XV – segle XVI) Senyora de Romanyà i d’Albons. Heretà Albons dels seu oncle Arnau de Foixà i de Boixadors.
Pere de Foixà i de Sarroca (Catalunya, segle XV – abans 1520) Senyor de Romanyà. Tingué tres fills naturals, un dels quals fou:
Pere de Foixà (Catalunya, segle XV – segle XVI) Procurador de la seva tia Beatriu de Foixà i de Sarroca. Arrendà les possessions de Romanyà i Albons a Pere Francesc de Sagarriga (1522). El seu nebot Arnau de Foixà i de Boixadors (Catalunya, segle XVI), heretà la senyoria d’Albons.
(Lleida, segle XV – València, 1520)
Eclesiàstic. Religiós agustí. Fundà diversos monestirs a València, les Illes Balears i Sardenya.
(Rosselló, 1430 – 1520)
Senyor de Catllà i castellà de Llívia. Durant l’ocupació dels comtats de Rosselló i Cerdanya (1463-95) per Lluís XI, promogué la revolta dels nobles de la regió (1472).
Trencat el pacte de neutralització (1473-75) dels comtats entre Lluís XI i Joan II de Catalunya, dirigí un atac contra Puigcerdà i sofrí dos setges al castell de Llívia (1476 i 1478). Conquerida la plaça pels francesos i volada la fortalesa (1479), fugí i continuà la lluita.
L’any 1495 els comtats foren reincorporats a la corona de Catalunya-Aragó.
(Catalunya, 1520)
Llibre sobre gastronomia. Nom amb què és conegut el Llibre de doctrina per a ben servir de tallar i d’art de coc, primer llibre de cuina en català, de Rupert de Nola, cuiner de la cort de Nàpols.
Reimprès nombroses vegades al llarg dels segles XV i XVI, la primera edició coneguda data del 1520.
Dades dels Països Catalans 