Arxiu d'etiquetes: editors/es

González i Alba, Manuel

3 Respostes

(Valls, Alt Camp, 27 agost 1894 – Barcelona, 7 octubre 1934)

Polític. Estudià a Marsella, però en esclatar la Primera Guerra Mundial es veié obligat a tornar a Barcelona. Fou acusat de col·laboració en el cop de mà de Prats de Molló i fou empresonat.

Ingressà al Bloc Obrer i Camperol i fundà l’editorial Arc de Berà, que publicà obres de caràcter socialista. Treballà en qüestions filològiques com a deixeble de Pompeu Fabra.

Ingressà al Partit Català Proletari i durant els Fets del 6 d’octubre de 1934 fou ferit al local del CADCI i morí poc després.

Gimferrer i Torrents, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 22 juny 1945 – )

Poeta, crític literari i editor. Es donà a conèixer amb una obra en llengua castellana, Arde el mar (Premio Nacional de Poesía, 1966), amb influències d’Aleixandre i de Paz, i es convertí en el màxim representant de la poesia culturalista espanyola.

Reorientant la seva carrera literària, començà la producció en català a partir d’Els miralls (1970), amb influències d’Ausiàs March, el simbolisme i l’avantguardisme; Hora foscant (1972), Foc cec (1973), L’espai desert (1977), Aparicions (1981), El vendaval (1989, premi Nacional de Literatura), La llum (1992), Mascarada (1996), Dietari (1979-80 i 1980-82), col·lecció d’articles; les novel·les Fortuny (premi Ramon Llull 1983) i L’agent provocador (1998).

Com a crític és autor de La poesia de J.V. Foix (1974), Miró, colpir sense nafrar (1978) i Lecturas de Octavio Paz (1980). Fou membre de la Real Academia Española (1985) i premi Nacional de les Lletres el 1998.

Matheu i Fornells, Francesc

12 Respostes

(Barcelona, 16 octubre 1851 – Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental, 10 desembre 1938)

Editor i escriptor. Amic i deixeble de Marià Aguiló. Començà a ésser conegut als Jocs Florals de Barcelona, l’any 1873. Formà part del grup La Jove Catalunya, amb Ubach i Vinyeta i amb Bertran i Bros, entre d’altres.

Fou un dels fundadors de la societat literària La Misteriosa, associació purament literària. Fou col·laborador de “La Renaixença”, de l'”Anuari Català” i, a partir del 1879, director i finançador de “La Ilustració Catalana”.

La producció poètica original és patriòtica, i en la lírica amorosa es percep la influència de Heine: Lo Reliquiari (1878), La Copa (1883) i Poesies (1899). Contribuí a la Renaixença amb la publicació d’antologies de poetes catalans, com Lo Llibre de l’Amor (1877) i Flors de Maig (1878). L’any 1913 començà a publicar Lectura Popular, quaderns que oferien una selecció dels poetes i prosistes catalans de la Renaixença fins al primer quart del segle XX.

Dirigí la revista “Catalana” (1918-1926) i publicà les obres completes de Narcís Verdaguer, Emili Vilanova, Miquel dels Sants Oliver, Joan Alcover, Marià Aguiló i Costa i Llobera. Fou mestre en gai saber i esdevingué un dels personatges clau dels Jocs Florals de Barcelona.

Fou també un dels capdavanters del grup que s’oposà a les normes ortogràfiques de l’Institut, fins que l’any 1934 Pompeu Fabra fou nomenat mantenidor dels Jocs. Presidí l’Orfeó Català i l’Ateneu Barcelonès.

Castellet i Díaz de Cossío, Josep Maria

3 Respostes

(Barcelona, 15 desembre 1926 – 9 gener 2014)

Editor, crític literari i assagista. Llicenciat en dret, ha col·laborat amb articles i assaigs en diverses publicacions d’arreu del món. Des del 1964 fou director literari d’Edicions 62.

De la seva obra, molt abundant, destaca Notas sobre la literatura española contemporánea (1955), La hora del lector (1957), L’evolució espiritual d’Ernest Hemingway (1958), Veinte años de poesía española 1939-1959 (1960), Poesia catalana del segle XX (1963, en col·laboració amb Joaquim Molas), Poesia, realisme, història (1965), Lectura de Marcuse (1969), Nueve Novísimos (1970), Qüestions de literatura, política i societat

Autor també dels estudis fets sobre Salvador Espriu (Introducció a la lectura de Salvador Espriu, 1971), Josep Pla (Josep Pla o la raó narrativa, 1978, premi Josep Pla, i Pla, un esboç biogràfic, 1981) i les memòries Els escenaris de la memòria (1988, que obtingué entre d’altres el Premi Joanot Martorell, 1987, el premi de la Literatura Catalana de la Generalitat, 1989, i el premi Crítica Serra d’Or, 1989).

Ha estat president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El 1983 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.

Casas i Carbó, Joaquim

4 Respostes

(Barcelona, 22 febrer 1858 – 10 maig 1943)

(o Casas-Carbó)  Editor i escriptor. Fill i nét d’indianos, cosí germà del pintor Ramon Casas i Carbó. Milità a les files avançades del catalanisme i formà part, amb Jaume Massó i Torrents, del grup fundador de la revista “L’Avenç” (1881).

Amb la seva tasca d’editor i publicista influí de manera considerable en el moviment modernista, mitjançant les publicacions de la Biblioteca Popular de l’Avenç, per a la qual traduí Ibsen (Els espectres), Goldoni, Tolstoi, etc.

Fou dels primers que propugnaren d’adoptar les reformes ortogràfiques de la llengua catalana fetes per Pompeu Fabra. Col·laborà sovint a la revista “Catalonia” (1898-1900).

Militant de la Lliga Regionalista, se’n separà el 1906 i ingressà al Centre Nacionalista Republicà.

Publicà Catalònia (Assaigs nacionalistes) (1908) i, com a partidari de l’iberisme, també publicà Set Odes (1933), El problema peninsular (1933), Blancs, negres, grocs (1935), Del present i del pròxim avenir (1935).

Casacuberta i Roger, Josep Maria de

6 Respostes

(Barcelona, 4 octubre 1897 – 25 febrer 1985)

Filòleg i editor. S’especialitzà en filologia romànica a Montpeller i Zuric. Sota el patrocini de la Mancomunitat, inicià el recull sistemàtic de la toponomàstica catalana. Membre de l’IEC, realitzà valuoses aportacions a l’onomàstica i la toponímies catalanes (Memòria, 1922) i col·laborà amb Joan Coromines en l’estudi dels dialectes (Materials per a l’estudi dels parlars aragonesos, 1936).

S’especialitzà en la Renaixença, va estudiar Jacint Verdaguer (epistolari, primers escrits, L’Atlàntida i Escrits inèdits de Jacint Verdaguer, 1958, estudis dialectològics, etc). També publicà (“Lo Verdader Català”, primer òrgan periodístic de la Renaixença, 1956).

Fundà l’Editorial Barcino (1924), que va interrompre les activitats el 1939 i les va reprendre el 1946, amb un sentit integrador dels Països Catalans i amb una exigència erudita excepcional, que es palesa sobretot en la sèrie “Els Nostres Clàssics”.

La projecció editorial i l’escola d’estudiosos que va formar han tingut una gran transcendència. Li foren atorgats diversos guardons: premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana (1979), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1981) i premi Ramon Fuster (1984).

Cahner i Garcia, Max

9 Respostes

(Bad Godesberg, Alemanya, 3 desembre 1936 – Barcelona, 14 octubre 2013)

Editor, escriptor i polític. De família alemanya establerta a Catalunya de començament de segle. Llicenciat en ciències químiques i doctor en filosofia i lletres. Professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona, es distingí com a lluitador antifranquista i promotor de la cultura catalana, motiu pel qual el 1964 fou expulsat de l’estat espanyol.

Fundador d’Edicions 62 (1961), que dirigí fins al 1969, i de Curial, Edicions Catalanes (1972), fou un dels principals impulsors de la Gran Enciclopèdia Catalana, del Congrés de Cultura Catalana i de la campanya “Català al carrer”. Col·laborador de Joan Coromines en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i director de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1981-85).

Ha estat conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat (1980-84) i dirigí la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent (1985-94). Ha publicat Epistolari de Renaixement (1977-78).

El 1994 es presentà a les eleccions europees amb un partit de nova creació, impulsat per ell mateix, amb el nom de la històrica Acció Catalana.

Briz i Fernández, Francesc Pelagi

14 Respostes

(Barcelona, 27 setembre 1839 – 15 juliol 1889)

Escriptor, periodista, editor i folklorista. Iniciador del moviment catalanista i lluitador de la causa de la Renaixença. Col·laborà a la “Revista de Catalunya”, amb el propòsit que hi prenguessin part tots els escriptors de parla catalana, que considerava una arma del catalanisme. Fundà i dirigí el “Calendari Català” (1865-82), “Lo Gay Saber” (1868-83).

Conegut ja com a poeta l’any 1859 amb la inclusió del seu nom a l’antologia Los trobadors nous, fou proclamat mestre en gai saber l’any 1869. Publicà els reculls poètics: Brots d’achs (1866), Les set balades (1867), Flors i violes (1870), Balades i primaveres (1881), Cap de Ferro (1889).

Conreà altres gèneres i es dedicà també a estudis folklòrics, alguns dels quals aplegà en una col·lecció titulada Cançons de la terra (1866-84), i escriví narracions infantils com les de Lo llibre de noyets (1871), La panolla (1873), Les endevinalles populars catalanes (1882), Lo llibre dels àngels (1865). És important la seva novel·la Lo coronel d’Anjou (1872).

En el teatre conreà els drames de tema històric català, com Bach de Roda (1868), i el de costums, com La creu de plata (1868), La fals (1878) i La pinya d’or (1878). Com a editor publicà obres clàssiques, d’Ausiàs Marc i Jaume Roig, així com El jardinet d’orats (1869).

Bergnes de les Cases, Antoni

11 Respostes

(Barcelona, 1801 – 17 novembre 1879)

Hel·lenista i editor. Germà de Joana. De formació autodidàctica, a partir del 1837 va exercir de professor de grec i després de catedràtic a la Universitat de Barcelona, on posteriorment, del 1868 al 1875, va ocupar el càrrec de rector.

Com a impressor, dirigí l’editorial que portà el seu nom (1830-43), de la qual són conegudes unes 265 produccions, caracteritzades per l’elegància i la varietat de tipus; són importants les traduccions estrangeres fetes per ell mateix i l’edició d’una Història de la imprenta (1831).

Publicà la revista “El Vapor” (1833) i va impulsar l’edició del Diccionario Geográfico Universal, i fundà i dirigí les revistes “El Museo de las Familias”, “La Abeja”, primers òrgans de premsa familiar.

Per revalorar els estudis hel·lènics publicà la seva Nueva Gramática Griega (1833). D’acord amb la Societat Bíblica de Londres, hi publicà la versió catalana del Nou Testament (1832).

Home d’idees liberals, europeista, fou senador el 1872. Va tenir un paper destacat en la introducció del romanticisme a la Península. Va escriure El Progreso (1873). Per bé que no s’acabà de comprometre amb la Renaixença, el 1861 va ser mantenidor dels Jocs Florals.

Barral i Agesta, Carles

2 Respostes

(Barcelona, 1 gener 1928 – 12 desembre 1989)

Poeta en castellà, editor i polític. Membre de la generació dita del 1950, fou director literari de l’Editorial Seix Barral i de Barral Editores.

Reuní la seva obra poètica en el volum Usuras y figuraciones (1973) i publicà diversos llibres de memòries (Años de penitencia, 1975; Años sin excusa (1975); Penúltimos castigos (1983).

Com a editor, creà diversos premis literaris i fou un dels artífexs més importants de l’anomenat boom de la literatura latino-americana al principi dels anys 1960. El 1982 publicà el primer llibre en català, Catalunya des del mar, amb fotografies de Xavier Miserachs.

Aquest mateix any abandonà l’activitat empresarial, ja que fou elegit senador pel PSC-PSOE per la circumscripció de Tarragona, càrrec per al qual no fou reelegit a les eleccions de 1989.

Fou eurodiputat (1985-86) i un dels defensors més aferrissats, i també ponent, de la Llei de la Propietat Intel·lectual, aprovada el 1987.