Arxiu d'etiquetes: editors/es

Vallcorba i Plana, Jaume

Deixa un comentari

(Tarragona, 21 novembre 1949 – Barcelona, 23 agost 2014)

Poeta, filòleg i editor. Estudià filosofia i lletres a Barcelona. Professor de filologia romànica a la Universitat de Barcelona.

Interessat per les activitats artístiques d’avantguarda, fundà la revista “Quaderns Crema” (1979-84) i l’editorial homònima.

Ha publicat els reculls poètics Onades i estels (1973), Pàrking de les feres (1974), A l’hivern preus especials (1976) i Postals (1981).

Ha estat autor també dels estudis Lectura de la “Chanson de Roland” (1986) i Noucentisme, mediterraneisme i classicisme: apunts per a la història d’una estètica (1995), i responsable de l’edició crítica de l’obra de J.M. Junoy i de J.V. Foix.

Teixidor i Comes, Joan

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 8 abril 1913 – Barcelona, 10 gener 1992)

Escriptor i editor. Fundador de “Quaderns de Poesia” i de l’equip inicial de la revista “Destino”. Col·laborà a “Mirador” i “La Publicitat”.

Va publicar Poemes (1932), L’aventura fràgil (1937), Camí dels dies (1948), El Príncep (1954), Per aquest misteri (1962) i la poesia completa: Una veu et crida (1969), completada el 1989 amb Fluvià. El 1978 publicà el recull de proses poètiques Un cel blavíssim.

Excel·lent crític literari i artístic, publicà també Entre les lletres i les arts (1957) i Cinc poetes (1969). A més de diversos llibres de viatges, és autor dels dietaris Tot apuntat (1981) i Apunts encara (1987).

Salvat i Espasa, Pau

2 Respostes

(Barcelona, 20 desembre 1872 – 28 maig 1923)

Arquitecte i editor. Fill de Manuel Salvat i Xivixell i germà de Santiago. Titulat el 1894. Arquitecte municipal d’Igualada, hi féu l’escorxador i el Teatre Ateneu (1913). A Barcelona són obres d’ell l’editorial Salvat (1916) del carrer Mallorca, d’estil modernista, la casa Oller de la Gran Via (1903) i la Clínica Bartrina, a Gràcia. A Lleida féu el Casino amb la col·laboració de J. Gil. És autor també de la refineria de sucre d’Alagó i del projecte del Parlament de Mèxic.

Com a editor, succeí el seu pare al front de l’empresa editorial a la mort d’aquest (1901), a la qual donà un notable impuls. Fou, a més, elegit president de l’Institut Català de les Arts del Llibre (1902-1906), president de la secció espanyola a l’Exposició internacional de les Arts Gràfiques i de la indústria del llibre de Leipzig (1917), i aquest mateix any presidí el Congrés Internacional d’Editors de Barcelona.

El succeí al capdavant de l’empresa el seu germà Santiago.

Sales i Vallès, Joan

6 Respostes

(Barcelona, 19 novembre 1912 – 12 novembre 1983)

Escriptor i editor. Germà de Francesc d’Assís. Havia pertangut al Bloc Obrer i Camperol. Va participar a la guerra civil des del bàndol republicà, on fou oficial.

Del 1939 al 1948 va estat exiliat, successivament, a París, Santo Domingo i Mèxic, on fou un dels promotors de “Quaderns de l’Exili”. A Barcelona treballà d’editor, essent l’ànima del Club dels Novel·listes.

És autor de la novel·la Incerta glòria (1956, ampliada el 1969), premi Ramon Llull; la crítica l’ha considerada molt important per la vàlua intrínseca narrativa i creadora i com a testimoniatge de la guerra civil també des d’un vessant de confessió religiosa, constantment catòlica.

Adaptà el Tirant lo Blanc per als infants (1954) i per al teatre (1958). Publicà un llibre de poemes, melangiós i simbolista, Viatge d’un moribund (1952), i traduí Dostoievski, Kazantzakis i Maurois al català.

El 1976 publicà un extraordinari i extens testimoniatge de la guerra i de l’exili: Cartes a Màrius Torres, del qual es féu una selecció el 1986 amb el nom Cartes de la guerra.

Fou el pare de la historiadora Núria Sales i Folch.

Rahola i d’Espona, Frederic

3 Respostes

(Barcelona, 21 setembre 1914 – 23 novembre 1992)

Editor, advocat i polític.

Exiliat el 1939, en tornar el 1942 a Barcelona fundà l’editorial Teide i es preocupà pel foment de la cultura catalana.

El 1976 es convertí en el representant, a Catalunya, del president Tarradellas, i quan aquest tornà de l’exili fou nomenat conseller de Governació (desembre 1977), càrrec que dimití l’octubre de 1978, a causa de les seves crítiques a la política presidencial.

Membre d’ERC, formà part de la Comissió Mixta de Traspassos (1980), i el juliol de 1984 prengué possessió del càrrec de Síndic de Greuges, pel qual fou reelegit el 1989.

Momplet i Guerra, Antoni

Deixa un comentari

(Cadis, Andalusia, 1899 – Cadaqués, Alt Empordà, 10 agost 1974)

Editor, promotor artístic i director de cinema. De família catalana. Viatjà a Cuba, i de retorn fundà a Barcelona la col·lecció literària popular “La Novel·la d’Ara” (1923). Com a manager de Teresina Boronat muntà espectacles a París, Londres, Los Angeles, Nova York, Tokyo, etc.

Publicà artícles de cinematogràfia a diverses publicacions d’Europa i d’Amèrica, així com a “El Diluvio”, “El Día Gráfico”, “Cine-Art” -que dirigí-, entre d’altres.

Produí i dirigí Hombres contra hombres (1935), film pacifista d’argument amb intercalació de documentals, i La farándula (1936). Treballà després uns quants anys a Buenos Aires i a Mèxic, i en retornar dirigí La hija del mar (1954), segons l’obra de Guimerà, i diversos altres films de tipus comercial.

Molí i Serra, Domènec

Deixa un comentari

(Figueres, Alt Empordà, 10 octubre 1933 – )

Escriptor, crític d’art, impressor i editor. Resident a Olot des del 1958. Guanyà el premi Olot-Missió de 1964. S’ha dedicat a l’estudi de diversos temes lligats a l’Empordà i, sobretot, a la Garrotxa: Decatrilogia (1970), Un núvol apretat per la tramuntana (1971), Olot, au de tardor (1974), Quatre visions de l’Empordà (1977), La nòria del temps a Olot (1978), Olot art (1980), A la recerca d’una cuina garrotxina (1982), Olot íntim (1985-87).

Ha publicat estudis monogràfics d’artistes olotins: Pere Gussinyé (1980), Ramon Barnadas (1981), Josep Pujol (1985) i Xavier Viñolas (1985). Ha recopilat i editat Sis llegendes olotines, de Josep Berga i Boada.

Miró i Solanes, Fidel

2 Respostes

(el Pla de Santa Maria, Alt Camp, 1910 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 29 juny 1998)

Polític i editor. De família camperola, el 1925 anà a Cuba, on es relacionà amb grups anarquistes. El 1933 tornà a Barcelona i s’incorporà a la CNT. Fou secretari del comitè regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya (1936-37) i del comitè peninsular de les FIJL; presidí, també, l’Aliança de les Joventuts Antifeixistes (1938).

Fou redactor de “Solidaridad Obrera” i director del periòdic “Ruta”. El 1939 s’exilià a França, i després a la República Dominicana i a Mèxic on hi obrí una llibreria de vell, i el 1955 fundà l’empresa Editores Mexicanos Unidos SA, de la qual fou gerent; el 1962 fundà la revista “Comunidad Ibérica”, que dirigí.

Ha publicat ¿Y España cuando? (1959), Catalunya, los trabajadores y el problema de las nacionalidades (1967) i El anarquismo, los estudiantes y la revolución (1969).

Massó i Torrents, Jaume

17 Respostes

(Barcelona, 9 novembre 1863 – 11 setembre 1943)

Editor, erudit i escriptor. A divuit anys, formà part del grup fundador de “L’Avenç”, revista de la qual fou director i on exposà les idees del modernisme. També ho féu a través de l’editorial del mateix nom. Fou amb la peça teatral La fada (1897) que es mostrà com un representant d’aquest moviment. Estudiós de la literatura catalana antiga, pertanyia a l’escola de Milà i Fontanals, i es dedicà a la poesia trobadoresca en relació amb la catalana.

Edità, entre altres, la traducció catalana del Decameró i de Gesta Comitum, la “Revista de Bibliografia Catalana” i escriví treballs d’importància capital per a l’estudi de la literatura, com ara la Bibliografia dels antics poetes catalans (1914), base del monumental Repertori de l’antiga literatura catalana (1923). En són altres estudis L’antiga escola poètica de Barcelona (1922) i La cançó provençal en la literatura catalana (1923).

En el camp de la història adquirí relleu com a tractadista d’història medieval amb la Historiografia de Catalunya en català (1906). Una part de la seva obra queda reflectida en el llibre de memòries Cinquanta anys de vida literària (1934). Com a creador publicà Croquis pirinencs (1896), els poemes Llibre de cor (1888) o la novel·la Desil·lusió (1904).

Políticament fou del Centre Català, la Unió Catalanista i del Centre Nacionalista Republicà. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

López-Picó, Josep Maria

18 Respostes

(Barcelona, 14 octubre 1866 – 18 maig 1959)

Poeta i editor. Estudià lletres i es formà literàriament amb el grup de “Joventut”. Fou cap de negociat de la diputació i secretari de la Societat d’Amics del País. El 1915, amb Joaquim Folguera, fundà “La Revista”, des d’on dugué a terme la difusió de la poesia europea i l’expansió de l’ideari noucentista.

Poeta de vasta producció, concep la poesia com una experiència de cultura, en la qual exigeix, com els escriptors noucentistes, un substrat de coneixements que s’estén des de la lingüística fins a la història literària. Recollí la tradició de la poesia catalana del segle XV i els simbolistes francesos, que, enriquint la seva poesia d’intencions estrictament idiomàtiques i abstractes més o menys filosòfico-teològiques, la feren evolucionar cap a una poesia pura.

Publicà, en un començament, Intermezzo galant (1910), Poemes del Port (1911) i Amor, Senyor (1912), i, posteriorment, L’ofrena (1915), Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), El retorn (1921), La nova ofrena (1922) i Enyorances del món (1923). Amb Elegia (1925), que significà un nou tombant, va iniciar nous camins cap a una problemàtica metafísica que perduraren com a definitius amb Jubileu (1926) i Invocació secular (1926), i que continuà amb L’oci de la paraula (1927), Represa de la primera ofrena (1930), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936).

A partir del 1939 creà una poesia que esdevingué de caràcter religiós, i cantà els grans temes de la litúrgia, el dogma i el santoral: Maria Assumpta (1947), Oda a Roma (1950), etc. El 1948 aparegué el primer volum de les Obres Completes.

Com a prosista aplegà aforismes, notes i epistolari a Moralitats i pretextos (1917), L’home del qual es parla (1922), etc.