Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Erill -varis/es bio-

11 Respostes

Antoni d’Erill  (Catalunya, segle XVII)  Fill i hereu de Margarida d’Erill i del Maino. El seu nom real era Antoni Vicentelo de Lecca i d’Erill. Comte d’Erill i que també heretà la baronia d’Orcau per mort sense descendència masculina (1681) d’Oleguer d’Erill-Orcau i de Montfar.

Arsenda d’Erill  (Ribagorça, segle XIII)  Senyora d’Erill. Filla de Ramon d’Erill. Sembla que dels seus fills, Guillem (II) i Sibil·la d’Erill, que prengueren el seu cognom, sorgiren els successius membres del llinatge baronial, que apareix sovint Roger com a segon nom.

Berenguer Roger d’Erill  (Catalunya, segle XIV)  Noble. El 1387, amb Arnau d’Erill, complí les ordres del nou rei Joan I el Caçador de vigilar els passos de França perquè no pogués escapar-hi la fugitiva reina Sibil·la de Fortià, detinguda al cap de pocs dies a Sant Martí Sarroca.

Berenguera d’Erill  (Ribagorça, segle XII)  Filla de Ramon (III). Dividí el patrimoni familiar amb el seu oncle Arnau (I) d’Erill.

Bernat d’Erill  (Ribagorça, segle XII)  Senyor de Saidí. Fill de Ramon (II) i germà de Pere (II). El 1153 fou un dels testimonis de la compra per Ramon Berenguer IV de Barcelona dels drets que posseïa Gènova, com a recompensa dels mèrits de conquesta, sobre el terç de la ciutat de Tortosa. Testà (1157) abans d’emprendre un viatge a Jerusalem.

Bernat d’Erill  (Ribagorça, segle XIII)  Possiblement germà de Guillem (I) i Berenguer d’Erill.

Bertran d’Erill  (Ribagorça, segle XIV)  Noble. Devia pertànyer a la branca dels senyors de Selgua, que com a tals intervenien de preferència a la política d’Aragó. El 1347 secundà el moviment de la Unió aragonesa, organitzat aleshores per l’infant Ferran contra l’autoritat de Pere III el Cerimoniós.

Felip Joan d’Erill  (Ribagorça, segle XV)  Fill d’Arnau Roger d’Erill-Talarn i de Botella. Després de la guerra contra Joan II li foren retornats la totalitat de les seves heretats, les senyories de Selgua i Terreu.

Francesc d’Erill  (Catalunya, segle XVII)  Baró d’Orcau i eclesiàstic. Cosí germà de Margarida d’Erill i del Maino. Hagué d’exiliar-se durant la guerra amb França (1640).

Francesca d’Erill  (Ribagorça, segle XV – Catalunya, segle XV)  Dama. Fou muller de Guillem Hug de Rocabertí, baró de Cabrenys. Fills seus foren Dalmau, Pere i Bernat Hug de Rocabertí i d’Erill.

Isabel d’Erill  (Ribagorça, segle XIII – Illes Balears ?, segle XIII)  Dama. Era casada amb Ramon Llull, i fou la mare del famós escriptor i beat del mateix nom.

Margarida d’Erill  (Catalunya, segle XV)  Monja d’Alguaire. Filla d’Arnau d’Erill i d’Anglesola i germana de Pere Arnau, a la mort del qual s’emparà dels seus béns, en detriment del seu nebot Arnau Roger d’Erill-Talarn i de Botella.

Pere Arnau d’Erill  (Catalunya, segle XV)  Senyor de Selgua i Terreu. Fill d’Arnau d’Erill i d’Anglesola i iniciador de la línia. A la seva mort s’emparà dels seus béns la seva germana Margarida, en detriment del seu nebot Arnau Roger d’Erill-Talarn i de Botella.

Pere Joan d’Erill  (Catalunya, segle XV)  Noble. Potser era un fill del Joan Roger d’Erill executat en captiveri després de la batalla de Rubinat. Era casat amb Joana de Cardona.

Ponç d’Erill  (Ribagorça, segle XII)  Senyor de Sant Llorenç. Fill de Ramon (II) d’Erill i germà de Bernat i Pere (II).

Roger d’Erill  (Pallars, segle XIII)  Noble. Es distingí a les lluites contra les invasions que Arnau d’Espanya, amb tropes gascones, féu al comtat de Pallars.

Erill, Berenguer d’ -varis-

4 Respostes

Berenguer d’Erill  (Ribagorça, segle XII)  Noble. Entre les seves actuacions militars, destaca la seva participació a la presa de Lleida, el 1149, per les forces combinades de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell.

Berenguer d’Erill  (Catalunya, segle XII – 1236)  Eclesiàstic. Abat de Saidí i bisbe de Lleida (1205-36). Conseller de Jaume I de Catalunya, el va acompanyar en el setge de Borriana.

Berenguer d’Erill  (Pallars, segle XIII)  Noble. Era un dels principals valedors del comte Nunyó Sanç del Rosselló a les bandositats d’aquest contra l’infant Ferran (I) d’Aragó, oncle de Jaume I el Conqueridor. Com a tal fou figura destacada de les concòrdies de 1226-27. Col·laborà a les campanyes valencianes de Jaume I. Assistí a les corts generals de Montsó (1236). Participà al setge de València (1238). Fou un dels nobles que juraren els convenis de capitulació de la ciutat.

Berenguer d’Erill  (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV)  Noble. El 1347 s’embarcà cap a Sardenya expedició que era delmada al fort revés dels Aidu di Turdu, en lluita amb els Oria.

Enveja, Bernat

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Barcelona ?, segle XVII)

Eclesiàstic i llatinista. Era prior de la col·legiata de Santa Anna, a Barcelona.

Escriví el tractat Triumphus veritatis i d’altres obres.

Enrique i Tarancón, Vicent

Deixa un comentari

(Borriana, Plana Baixa, 14 maig 1907 – València, 28 novembre 1994)

Cardenal. Féu els estudis eclesiàstics a Tortosa i es doctorà en teologia a València. El 1929 fou ordenat sacerdot i fins al 1938, que fou nomenat rector de Vinaròs, treballà per a l’Acció Catòlica.

Bisbe de Solsona (1945-64), arquebisbe d’Oviedo (1964-69), de Toledo (1969-71), moment en què fou nomenat cardenal, i de Madrid (1972-82). Des del 1971 al 1981 fou president de la Conferència Episcopal Espanyola.

Tingué un paper destacat en la transició del règim franquista a la monarquia parlamentària i fonamentà les bases d’unes relacions de separació i cooperació entre Espanya i l’Estat no confessional postfranquista.

Fou membre de la Real Academia Española (1970) i deixà una abundant producció literària.

Elmerad

3 Respostes

(Catalunya, segle IX – segle X)

Fill de Sunyer II d’Empúries i Rosselló. Fou bisbe d’Elna entre 916 i 922, succeïnt al bisbe Riculf, germà de Guifre I el Pilós.

Ell fou succeït pel seu germà Guadall.

Eiximeno, Joan

Deixa un comentari

(Illes Balears, 1360 – Malta, 1420)

Prelat, escriptor i frare franciscà. Era mestre en sagrada teologia. Fou confessor de la reina Maria de Luna i de Martí I el Jove. Col·laborà amb aquest a l’expedició a Sardenya (1408-09), i el proposà per a un bisbat d’Aragó, però el jove rei sicilià morí tot seguit a Càller. Joan Eiximeno l’assistí en redactar testament i en les seves últimes hores. Fou nomenat administrador del bisbat de Malta.

El 1411, essent encara a Catalunya, hi restà per defensar els drets successoris de Jaume II d’Urgell, del qual també fou conseller. El 6 d’octubre de 1411 en fou un dels seus ambaixadors al Parlament de Catalunya. Després que aquest perdé en el Compromís de Casp (1412), l’incità a revoltar-se. El 1418 fou nomenat bisbe de Malta.

És lloat pel seu saber a les Cobles de la divisió del Regne de Mallorca, d’Anselm Turmeda. Escriví una Contemplació de Santa Quarantena o Quarema de Contemplació, i Lo famós verger de l’arbre crucificat de Jesús, obra traduïda o extractada d’un text del també framenor Albert de Castigli, ell féu la seva versió el 1406, sota el patronatge del rei Martí I l’Humà.

Deza, Diego de

Deixa un comentari

(Toro, Castella, 1443 – Sevilla, Andalusia, 1523)

Eclesiàstic dominic. Inquisidor general de Catalunya-Aragó, del 1499 al 1507, càrrec en el qual es distingí, com el seu predecessor Tomás de Torquemada, per un extremat rigor.

Desvilar -varis bio-

2 Respostes

Arnau Desvilar  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Participà a la conquesta de Mallorca (1229). Era un dels caps principals de les forces trameses pel bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou.

Jaume Desvilar  (Barcelona, segle XIII – segle XIV)  Germà de Pere Desvilar. Fou l’administrador de l’hospital dit d’En Pere Desvilar, que el seu germà fundà (1308).

Pere Desvilar  (Barcelona, segle XIII – segle XIV)  Ciutadà de Barcelona. Probablement espaser. Fou conseller de la ciutat el 1290, conseller segon el 1296, i conseller en cap el 1303 i el 1309. El 1308 fundà prop de la font de Sant Daniel l’hospital dit d’En Pere Desvilar, administrat pel seu germà Jaume Desvilar després pels consellers i cònsols de mar, fins a ésser refós amb el de la Santa Creu (1401).

Ponç Desvilar  (Catalunya, segle XII – Barcelona, 1195)  Prelat. Fou elegit bisbe de Barcelona el 1193, com a successor de Ramon. La seva governació fou encara més breu que la del seu antecessor, ja que morí al cap de dos anys. Fou succeït, després d’una anyada de seu vacant, per Ramon de Castellvell.

Despont, Ramon

Deixa un comentari

(Fraga, Baix Cinca, segle XIII – Tarragona, 13 novembre 1312)

Eclesiàstic. Era bisbe de València. el 1294 fou un dels nuncis del papa Celestí V als territoris de la corona catalano-aragonesa. Jaume II el Just el nomenà canceller seu.

Amb Guillem de Na Montaguda anà d’ambaixador a Sicília a la primeria del 1297. L’ambaixada arribà a Messina, amb escorta de quatre galeres, l’11 de febrer. No fou possible d’evitar el penós trencament entre el rei Jaume i el germà d’aquest, Frederic II de Sicília.

El 1303 fou nunci apostòlic a Sardenya i Còrsega, per tal que aquestes illes acceptessin Jaume II com a rei, en virtut de la investidura papal que li havia estat atorgada. L’any següent fou un dels jutges de les sentències de concòrdia pronunciades a Torrelles per resoldre els conflictes amb Castella, endegats pacíficament a les vistes de Campillo d’aquest any.

Acompanyà el monarca a l’expedició de croada a Almeria del 1309.

Desbac -varis bio-

1 Resposta

Hug Desbac  (Catalunya, segle XIV – la Seu d’Urgell, 1361)  Prelat i frare benedictí. El 1326 fou nomenat abat de Ripoll. Deixà l’abadiat en ésser elegit bisbe d’Urgell (1351), on fou successor de l’italià Nicolau Capoci. Fou succeït pel bisbe Guillem Arnau de Patau.

Joan Desbac  (Illes Balears, segle XV – 1522)  Cavaller i escriptor. Autor de Curiosos records de coses d’Espanya. Fou mort pels agermanats a les revoltes de 1522.

Pere Desbac  (Catalunya, segle XV)  Castlà de Rocabruna. Lluità a favor de Joan II de Catalunya durant la guerra civil catalana. El 1478 bescanvià unes violentes lletres de batalla, des del castell de Rocabruna, amb Pere Galceran de Cruïlles, des del de Calonge. Pel seu matrimoni amb Margarida d’Avellaneda esdevingué senyor d’Orriols i del Vilar de Terradelles.