Arxiu d'etiquetes: Aragó (nascuts a)

López Montenegro, José

(Aragó, 1832 – Barcelona, 15 febrer 1908)

Dirigent obrer. Deixà la carrera militar en convertir-se a l’anarquisme.

Després d’estar exiliat a París, tornà el 1881 i exercí com a mestre a Sabadell i a Sallent. A Sabadell dirigí “Los Desheredados” (1884-86), periòdic que assolí una gran difusió. Hom l’implicà en el procés de Montjuïc (1896).

Convertit en un apòstol de l’anarquisme, fou un dels principals defensors de les tesis de la vaga general durant els primers anys del segle XX.

És autor de La aurora. Catecismo de la república democrática federal (1882), El botón de fuego (1902), etc.

Posteriorment emigrà a Amèrica, i va retornar poc abans de morir.

Lopes de Ayerbe, Sanço

(Galeriana, Aragó, segle XIV – Tarragona, 22 agost 1357)

(o López de Ayerbe)  Eclesiàstic. Besnét de Jaume I el Conqueridor i de Teresa Gil de Vidaure.

Fou mestre i conseller d’Alfons III el Benigne. Pere III el Cerimoniós l’envià d’ambaixador al papa Benet X d’Avinyó.

Arquebisbe de Tarragona (1346-57), celebrà quatre concilis provincials (1349-51, 1354 i 1357), dels quals restà una relació global escrita.

Hi donà normes sobre la dotació pels anys de la nativitat i pel numeral dels dies del mes, en comptes de l’antic sistema de les calendes.

Llinars i Aznar, Josep

(Broto, Aragó, vers 1635 – Barcelona, 1710)

Arquebisbe de Tarragona (1694-1710). Mercedari (1650).

President del braç eclesiàstic, es mostrà partidari de l’arxiduc Carles, el matrimoni del qual beneí (1708).

Publicà les Constitucions Sinodals de l’arquebisbat de Tarragona (Tarragona, 1704), una bona part de les quals eren en català; un catecisme (Barcelona, 1704); les constitucions de l’orde (Saragossa, 1692), i el Bullarium dels mercedaris (Barcelona, 1697).

Lleonard, Agustí

(Barbastre, Aragó, vers 1580 – Barcelona ?, després 1641)

(o Leonarda de Argensola)  Pintor i frare mercedari.

Residí a diferents convents d’aquest orde, com el Puig o Barcelona, on realitzà nombroses obres.

És autor d’El setge de València per Jaume I, L’aparició de sant Jordi als cristians, El miracle del pa i els peixos i Plet entre els religiosos i els cavallers de la Mercè.

Lagasca Segura, Mariano

Deixa un comentari

(Encinacorba, Aragó, 4 octubre 1776 – Barcelona, 23 juny 1839)

Metge i botànic. Seguí cursos de medicina a Saragossa, Madrid i València, alhora que s’especialitzava en botànica.

Home d’idees liberals, s’exilià a Anglaterra, on exercí de professor.

A la mort de Ferran VII de Borbó retornà de l’exili i s’instal·là a Barcelona, on entre altres obres va escriure Flora española, Lista de las plantas útiles para los prados i Hortus siccus Lindinensis (1827).

Joana d’Urgell

5 Respostes

(Saragossa o Sixena, Aragó, 1414 – Saragossa, vers 1455)

Comtessa de Foix, de Cardona i de Prades. Filla del comte Jaume II d’Urgell el Dissortat i d’Isabel d’Aragó, filla de Pere III el Cerimoniós i de Sibil·la de Fortià. Nasqué poc després de l’empresonament (1413) del seu pare al castell d’Urueña (Valladolid).

Morta la seva mare (1424), abandonà Alcolea, on residia, i s’instal·là a la cort de la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons IV el Magnànim.

Es casà (1436) amb Joan I de Foix i, vídua al cap de poc, fou obligada a deixar el comtat de Foix (1444), i es maridà amb Joan Ramon Folc III de Cardona.

Joana d’Aragó i d’Armanyac

9 Respostes

(Daroca, Aragó, octubre 1375 – València, setembre 1407)

Comtessa de Foix. Filla del duc de Girona, el futur Joan I de Catalunya, i la seva primera esposa, Mata d’Armanyac.

Sembla que no assolí una normalitat mental, cosa que no li impedí el matrimoni amb Mateu de Foix, el qual, ajudat de milícies estrangeres, envaí el Principat i reivindicà els drets de Joana a la corona catalano-aragonesa, enfront de Martí I l’Humà. L’escomesa fou detinguda sobretot gràcies al comandament de Pere II d’Urgell.

Un cop mort Mateu de Foix, Joana tornà a Catalunya i morí sense fills.

Jeroni de Santa Fe

1 Resposta

(Alcanyís, Aragó, vers 1360 – Tortosa ?, Baix Ebre, 1419)

(o d’Alcanyís)  Metge, escriptor i polemista d’origen jueu. Fou batejat per Vicent Ferrer per l’abril de 1412.

Essent metge de Benet XIII fou el capdavanter de la disputa de Tortosa, per a la qual redactà 24 tesis sobre la vinguda del Messies. Després de la disputa col·laborà activament en la política antijueva.

Hom li atribueix un llibre de medicina compost el 1408.

L’opuscle en llatí sobre la vinguda del Messies, juntament amb un altre sobre els errors del Talmud, fou imprès, al segle XVI, amb el títol d’Hebraeomastix.

Jaume I d’Urgell

12 Respostes

(Saragossa, Aragó, 1321 – Barcelona, 15 novembre 1347)

Comte d’Urgell (1328-47), vescomte d’Àger i baró d’Alcolea del Cinca, Entença i Antillón (1328-47). Tercer fill d’Alfons III de Catalunya i de Teresa d’Entença, comtessa d’Urgell.

Quan el seu pare cenyí la corona reial, li cedí el comtat d’Urgell i el vescomtat d’Àger (1328); en prengué possessió l’any 1334.

Va casar-se amb Cecília de Comenge (1335), filla del comte Bernat VIII, a la mort del qual (1336), reivindicà, sense èxit, els drets de la seva muller al comtat; foren pares de Pere II d’Urgell i d’Elisabet d’Aragó.

Quan el seu germà Pere III el Cerimoniós va heretar la corona, fou nomenat procurador general dels regnes (1336-45), càrrec que li fou retirat quan s’enemistà amb Pere a causa d’haver nomenat hereva la seva filla Constança d’Aragó (1347) en lloc d’ell.

Va anar a Saragossa i ressuscità la Unió aragonesa, que defensava els furs i privilegis d’Aragó, i després, també, la de València. En aquestes lluites l’ajudaren els seus germanastres Ferran d’Aragó i Joan d’Aragó. A despit d’això, acudí a Barcelona a les festes del segon matrimoni del rei.

Quan ell morí, l’infant Ferran va heretar les seves pretensions a la successió.

Ismä’ïl ibn Müsà

Deixa un comentari

(Aragó ?, segle IX – Lleida ?, vers 890)

Senyor de Lleida i Saragossa.

Proclamà, juntament amb els seus germans, la revolta contra l’emir cordovès Muhammad I l’any 867 i ocupà Saragossa.

Durant uns deu anys, mitjançant l’aliança amb el rei Alfons III d’Astúries, i aprofitant el moviment nacionalista del rebel Umar ibn Hafsun, es mantingué independent.

Va admetre la sobirania de l’estat central (882) momentàniament, i després entrà a Lleida (884) i la fortificà contra les intencions hostils dels comtes de Barcelona.