(Sardenya, Itàlia, segle XVIII)
Títol concedit el 1710 per Felip V de Borbó a Antoni Manca i Quasina.
Era nebot d’Andreu Manca i Zonza, arquitecte de Turritano, i formà part de l’expedició filipista del 1710 per a recobrar Sardenya.
Antoni Font (la Seu d’Urgell, Alt Urgell, segle XVII) Jesuïta. Fou professor d’humanitats i teologia i rector del col·legi de la Seu d’Urgell. Publicà Fons verborum et phrasium (1637), diccionari català-llatí erudit i poc extens.
Antoni Font (Esporles, Mallorca, 1710 – Illes Balears, 1768) Religiós. És autor d’un Tractatus theologicus de sensibus sacra ad divinae scripturae i d’un novenari a sant Bonaventura.
Antoni Font (Illes Balears, segle XIX) Astròleg. Autor d’una Lectura de astrología.
(Sicília, Itàlia, segle XVIII)
Títol feudal concedit el 1710 a Josep de Montcada i Branciforte, governador de l’esquadra de galeres de Sicília.
(Oriola, Baix Segura, 1647 – Toledo, Castella, 25 febrer 1710)
Compositor. Conegut habitualment per Joan de Paredes. El 1688 fou notari de la Inquisició a Toledo, mestre de capella a Las Descalzas Reales, de Madrid (1691-1705) i, des del 1706, a la catedral de Toledo.
Compongué música d’església, Tonos i Solos humanos, i publicà un escrit sobre la Prevención de la ligadura (1694).
(Àger, Noguera, 1710 – Catalunya ?, 1753)
Religiós escolapi. S’ordenà el 1734. Es dedicà amb gran fruit a l’ensenyament.
Fou segon provincial de l’orde a Catalunya.
(Catalunya, segle XVIII)
Títol, atorgat per Carles III de Catalunya el 1710 a Pere de Muntaner i de Ramon, únic titular.
(Barcelona, vers 1660 – 26 abril 1710)
Escultor barroc. Projectà el frontis de l’església de Sant Sever de Barcelona (1703), de la qual dirigí també la decoració interior.
(Barcelona, 1653 – 1710)
Noble i militar. Fou capità de la Coronela de Barcelona el 1684. Participà en la guerra contra els francesos (1689-97) i fou nomenat comte de Múnter per Carles II de Catalunya (1693).
Austriacista, fou expulsat de Barcelona pel lloctinent Francisco Fernández de Velasco. Carles III de Catalunya el nomenà membre de la junta de cavallers creada per ell (1705) i majordom reial (1706).
Fou el pare d’Antoni de Clariana i de Gualbes.
(Broto, Aragó, vers 1635 – Barcelona, 1710)
Arquebisbe de Tarragona (1694-1710). Mercedari (1650).
President del braç eclesiàstic, es mostrà partidari de l’arxiduc Carles, el matrimoni del qual beneí (1708).
Publicà les Constitucions Sinodals de l’arquebisbat de Tarragona (Tarragona, 1704), una bona part de les quals eren en català; un catecisme (Barcelona, 1704); les constitucions de l’orde (Saragossa, 1692), i el Bullarium dels mercedaris (Barcelona, 1697).
(Barcelona, segle XVII – Brihuega, Castella, 1710)
Militar. Germà de Francesc.
Fou partidari de Felip V de Borbó, del qual es mostrà favorable a les Corts de Barcelona de 1701-02. El 1705, amb alguns altres botiflers, seguí la guarnició espanyola que evacuà Barcelona.
Serví com a coronel a l’exèrcit borbònic. Es gaudí de les rendes confiscades a Aragó a un parent seu.
Tractà sense èxit de desvetllar dins de Catalunya oposicions a Carles d’Àustria, movent-hi d’amagat algunes relacions.
Morí lluitant contra les forces angleses voltades a la vila de Brihuega.
Dades dels Països Catalans 