(Estadella, Aragó, 1729 – Saragossa, Aragó, 1806)
Eclesiàstic i historiador. Fou prior de Meià (1770) i bisbe d’Eivissa (1783).
Deixà una sèrie de manuscrits sobre història de monestirs catalans, especialment del Pallars i de la Ribagorça.
(Saragossa, Aragó, 15 maig 1912 – Barcelona, 1 novembre 2005)
Historiador de l’art. Fou comissari del Patronat Artístic dels Països Catalans (1939-47), càrrec des del qual dirigí diverses restauracions d’obres medievals. Membre de l’Acadèmia de Sant Jordi i de la de San Luis de Saragossa.
Ha publicat, entre d’altres: La catedral de Vich (1942), Las cien mejores obras de la arquitectura española (1945), Els castells medievals a Catalunya (3 volums 1955-68), juntament amb Martí de Riquer, i un Diccionario de términos de arte (1992).
Fou el pare de Lluís Monreal i Agustí.
(El Buste, Aragó, 17 novembre 1890 – Barcelona, 16 gener 1972)
Eclesiàstic. Bisbe auxiliar de Toledo i bisbe de Barcelona.
Sota el seu pontificat se celebrà el Congrés Eucarístic (1952).
Afrontà amb habilitat els problemes que li oposà el catalanisme.
(Barcelona, 8 març 1907 – 25 desembre 1975)
Tenor. Estudià al Conservatori del Liceu. El 1931 debutà a Barcelona.
Fou solista de l’Orfeó Goya, de Barcelona, i esdevingué molt popular com a tenor d’opereta i de sarsuela els anys 1935-50.
Posteriorment dirigí grups corals. Enregistrà alguns discs.
Era fill de Marià Mayral i Doz (Saragossa, Aragó, 1878 – Barcelona, 1962), compositor.
(Saragossa, Aragó, 13 març 1910 – Barcelona, 7 abril 1997)
Escriptor. Format a Barcelona. Cosí de Luis Buñuel i amic d’André Breton i d’Ezra Pound, fou un dels iniciadors del surrealisme a Catalunya, sobretot amb l’equip de la revista “Hèlix”. Fou lector d’universitat a Gènova, i escriví a “El Sol” i “Mirador”.
El 1936 fou salvat en un vaixell estranger per la Generalitat i marxà a la zona franquista, on esdevingué un dels caps de propaganda.
A la postguerra, abandonà tot seguit, desenganyat, la política i es dedicà a les lletres; fou director de les planes literàries de “La Vanguardia” i dirigí “Entregas de poesía”.
Entre les seves obres destaquen Guía de Roma e itinerarios de Italia (1950), Presentació de James Joyce… (1981), Antologia poètica d’Ausias March (1981) i Perfil de sombras (1994), una antologia dels seus articles.
Premi Nacional de Traducció el 1989.
(Aragó, segle XVI – Perpinyà, 1567)
Eclesiàstic. Inquisidor de Barcelona, bisbe d’Elna (1558-67) i inquisidor dels comtats de Rosselló i Cerdanya.
Promogué el culte al Crist de Perpinyà, i erigí la confraria de la Minerva. El 1563 participà a les sessions del concili de Trento.
De retorn, optà per l’agregació de la seu d’Elna a la metròpoli de Tarragona, en detriment de la de Narbona, i participà al concili provincial de Tarragona de 1564-66.
(Montsó, Aragó, 16 abril 1972 – )
Tennista. Es formà esportivament a Catalunya i entrà en el món de la competició sota el guiatge del tècnic holandès Eric van Harpen.
Formant parella de dobles amb Arantxa Sánchez i Vicario, aconseguí la medalla de plata als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 i la Copa Federació l’any 1996 contra l’equip de França.
(Aragó ?, segle XV – Palma de Mallorca, 1463)
Escriptor i frare dominicà. El 1453 concorregué al certamen celebrat a Barcelona sobre la croada contra els turcs, organitzat per Antoni Saplana, amb la composició intitulada Laors de la creu.
Es mostrà partidari de Carles de Viana en les lluites de la Generalitat contra Joan II el Sense Fe i, a causa de la revolta de la ciutat contra el monarca el 1462, fou enviat com a ambaixador a Joan de Beaumont, lloctinent d’Enric IV de Castella, rei del qual es mostraren partidaris els catalans.
Nomenat aleshores prepòsit de Mallorca (1463), les forces reials de Joan II el detingueren quan ell arribava a les Illes per prendre possessió del nou càrrec, i fou, finalment, condemnat a mort i executat.
La Lletra a l’il·lustre don Carles primogènit d’Aragó (1460) és una mostra de les relacions literàries amb el Príncep de Viana. Les seves darreres obres literàries, escrites a la presó, van vinculades a la seva situació dramàtica. La més remarcable és el Mirall dels divinals assots, escrita en una prosa humanística, proveïda d’una certa ampul·lositat cultista.
Com a poeta, seguí el corrent establert per la poesia catalana del segle XV, amb predomini de les cobles de decasíl·labs. Interessat per la temàtica religiosa, són coneguts els seus poemes Laors de la Verge Maria, Obra devota de Santa Caterina i Invocació a Sant Tomàs d’Aquino, que el converteixen en l’autor més important dins aquest gènere, després de Ramon Llull.
(Estadella, Aragó, segle XVI – Catalunya, 1624)
Frare benedictí. Passà la seva vida a Catalunya. Prengué l’hàbit el 1573 a Montserrat, on havia estat escolà. Ocupà molts càrrecs dins de la comunitat.
Després fou abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Gaudí de bon prestigi.
(Aragó, 1357 – Vila-real, Plana Baixa, 29 desembre 1406)
Reina de Catalunya-Aragó. Primera muller de Martí I l’Humà, era filla de Lope de Luna, primer comte de Luna, i de Brianda de Got. Heretà del seu pare el comtat de Luna i la senyoria de Sogorb.
El 1361 el rei Pere III el Cerimoniós concretà les esposalles del seu fill segon, l’infant Martí, comte de Xèrica, amb ella, estipulant que des de vuit anys es criaria a la cort de la reina Elionor de Sicília. Les noces se celebraren el 1372, a Barcelona.
En morir, sobtadament, el seu cunyat Joan I el Caçador, pel maig de 1396, sense descendència masculina i trobant-se absent el seu marit a Sicília, hagué de fer-se càrrec de la successió i de la regència.
Afrontà, amb èxit, les dificultats dels primers moments, especialment la defensa de Catalunya contra la invasió de Mateu de Foix, que reivindicava la successió en nom de la seva muller Joana d’Aragó, filla de Joan I.
Amb el retorn del rei, el 1397, la seva intervenció en el govern dels regnes restà limitada a missions esporàdiques, com la pacificació de València, agitada per les lluites de bandositats, el 1404.
És famosa també la seva intervenció prop del seu parent el papa Benet XIII en pro d’una humanització de la condició dels remences, alhora que, en canvi, es mostrà intolerant amb els jueus.
Dades dels Països Catalans 