Arxiu d'etiquetes: baronia Entença

Entença, Berenguer V d’

3 Respostes

(Móra d’Ebre, Ribera d’Ebre, segle XIII – 1294/1300)

Senyor de la baronia d’Entença i Xiva i també de Móra, Tivissa, Pratdip, Falset i Marçà. Fill de Berenguer IV d’Entença.

Fou un dels jutges de les bregues entre el comte d’Empúries i el vescomte de Cardona (1268), i testimoni de l’arbitratge de l’infant Pere entre Jaume I el Conqueridor i els nobles rebels. Tingué també el domini del Puig, a València, i també el del castell d’Olèrdola i el de Montornès, que vengué a Guillema de Montcada (1291) i després recuperà.

Signà com a testimoni la confirmació dels Recognoverunt proceres (1284). Guerrejà contra els sarraïns (1276) i contra els francesos (1285) i participà en la conquesta de Menorca (1286-87). Lluità contra Guillem, Pere i Simó de Montcada, els quals assetjaren Móra i Falset mentre ell era a la Cerdanya per impedir l’entrada de les tropes del rei de Mallorca (1289). Fou conseller de Jaume II el Just.

Es casà amb Galbors de Montcada i foren els pares de Guillem, Berenguer i de:

Saurina d’Entença i de Montcada (Catalunya, segle XIII – 1325)  Segona muller de l’almirall Roger de Lloria (1291). Vídua el 1305, volgué (1306) que el seu parent Gombau d’Entença, procurador de València, fos tutor dels seus fills. Per afers que concernien el seu fill Rogeró, anà a la cort pontifícia (1319).

Entença, baronia d’

5 Respostes

(Ribagorça, segle XIV)

Jurisdicció senyorial, tingué com a centre el castell d’Entença (Ribagorça). Passà el 1321 a la senyoria reial, amb altres possessions dels Entença a la ribera de l’Ebre.

Aquestes possessions (Falset, Móra, Tivissa, Altafulla, Siurana, Ulldemolins, Cabacés, Garcia, Marçà, Pratdip i Colldejou), moltes de les quals herència dels Castellvell, foren conegudes amb el nom de baronia d’Entença i lliurades, amb el comtat de Prades, del qual formaren part, a l’infant Pere, fill de Jaume II el Just. Des d’aleshores seguí les vicissituds d’aquest comtat. La seva capital era Falset.

Prades i de Cabrera, Joana de

(Catalunya, 1387 ? – després 1441)

Quarta comtessa de Prades i baronessa d’Entença (dita també Joana Gonçalva Eiximenis d’Arenós). Filla de Pere de Prades i d’Arenós i de Joana de Cabrera.

Heretà el títol per mort del seu avi el comte Joan de Prades i de Foix. En morir el seu pare, la mare i llur tres filles restaren sota la protecció del rei Martí, que es casà amb una d’elles, Margarida (1409). Joana es casà el 1424 amb el vescomte de Vilamur, hereu del comte de Cardona, futur comte Joan Ramon Folc II.

Sembla que el títol comtal de Prades estigué en litigi a partir del 1414, fins que el 1425 fou reconegut a favor de Joana i el seu marit.

Galbors

1 Resposta

(Catalunya, segle XII – segle XIII)

Dama. Muller de Berenguer d’Entença.

El 1289, trobant-se de servei a la Cerdanya el seu marit i el seu fill gran Guillem, la baronia d’Entença fou atacada pels Montcada i els templers d’Ascó. La baronia sofrí grans danys.

Els agressors tractaren, sense èxit, d’emparar-se de Móra d’Ebre, on es trobava Galbors. A la primeria de 1290, el seu fill Guillem, tornat de Cerdanya, aconseguí que els enemics s’allunyessin una mica. La lluita no cessà fins que Alfons II intervingué, encara que la disputa es prolongaria.

Altres fills seus foren, Saurina, que es casaria amb l’almirall Roger de Lloria, Berenguer, gran figura de l’expedició a Orient, i potser també Gombau, el pare de Teresa d’Entença que es casà amb l’infant Alfons, el futur rei Benigne.

Entença

2 Respostes

(Ribagorça, segle XI – Catalunya, segle XVI)

Llinatge. Originari de la Ribagorça, anà estenent els seus dominis fins a l’Ebre.

El primer senyor de la baronia d’Entença conegut fou Berenguer I d’Entença.

Cardona, Joan Ramon Folc III de

5 Respostes

(Catalunya, 9 gener 1418 – 18 juny 1486)

Quart comte de Cardona (1471-86), sisè comte de Prades i vescomte de Vilamur per renúncia dels seus pares, baró d’Entença, almirall d’Aragó i capità general de Catalunya.

Fill de Joan Ramon Folc II de Cardona i de Joana de Prades. El 1445 es casà amb Joana d’Urgell, filla de Jaume II el Dissortat.

Participà activament en les corts del 1449 al 1455. Al servei, a Itàlia, d’Alfons IV de Catalunya-Aragó, fou ambaixador seu prop del papa. A l’inici de la revolució del 1461 fou membre del Consell del Principat i negociador de la proclamació del príncep Ferran com a primogènit, però la seva rivalitat amb el comte de Pallars, nebot seu, i la seva inclinació vers Joan II l’apartaren del moviment i, poc abans de començar la guerra, es posà al costat del rei (mai/1462).

Capità general dels exèrcits reialistes, fou la màxima figura militar de la guerra civil, i el seu nom va unit al de totes les grans accions favorables a Joan II: Rubinat, Calaf, Cervera, Berga, Sabadell, Sant Cugat, Martorell i la campanya empordanesa del 1472.

El 1467 casà el seu hereu, Joan Ramon Folc IV, amb Aldonza Enríquez, germanastra de la reina Joana.

Comte de Cardona (1471), com a marit d’Elisabet de Cabrera, la seva segona muller, ocupà les rendes dels vescomtats de Cabrera i de Bas en morir el seu sogre Bernat Joan de Cabrera (1466), bé que hagué de renunciar-hi per complaure Joan II, que les repartí entre J. de Sarriera i B. d’Armendaris per comprar llur defecció (1471). A canvi, el rei el féu un dels tres arrendataris de la generalitat.

La seva fortuna li permeté de fer prèstecs freqüents al monarca. Acabada la guerra, acompanyà el príncep de Girona, Ferran, a la campanya del Rosselló (1473) i fou ambaixador, amb Bernabé Assam -que li dedicà el seu Tractat de cavalleria-, prop de Lluís XI de França; aquest, faltant als pactes, retingué els ambaixadors fins el 1475.

Fou una gran figura de les corts del 1475 al 1477, any que passà a Itàlia acompanyant la infanta Joana, i fou fet virrei de Sicília (1477-79), on dirigí la repressió de la revolta de Lleonard d’Alagó i d’Arborea a Sardenya.

El 1479 tornà a Catalunya i fou l’home de confiança del nou rei Ferran II, el qual acompanyà uns quants anys per Castella i Extremadura. El 1484 el rei li confià la direcció, com a capità general, de la campanya contra el comte de Pallars, i després dirigí també la lluita contra els remences de Pere Joan Sala. A les negociacions de la sentència de Guadalupe representà la tendència més reaccionària.