(Barcelona, 3 juliol 1881 – 31 desembre 1893)
Revista fundada per Jaume Massó i Torrents.
Es destacà per l’esperit renovador, la defensa del català i la preocupació per la unificació de la llengua, adherint-se a les propostes ortogràfiques i lingüístiques de Pompeu Fabra.
Al llarg de les diferents etapes introduí els corrents més avançats com el positivisme, el naturalisme i el modernisme.
(Onda, Plana Baixa, 1881 – 1946)
Ceramista. Es dedicà a estudiar les produccions d’Onda, Barcelona, València i Manises, i el 1925 obtingué una medalla d’or a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives de París.
L’any 1928 es traslladà a Barcelona, on fou professor de l’Escola del Treball.
Fou el pare de la també ceramista Angelina Alòs i Tormo.
(Barcelona, 1 gener 1881 – 1933)
Institució. Proposada per Francesc Pelagi Briz l’any 1868 amb l’intent d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica derivada del fracàs dels Jocs Florals del 1863. El Primer Congrés Catalanista del 1880 en recollí la idea i n’acordà la creació.
Combatuda pel fet d’haver estat aprovada per un congrés polític, fou realitzada gràcies a l’entusiasme d’Àngel Guimerà. La intransigència dels criteris en pugna impossibilità la seva existència des de la primera sessió, tinguda el 19 d’octubre de 1881.
L’any 1915 fou ressuscitada pels elements contraris a l’Institut d’Estudis Catalans amb la finalitat de combatre les normes ortogràfiques del 1913. D’ací que no se’n aconseguí altre activitat que la confecció d’unes Regles ortogràfiques que foren promulgades l’any 1916.
(Sabadell, Vallès Occidental, 29 juny 1881 – Barcelona, 16 agost 1980)
Pedagog i geògraf. De formació diversa i esperit inquiet, va cursar estudis a l’École des Sciences de l’Éducation, de Ginebra, i a l’Institut de Géographie Alpine de Grenoble.
La seva activitat va ser en tot moment ben intensa, tant en l’àmbit docent i de recerca com en el cívic: professor als Estudis Universitaris Catalans, catedràtic a l’Escola Normal de Mestres i president de la Societat Catalana de Geografia i del Centre Excursionista de Catalunya.
Exiliat el 1939, s’establí primer a Colòmbia i, anys més tard, a Veneçuela, on dirigí el departament de geografia i història de l’Instituto Pedagógico de Caracas.
Tornà a Catalunya el 1965 i s’incorporà com a membre numerari a l’Institut d’Estudis Catalans i de la Societat Catalana de Geografia, corporacions que li reteren ja en vida un homenatge materialitzat en la Miscel·lània Pau Vila (1975). Li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1976.
Autor d’un gran nombre d’obres, cal destacar-ne Assaig de recordança i de crítica del que fou l’Escola Horaciana (1920), La Cerdanya (1926), Resum de geografia de Catalunya (1928), Fesomia geogràfica de Catalunya (1937), Nueva Geografía de Colombia (1945), Joan Orpí, l’home de la Nova Catalunya (1967), Divisió Territorial de Catalunya i Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974), entre moltes més.
A més, dirigí i en part redactà una monumental Geografía de Venezuela, país on també deixà una escola geogràfica.
(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 10 novembre 1814 – Porto, Portugal, 5 maig 1881)
“el Pelegrí” Pintor, miniaturista i escultor. Deixeble de Claudi Lorenzale a Llotja. Estudià també a Roma (1835), Nàpols (1839) i Florència. De nou a Catalunya el 1842, recorregué, fugint de la Jamància (1843), una bona part del país fent retrats en miniatura (Granollers, Terrassa, Sabadell i, després, Tarragona, Vic, Torelló, Girona, Banyoles, Figueres, etc), gènere en què fou el professional més destacat a la Catalunya del seu temps.
El 1855 s’instal·là a Sabadell, i després a Madrid, París i Portugal -on el 1871 fou publicada (a Braga) una Descripçäo do Sanctuario e Romeria de Nossa Senhora do Porto Alegre, fragment d’un ampli text seu referent als seus viatges-; tornà a Barcelona vers el 1865.
Home meticulós i detallista, datava i documentava els esbossos dels seus retrats. Hi ha obres seves al Museu d’Art Modern de Barcelona. Com a escultor treballà en materials molt diversos i es dedicà a la imatgeria religiosa i al retrat, sovint també en miniatura.
(el Port de la Selva, Alt Empordà, 31 maig 1881 – Barcelona, 24 març 1963)
Mestra. Germana de Mercè Rubiés.
Inicià la seva activitat educadora en escoles nacionals de diversos pobles de Catalunya fins al 1931, que fou nomenada directora del grup Ramon Llull del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona.
Introduí als Països Catalans el mètode Decroly, que havia conegut en els seus nombrosos viatges a Europa. Membre del Consell de Cultura de la Generalitat, col·laborà en les escoles d’estiu i altres manifestacions del moviment de renovació pedagògica.
Les obres La aplicación de los centros de interés en la escuela primaria (1929) i Experiències didàctiques (1933), són un recull de la seva activitat pedagògica.
(Girona, 1881 – Barcelona, 28 gener 1947)
Escriptor. Fill d’Enric Claudi Girbal i Nadal, i germà de Ferran. Col·laborà a la premsa de la Renaixença i a el “Cu-cut!”, del qual fou director.
Guanyà vuit premis secundaris als Jocs Florals de Barcelona de 1907. Dos anys després hi obtingué l’Englantina amb La fi dels almogàvers. En 1911 i 1912, respectivament, assolí la mateixa distinció amb Elegia perduda i Espanya endins.
En poesia publicà Els VII pecats capitals i la Jaumada, Balada de joglars, Tot l’any (1902), La corda viva (1908), Primer llibre de les dones (1909), etc. En teatre es destaquen L’alegria de la casa (1900) i El castell d’iràs i no en tornaràs (1913); en novel·la, La tragèdia de cal Pere Llarg (1923), i La cuaranya (1924). Té valor de testimoni de l’epoca Figures de la Renaixença (1934).
També és autor del volum de Les cigales d’or i altres rondalles, de caràcter narratiu, al qual correspon en part un volum posterior de Rondalles escèniques, sota la forma d’adaptació teatral. Altres obres són les proses narratives Oratjol de la terra (1920), la novel·la L’estrella amb cua, l’assaig De la sinceritat i la insinceritat poètiques, les proses L’Agulló, en “Pol” i el “Nandu”, que fou el seu llibre més difós.
(Maella, Matarranya, 5 gener 1881 – Reus, Baix Camp, 28 desembre 1934)
Escultor. Germà de Francesc. Freqüentà els ambients modernistes de Barcelona i la taverna Els Quatre Gats i participà en l’ambient literari i artístic del moment.
A partir de 1903 entrà en contacte a París amb l’avantguarda artística europea. D’aquesta època són els seus treballs al Teatre Principal de Terrassa i, a Barcelona, a l’Hospital de Sant Pau, al Palau de la Música Catalana i al Teatre del Bosc.
Impressionat per les propostes i les realitzacions del cubisme, la seva obra començà a reflectir una tensió entre un cert classicisme i una reestructuració de volums, mentre experimentava amb noves tècniques.
De les seves obres es destaquen especialment Noia de Casp (1919), El virtuós (1920), Bou basc (1930), Ballarina espanyola (1931), Marc Chagall (1932), El profeta (1933), etc.
(Xiva de Bunyol, Foia de Bunyol, 2 novembre 1881 – Barcelona, 1 febrer 1942)
Cirurgià. Cursà estudis de medicina a Barcelona i s’hi llicencià el 1905. Cirurgià de l’Hospital de la Santa Creu, el 1921 fundà una clínica quirúrgica a Sarrià (Clínica Corachan), fou membre de la Acadèmia de Medicina de Barcelona i presidí (1932-34) l’Acadèmia de Ciències Mèdiques. El 1935 organitzà un servei quirúrgic modèlic a l’Hospital de Sant Pau.
Fou conseller de Sanitat de la Generalitat i s’exilià el 1936. Retornà a Catalunya el 1941.
Col·laborador de diverses revistes, publicà La cirurgia en els processos abdominals aguts (1926), Cirugía gástrica (1934) i, amb Francesc Domènech i Alsina, Clínica y terapéutica quirúrgicas de urgencia (1937). Dirigí el Diccionari de medicina (1936), que serví per fixar la terminologia mèdica en català.
Enllaç web: Clínica Corachan
Dades dels Països Catalans 