Arxiu d'etiquetes: 1881

Cercle Artístic de Barcelona

27 Respostes

(Barcelona, 1881 – )

Entitat fundada per al foment de totes les activitats de caire artístic. Ocupa l’edifici de l’antic palau dels Pignatelli al carrer dels Arcs.

Té sales destinades a l’estudi de la pintura i el dibuix al natural amb model viu. Ha organitzat concerts, exposicions i conferències, així com balls de disfresses al Liceu.

El 1916 Alfons XIII de Borbó li concedí el títol de reial.

Entre els seus membres més il·lustres han destacat Joaquim Mir, Ramon Casas, Hermenegild Anglada i Camarasa i Isidre Nonell.

Enllaç web: Cercle Artístic de Barcelona

Casamitjana i Alsina, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 10 juliol 1805 – València, 1881)

Compositor i flautista. Residí un temps a París i a Santiago de Cuba (1832-66).

Fundà a Barcelona la Societat de Concerts Clàssics (1887).

Compongué diverses obres simfòniques (Simfonia, Marxa russa, Andantino i Saltarello) i fou flautista notable.

Casadesús i Castells, Ferran

1 Resposta

(Madrid, 9 setembre 1881 – Barcelona, 2 desembre 1972)

Metge. Llicenciat a Barcelona el 1902, treballà a Barcelona i a Madrid i fou catedràtic d’otorinolaringologia de la facultat de medicina de Barcelona (1926-51).

Fundà (1950) la revista “Acta de ORL Iberoamericana” i es dedicà especialment a la cirurgia de la laringe.

Carrasco i Mañojil, Joaquim

Deixa un comentari

(Barcelona, 14 agost 1881 – 6 desembre 1956)

Actor cinematogràfic.

Amb una llarga carrera, començada el 1905 i continuada fins al 1932, data després de la qual es dedicà al maquillatge.

L’èxit extraordinari aconseguit amb l’obra Els Misteris de Barcelona, d’Albert Marro (1915-16), motivà el seu trasllat de primer a Itàlia i després a França, on aconseguí una notable popularitat.

Brossa i Arnó, Marià

Deixa un comentari

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 1831 – Barcelona, 1881)

Pedagog i periodista. Dirigí un col·legi particular de primer ensenyament a Sant Andreu de Palomar, d’on fou alcalde el 1869.

Dirigí la “Revista Andresense” i divulgà coneixements científics: Manual completo de hilatura de algodón (1876) i Nuevo Catón (1883).

Aymemí i Ferrer (germans)

Deixa un comentari

Antoni Aymemí i Ferrer  (Almoster, Baix Camp, 1870 – San Carlos, Guinea, 1941)  Missioner claretià a la Guinea Espanyola, des de la seva ordenació sacerdotal (1894). Ensenyà als col·legis claretians de Santa Isabel i de Batet; fou superior de la missió de Musola. Fundà les reduccions de Basilé i de Nasupú (1926). Estudià els costums i la llengua dels bubis. És autor de Los bubis, d’un Diccionario español-bubi y bubi-español i de catecismes i d’una història sagrada en aquesta llengua.

Josep Aymemí i Ferrer  (Almoster, Baix Camp, 1881 – Tarija, Bolívia, 1952)  Religiós claretià. Féu una notable tasca evangelitzadora a l’Amèrica Llatina. Fou publicista actiu i dirigí algunes revistes catòliques.

Manuel Aymemí i Ferrer  (Almoster, Baix Camp, 1878 – Prescott, Arizona, EUA, 1927)  Religiós claretià. Fou missioner als Estats Units, Cuba i Mèxic. En aquest darrer país fou perseguit repetidament.

Avenç, L’ -1881/93-

39 Respostes

(Barcelona, 3 juliol 1881 – 31 desembre 1893)

Revista fundada per Jaume Massó i Torrents.

Es destacà per l’esperit renovador, la defensa del català i la preocupació per la unificació de la llengua, adherint-se a les propostes ortogràfiques i lingüístiques de Pompeu Fabra.

Al llarg de les diferents etapes introduí els corrents més avançats com el positivisme, el naturalisme i el modernisme.

Alòs i Peris, Joan Baptista

1 Resposta

(Onda, Plana Baixa, 1881 – 1946)

Ceramista. Es dedicà a estudiar les produccions d’Onda, Barcelona, València i Manises, i el 1925 obtingué una medalla d’or a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives de París.

L’any 1928 es traslladà a Barcelona, on fou professor de l’Escola del Treball.

Fou el pare de la també ceramista Angelina Alòs i Tormo.

Acadèmia de la Llengua Catalana

13 Respostes

(Barcelona, 1 gener 1881 – 1933)

Institució. Proposada per Francesc Pelagi Briz l’any 1868 amb l’intent d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica derivada del fracàs dels Jocs Florals del 1863. El Primer Congrés Catalanista del 1880 en recollí la idea i n’acordà la creació.

Combatuda pel fet d’haver estat aprovada per un congrés polític, fou realitzada gràcies a l’entusiasme d’Àngel Guimerà. La intransigència dels criteris en pugna impossibilità la seva existència des de la primera sessió, tinguda el 19 d’octubre de 1881.

L’any 1915 fou ressuscitada pels elements contraris a l’Institut d’Estudis Catalans amb la finalitat de combatre les normes ortogràfiques del 1913. D’ací que no se’n aconseguí altre activitat que la confecció d’unes Regles ortogràfiques que foren promulgades l’any 1916.

Vila i Dinarés, Pau

11 Respostes

(Sabadell, Vallès Occidental, 29 juny 1881 – Barcelona, 16 agost 1980)

Pedagog i geògraf. De formació diversa i esperit inquiet, va cursar estudis a l’École des Sciences de l’Éducation, de Ginebra, i a l’Institut de Géographie Alpine de Grenoble.

La seva activitat va ser en tot moment ben intensa, tant en l’àmbit docent i de recerca com en el cívic: professor als Estudis Universitaris Catalans, catedràtic a l’Escola Normal de Mestres i president de la Societat Catalana de Geografia i del Centre Excursionista de Catalunya.

Exiliat el 1939, s’establí primer a Colòmbia i, anys més tard, a Veneçuela, on dirigí el departament de geografia i història de l’Instituto Pedagógico de Caracas.

Tornà a Catalunya el 1965 i s’incorporà com a membre numerari a l’Institut d’Estudis Catalans i de la Societat Catalana de Geografia, corporacions que li reteren ja en vida un homenatge materialitzat en la Miscel·lània Pau Vila (1975). Li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1976.

Autor d’un gran nombre d’obres, cal destacar-ne Assaig de recordança i de crítica del que fou l’Escola Horaciana (1920), La Cerdanya (1926), Resum de geografia de Catalunya (1928), Fesomia geogràfica de Catalunya (1937), Nueva Geografía de Colombia (1945), Joan Orpí, l’home de la Nova Catalunya (1967), Divisió Territorial de Catalunya i Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974), entre moltes més.

A més, dirigí i en part redactà una monumental Geografía de Venezuela, país on també deixà una escola geogràfica.