(Barcelona, 28 octubre 1854 – 19 juliol 1936)

Dibuixant, músic i escriptor. Germà d’Arístides. Des de jove es familiaritzà amb les obres d’art.

Començà a escriure per als jocs florals seguint la línia romàntica, però també triant nous interessos, entre escèptics i realistes, posteriorment desenvolupada en tota la seva obra. Representà una reacció contra el corrent floralista, mantingut en uns motlles massa arqueològics.

Com a poeta es decantà per un romanticisme delicat i sentimental, alhora influït per l’actitud vital de Clavé, amb autèntics moments realistes. En la lírica es percep la influència de les tradicions de Heine i dels lírics xinesos. Els seus poemes, en un to col·loquial i sense arcaismes, canten el passat i la jovenesa.

Els llibres Balades (1889), Idil·lis (1889), Liliana (1907) i Rondalla d’amor (1910) són cants a l’amor. L’aspecte perdurable de la seva producció són les cançons recollides de la tradició popular, totes aptes per a ésser musicades.

Tot i pertànyer a la generació floralesca -fou proclamat mestre en gai saber l’any 1908-, s’inserí en el corrent modernista i formà part del grup de “L’Avenç”. Redactor de “Catalunya Artística” (1899-1902), també fou col·laborador de “L’Esquella de la Torratxa” i de “La Campana de Gràcia”, on escriví i dibuixà molt.

En el seu teatre poètic, característic per la fantasia i la preferència atorgada a temes i tipus de marina, sobresurten Nit de Reis (1905), L’avi (1909), La Rosons (1915), La barca dels afligits (1916) i La barca vella (1927).

Magnífic il·lustrador de textos, conreà diversos gèneres amb copiosa producció. Cal esmentar el llibre folklòric Tradicions (1895) i els de memòries Records i fantasies (1906) i Història viscuda (1929). Escriví gairebé un centenar d’obres i fou un dibuixant hàbil i popular.