Arxiu d'etiquetes: Reus (nascuts a)

Vilaseca i Anguera, Salvador

4 Respostes

(Reus, Baix Camp, 17 abril 1896 – 13 abril 1975)

Prehistoriador i paleontòleg. Estudià medicina a Barcelona i a Madrid, on es doctorà el 1922. Exercí professionalment la seva carrera i arribà a exercir la direcció de l’Institut Pere Mata de Reus (1939-61).

En altres terrenys, fou secretari de la Institució Catalana d’Història Natural (1920-21), membre de la Societat Internacional d’Antropologia de França (des del 1928) i d’altres institucions.

vilaseca_anguera1

Infatigable investigador, descobrí diverses coves i jaciments prehistòrics o d’interès geològic al Camp de Tarragona i féu nombroses publicacions, especialment de treballs d’excavació, en butlletins i revistes, així com monografies, com Descobriment d’una cova prehistòrica a Prades (1926), Un enterrament prehistòric a Riudecols (1932), Les coves d’Arbolí (1934), La indústria del sílex a Catalunya, les estacions tallers del Priorat i extensions (1936), El cau d’En Serra (1940), El campo de urnas de Les Obagues del Montsant (1947), Cuevas sepulcrales de Ciurana en la Sierra de Prades (1956) o Metges, cirurgians i apotecaris reusencs dels segles XIII-XVI (1961).

Fou fundador i director fins a la seva mort del Museu Municipal de Reus, que ara porta el seu nom.

Fou el pare de Lluïsa Vilaseca i Borràs.

Torrell i Eulàlia, Salvador

1 Resposta

(Reus, Baix Camp, 20 juliol 1900 – Barcelona, 24 octubre 1990)

Escriptor, llibreter i impressor. Impulsor del futurisme i l’avantguarda a Reus, fou editor de les revistes “La Columna de Foc” (1918) i “Reus, 1973” (1923), entre d’altres.

Publicà els opuscles El fruit d’una passió (1918), Cercant la pau del cor (1918), Fritz i Emma (1922), Buirac (1923), Llibre de Prades (1982), Antologia lírica de Santes Creus (1982), etc.

Pel seu catalanisme, fou desterrat fora de Catalunya durant la Dictadura de Primo de Rivera. En la postguerra fou un dels primers a reprendre les edicions de llibres en català amb l’editorial Torrell de Reus.

La seva col·lecció de goigs, dels quals publicà alguns reculls (Goigs de Reus, 1974), és una de les més importants de Catalunya.

Tapiró i Baró, Josep

1 Resposta

(Reus, Baix Camp, 7 febrer 1836 – Tànger, Marroc, 4 octubre 1913)

Pintor. Es va formar juntament amb el seu amic Marià Fortuny, primerament a Reus i, després, a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. També amb Fortuny visqué i estudià a Roma, i ambdós s’interessaren per l’acolorit món àrab.

Tapirò, però, es va mantenir dins una tendència més naturalista, estil en el qual excel·lí especialment en les obres executades a l’aquarel·la, les quals copsen, amb sorprenent efecte estètic, els naturals elements decoratius de l’abillament i del paisatge urbà del Marroc.

Mora amb vestit de noces i Bandits del Sud són algunes de les aquarel·les seves més típiques.

Rebull i Torroja, Joan

4 Respostes

(Reus, Baix Camp, 27 gener 1899 – Barcelona, 27 febrer 1981)

Escultor. Format a Reus i a Barcelona, completà la formació a París i Londres. Adoptà l’estil noucentista en el vessant menys hel·lenístic i més inspirat en les formes egípcies i gregues arcaiques, com mostra la seva peça més característica, La gitana nua (1921).

Formà part del grup Els Evolucionistes d’ençà de la seva fundació, i exposà amb els components de Les Arts i els Artistes.

L’any 1939 s’instal·là a París, on treballà i residí fins que tornà a Barcelona el 1948. Posteriorment fixà la residència a Tarragona.

Conreà l’estatuària exempta, en algun cas policromada, i els baix relleu. Guanyà el gran premi d’escultura de la primera Biennal Hispanoamericana (1951). És autor dels relleus de la façana del monestir de Montserrat i del sarcòfag de l’abat Marcet.

Toda i Güell, Eduard

1 Resposta

(Reus, Baix Camp, 9 gener 1855 – Poblet, Conca de Barberà, 26 abril 1941)

Diplomàtic, escriptor i arqueòleg. Estudià la carrera de dret a Madrid, i es llicencià en dret civil i canònic el 1873. Des del 1875 fins al 1901, any en què dimití, es dedicà al servei consular i recorregué diversos països.

Es dedicà també al periodisme, i la seva bibliografia de temes jurídics, històrics, literaris i egiptològics és extensa; són de remarcar principalment els seus estudis sobre el monestir de Poblet. Fou, també, president de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Comissió de Monuments i de la Societat Arqueològica de Tarragona; al capdavant del Patronat de Poblet des del 1930 endegà la restauració del monestir.

Formà diverses biblioteques, donades a la Biblioteca de Catalunya, al Col·legi d’Advocats, al monestir de Montserrat, a l’Arxiu de la Casa de l’Ardiaca, a Vilanova i la Geltrú i, principalment, a Poblet.

Escriví també Un poble català d’Itàlia: l’Alguer (1888) i, de fet, restablí el contacte cultural entre l’Alguer i la resta de les terres de parla catalana. Altres obres seves són: Bibliografía española de Italia (1927-31) i Estudis pobletans (1925).

Mata i Fontanet, Pere

11 Respostes

(Reus, Baix Camp, 13 juliol 1811 – Madrid, 27 maig 1877)

Metge, escriptor i polític liberal. Estudiant de medicina, ja de jove es dedicà a la política, terreny en què s’inicià amb les seves col·laboracions en “El Propagador de la Libertad” i “El Vapor”, on defensà el romanticisme liberal. Es va exiliar a París, i en tornar-ne fundà “La Joven España” (1838), primer diari republicà aparegut a Reus.

Després d’un nou exili a París, va ésser diputat per Reus, i després guanyà a Madrid la càtedra de medicina legal i exercí els càrrecs de governador i rector de la Universidad Central. S’esforçà per introduir les noves idees sobre la medicina en oposició a la ideologia mèdica oficial, polemitzà contra l’hipocratisme i és precursor de la psiquiatria a Espanya.

Entre el conjunt de la seva obra, constituïda per una sèrie de treballs mèdics, filosòfics i literaris, sobresurt La filosofía española (1858) i Tratado teórico y práctico de medicina legal y toxicología (1846). Conreà també el gènere narratiu, dins el qual excel·leix la novel·la El poeta y el banquero (1842), que defineix l’actitud d’aïllament de l’escriptor romàntic enfront de la societat burgesa en què viu, formada arran de la revolució industrial.

En llengua catalana publicà a “El Vapor” el poema Lo vot cumplert, reproduït més tard a l’antologia Los trobadors moderns, i Els records de la pàtria, on recull el tema fonamental del romanticisme i evoca el tema de l’Ubi Sunt. Publicà també novel·les històriques i estudis de lingüística.

En homenatge a ell es construí a Reus l’Institut Pere Mata (1897-1912), conjunt arquitectònic modernista projectat per Lluís Domènech i Montaner.

Enllaç web:  Institut Pere Mata

Gomis i de Barbarà, Ramon

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 25 desembre 1946 – )

Endocrinòleg i dramaturg. Fundador i director de la companyia La Tartana (1969). El 1970 guanyà el premi Joan Santamaria amb Petita història d’un home qualsevol, quinze escenes ambientades a pagès (Baix Camp). El món de la gent de mar (Cambrils) quedà reflectit a Vermell de xaloc (1972) i l’ambient industrial dels afores de Reus, a Llumí d’or (1975), una trilogia emblemàtica del compromís social en consonància amb l’època.

Després d’onze anys allunyat de l’escenari, Gomis inicià una segona trilogia en què prengué més relleu el personatge: Capvespre al jard (1986), que Lluís Pasqual muntà al Teatre Lliure i que obtingué el premi Crítica Serra d’Or (1990); Al fil de la mar (1992), i El mercat de les delícies (1993). Ha conreat també la prosa de no-ficció amb Barques i fogons. La Frau (1990), Viatge a la Mar de la Frau (premi Narrativa Enciclopèdia Catalana 1992) o El Gabriel Ferrater de Reus (1997), una biografia del poeta.

La seva tasca científica es desenvolupà a la Universitat de Barcelona i a l’Hospital Clínic, com a cap de la secció de diabetis, i a l’Institut Pi i Sunyer d’Investigacions Biomèdiques. Fou professor convidat a la universitat lliure de Brussel·les (1982-84) i ha obtingut diversos guardons per la seva recerca mèdica.

Gaudí i Cornet, Antoni

66 Respostes

(Reus o Riudoms, Baix Camp, 25 juny 1852 – Barcelona, 10 juny 1926)

Arquitecte. Principal exponent del modernisme arquitectònic. Es va formar en l’ambient del romanticisme català, entusiasta de l’edat mitjana, i sota les influències de Riskin i Viollet-le-Duc. Després d’una primera etapa d’inquietuds cooperativistes i socials, començà a utilitzar elements àrabs, gòtics i barrocs. D’aquesta època (1883-1900) són la casa Vicens (1883-85), el palau Güell (1886-91), el palau episcopal d’Astorga (1887-93) i la casa dels Botines de Lleó (1891-93).

L’arquitecte del futur es basarà en la imitació de la natura, perquè és la forma més racional, duradora i econòmica de tots els mètodes. (Antoni Gaudí)

A partir del 1900 s’afirmà l’originalitat del seu llenguatge, amb la seva concepció global de l’arquitectura com l’íntima integració entre l’estructura i la decoració, l’harmonia entre interior i exterior, incorporant, al mateix temps, tot tipus d’arts aplicades. Tot això unit a un profund coneixement tècnic i a un gran rigor professional, com es veu en les seves originals solucions tècniques.

Algunes de les obres mestres de Gaudí pertanyent a aquest període: el parc Güell (1900-14), pensat a l’estil de les cases jardí angleses, és una gran extensió verda sobre la qual es traçaren galeries sostingudes per pilars inclinats de pedra natural en brut i amb un ús exuberant de mosaics de ceràmica i vidre, que constitueix un conjunt de composicions abstractes d’una gran força expressiva: la reforma de la casa Batlló (1904-06), amb una façana ondada, revestida de mosaics; l’església de la colònia Güell (1908-14); la casa Milà o la Pedrera (1906-10), bloc de formes orgàniques amb vores horitzontals rítmicament ondades, trepat per finestres que suggereixen les escultures posteriors de Moore.

Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada. (Antoni Gaudí i Cornet)

A partir del 1918 es dedicà en cos i ànima a la construcció de la Sagrada Família, iniciada el 1882. Home d’una profunda i íntima religiositat, buscà en aquesta obra la síntesi estructural i figurativa del seu llenguatge arquitectònic. Abans de morir (atropellat per un tramvia) pogué veure acabades la façana i una de les torres del Naixement.

Fortuny i Marsal, Marià

26 Respostes

(Reus, Baix Camp, 11 juny 1838 – Roma, Itàlia, 21 novembre 1874)

Pintor, dibuixant i gravador. Fou una de les grans personalitats artístiques del segle XIX. Estudià a Barcelona, al taller de Claudi Lorenzale, i després a Roma (1858-60) pensionat per la diputació, on es relacionà amb el grup dels natzarens.

El 1860 realitzà un primer viatge al Marroc, d’on procedeix l’entusiasme per la llum i pel color, que des d’aquest moment es caracteritzà l’obra (L’Odalisca). La gran composició La batalla de Tetuan, que li encarregà la diputació de Barcelona, restà inacabada, però mostra l’eficàcia compositiva de l’artista.

La seva estada a París, on va conèixer Regnault i Meissonier, enceta dins la seva obra un període de quadres de petit format, que constitueixen una sèrie de teles d’un increïble preciosisme detallista, perfectes quant a tècnica (El col·leccionista d’estampes, L’elecció de model, etc), entre les quals sobresurt La Vicaria (1868-70).

En la seva darrera etapa, l’interès per l’expressió dels efectes de llum mitjançant colors purs (El ferrador marroquí) dugué Fortuny a un desenvolupament de la seva obra de caire preimpressionista, que fou interromput per la seva mort prematura.

Fou el pare de Marià Fortuny i de Madrazo.

Font i de Rubinat, Pau

3 Respostes

(Reus, Baix Camp, 5 octubre 1860 – 4 desembre 1948)

Polític i bibliòfil. Fill de Felip Font i Trullàs i cunyat de Francesc Macià. L’any 1885 fundà l’Associació Catalanista de Reus i la revista “La Veu del Camp”, que va dirigir des del 1886 fins al 1889. També fou fundador i director de “Lo Sometent” (1886) i col·laborador de “La Renaixença”.

Membre de la Unió Catalanista, intervingué en la redacció de les Bases de Manresa (1892). Nomenat alcalde de Reus (1899-1900), fou destituït per la seva actitud independent i, de fet, abandonà la política, encara que després fou senador (1908).

Important bibliòfil, aplegà una biblioteca d’uns 40.000 volums, especialitzada en llibres de Rosembach, incunables i obres editades als Països Catalans. Restaurava els llibres i tenia molt en compte les relligadures d’època, i es relacionà amb els principals bibliòfils del món.

Des del 1904 fou president de la Societat Catalana de Bibliòfils i del Centre de Lectura de Reus i fundador de l’Institut Pere Mata. Impulsà tècniques agrícoles (projectà diversos pantans a la comarca) i els grups excursionistes. Va escriure Los Ex-libris españoles i altres monografies a les Memòries del Centre Excursionista de Catalunya (1884-90).

Fou germà seu Felip Font i de Rubinat  (Reus, Baix Camp, segle XIX – 1894)  Advocat. Tingué una activitat remarcable en la vida pública municipal i en la promoció del regionalisme.