(Reus, Baix Camp, 20 maig 1922 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 27 abril 1972)

Escriptor i lingüista. Germà de Joan Ferraté i Soler. Des del 1938 fins a l’ocupació alemanya s’estigué a Bordeus, on el seu pare era conseller del consolat d’Espanya.

L’any 1950 començà els estudis de matemàtiques a la Universitat de Barcelona, que no acabà; més tard s’interessà per la crítica d’art. Vers el 1963 cursà la carrera de filologia romànica a la Universitat de Barcelona, i posteriorment fou professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona.

La publicació del seu primer llibre de poemes, Da nuces pueris (1960), produí un nou tombant en la poesia catalana contemporània. En la seva poesia queda palesa la seva vasta formació literària. Amb Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1967), se situà de manera definitiva en un lloc primeríssim dins la nova poesia.  Tota la seva obra poètica ha estat recopilada a Les dones i els dies (1968).

Com a lingüista, un dels més lúcids de la Catalunya moderna, va evolucionar de l’estructuralisme al transformacionisme de Chomsky. Traduí Language, de Bloomfield, i Cortesian linguistics de Chomsky. El 1969-72 publicà una sèrie d’articles lingüístics a “Serra d’Or” sota el títol De causis linguae, que tracten temes diversos.

Impartí també classes a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (1971). També traduí al català Der Prozess, de Kafka.

Es suïcidà. El seu germà Joan Ferraté publicà pòstumament la seva obra inèdita, en els reculls Sobre literatura (1979), La poesia de Carles Riba (1979), Sobre pintura (1981), Sobre el llenguatge (1981) i Papers, cartes, paraules (1986).