Arxiu d'etiquetes: paleontòlegs/ues

Via i Boada, Lluís

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 23 octubre 1910 – Barcelona, 14 novembre 1991)

Paleontòleg i geòleg.

Continuador de l’escola geològica del Seminari Conciliar de Barcelona i director del Museu Geològic J. Almera, i professor investigador del CSIC.

Es va especialitzar en carcinologia fòssil i en les faunes triàsiques.

Truyols i Santonja, Jaume

(Sabadell, Vallès Oriental, 18 març 1921 – Oviedo, Astúries, 28 agost 2013)

Paleontòleg. Llicenciat en ciències naturals (1945) i doctorat a Madrid, col·laborà amb M. Crusafont en les tasques del Museu de Paleontologia de Sabadell i l’any 1961 es traslladà a la Universitat d’Oviedo, on el 1964 esdevingué catedràtic de paleontologia i, el 1987, professor emèrit.

Durant la seva estada a Catalunya treballà en estudis descriptius sobre mamífers fòssils, entre els quals destaquen les monografies El Burdigaliense continental de la cuenca del Vallès-Penedès (1956, amb M. Crusafont i J.F. de Villalta) i A biometric study of the evolution of fissiped Carnivors (1956, amb Crusafont). Aquesta darrera publicació tingué ressò mundial en presentar gràficament l’evolució contínua de la geometria dental dels carnívors.

Contribuí en l’organització de cursets de paleontologia a Sabadell, entre el 1952 i el 1958, i en d’altres reunions internacionals.

A Oviedo dedicà la seva activitat investigadora vers la paleontologia del Paleozoic. Hi ha creat un laboratori i un equip nombrós de paleontòlegs.

Ha publicat més de dos cents treballs científics, articles de divulgació i alguna traducció, com El grup zoològic humà, de P. Teilhard de Chardin.

Membre fundador de la Sociedad Geológica de España i la Sociedad Española de Paleontología (de la qual fou president fins el 1988), membre de l’Associació Internacional de Paleontologia i membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Real Academia de Ciencias Exactas Físicas y Naturales.

Renzi i de la Fuente, Miquel de

(Barcelona, 17 juliol 1941 – )

Geòleg, paleontòleg i poeta.

Catedràtic de la Universitat de València, ha fet contribucions al coneixement dels mol·luscs de l’Eocè, i estudis teòrics sobre morfologia a partir de l’anàlisi de les conquilles de foraminífers i, mitjançant tècniques matemàtiques i informàtiques, ha elaborat models de l’evolució d’organismes fòssils.

Com a poeta, és autor dels reculls Tres fan la centena (1978), Les sales d’espera (1981), Descripció d’un riu (1983), L’assalt al jardí (1986) i El missatger i les ciutats (1990).

Porta i Vernet, Jaume de

(Reus, Baix Camp, 1929 – )

Paleontòleg. Llicenciat en ciències naturals (1957) i doctorat (1966) a la Universitat de Barcelona, ha estat professor en diverses universitats.

L’any 1958 anà a Colòmbia on ensenyà paleontologia a la facultat d’enginyeria de petrolis de Santander (Bucaramanga), a l’Instituto de Ciencias Naturales de Bogotà, i fou cap de la secció d’estratigrafia i paleontologia del servei geològic colombià.

De retorn a Catalunya, fou professor de paleontologia d’invertebrats (1968); posteriorment es traslladà a Salamanca, com a catedràtic, i més tard retornà a Barcelona.

Especialitzat en invertebrats fòssils del Neogen i Quaternari, especialment de les ribes mediterrànies, i en dipòsits plistocens, terrasses i platges antigues i les oescil·lacions que ha sofert el nivell de la mar.

S’ha ocupat també de qüestions biostratigràfiques del Neogen, i en general dels límits de la unitat dels terrenys miocènics, pliocènics i quaternaris més recents.

Madern i Carreras, Martí

(Cabanes d’Empordà, Alt Empordà, 18 març 1896 – Cervera, Segarra, 19 febrer 1975)

Paleontòleg.

Estudiós de la flora fòssil de l’Oligocè de la Segarra, col·laborà amb Josep Ramon Bataller i George Depape, als quals facilità els materials per a la publicació Flore oligocène de Cervera (Catalogne) (1950), i amb altres especialistes, principalment francesos.

Publicà nombroses notes amb noves aportacions a aquesta flora, sovint en revistes comarcals.

La seva col·lecció de més d’un miler de fòssils de la Segarra, fou entregada pels seus descendents al Museu de Paleontologia de Barcelona.

Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP)

(Sabadell, Vallès Occidental, 1969 – )

Centre de recerca paleontològica. Fundat per la diputació de Barcelona a instàncies del paleontòleg Miquel Crusafont.

Té una de les col·leccions de mamífers fòssils més importants d’Espanya i de tot Europa.

Enllaç: ICP

Gibert i Clos, Josep

(Valls, Alt Camp, 1941 – Barcelona, 8 octubre 2007)

Paleontòleg.

Doctor en ciències geològiques (1973), ha participat en nombrosos congressos, projectes d’investigació, campanyes de prospecció i excavació de jaciments paleontològics.

Ha estat director de l’Institut de Paleontologia “Miquel Crusafont” de Sabadell, amb l’equip del qual trobà al jaciment de Venta Micena (Orce, Granada) una resta cranial atribuïda a Homo sp, i que hom ha considerat que podria tractar-se de la resta humana més antiga d’Euràsia.

Calzada i Badia, Sebastià

(Barcelona, 8 desembre 1932 – )

Paleontòleg. Escolapi, cursà la llicenciatura en geologia (1958-61) i es doctorà a Barcelona l’any 1975.

Compaginà els càrrecs directius escolars amb la recerca paleontològica al Museu del Seminari de Barcelona.

Especialista en braquiòpodes del Cretaci, hi ha publicat una cinquantena de treballs.

Vilaseca i Anguera, Salvador

(Reus, Baix Camp, 17 abril 1896 – 13 abril 1975)

Prehistoriador i paleontòleg. Estudià medicina a Barcelona i a Madrid, on es doctorà el 1922. Exercí professionalment la seva carrera i arribà a exercir la direcció de l’Institut Pere Mata de Reus (1939-61).

En altres terrenys, fou secretari de la Institució Catalana d’Història Natural (1920-21), membre de la Societat Internacional d’Antropologia de França (des del 1928) i d’altres institucions.

Infatigable investigador, descobrí diverses coves i jaciments prehistòrics o d’interès geològic al Camp de Tarragona i féu nombroses publicacions, especialment de treballs d’excavació, en butlletins i revistes, així com monografies, com Descobriment d’una cova prehistòrica a Prades (1926), Un enterrament prehistòric a Riudecols (1932), Les coves d’Arbolí (1934), La indústria del sílex a Catalunya, les estacions tallers del Priorat i extensions (1936), El cau d’En Serra (1940), El campo de urnas de Les Obagues del Montsant (1947), Cuevas sepulcrales de Ciurana en la Sierra de Prades (1956) o Metges, cirurgians i apotecaris reusencs dels segles XIII-XVI (1961).

Fou fundador i director fins a la seva mort del Museu Municipal de Reus, que ara porta el seu nom. Fou el pare de Lluïsa Vilaseca i Borràs.

Santafé i Llopis, Josep Vicenç

(València, 1934 – Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental, 3 setembre 2017)

Paleontòleg. Alumne de Miquel Crusafont i Pairó, es doctorà a la Universitat de Barcelona (1978) amb una tesi sobre els rinoceronts fòssils del Vallès-Penedès. Juntament amb M.L. Casanovas i Cladellas, fou el primer que inicià l’estudi de les petjades fòssils (icnites) de dinosaures a la península Ibèrica, a la zona d’Arnedo (La Rioja).

A partir de l’any 1978 començà l’excavació sistemàtica de restes de dinosaures a la regió de Morella, treballs que han donat lloc a nombroses publicacions, entre les quals destaquen Geología y paleontología de las Capas Rojas de Morella i Morella y su fauna fósil. Aquests treballs s’han estès després a la comarca dels Serrans i a les conques prepirinenques d’Isona i Dellà (Cretaci superior). En aquestes darreres, destaca la troballa d’un nou gènere de dinosaure ornitòpode, el pararabdodont.

A més de nombrosos treballs de la seva especialitat, ha publicat també El món dels dinosaures, Els dinosaures i el seu entorn geològic i Los dinosaurios de la Comunidad Valenciana.