Arxiu d'etiquetes: poetes/ses

Llacuna i Carbonell, Joan

(Igualada, Anoia, 15 octubre 1905 – Burzet, Llenguadoc, 6 agost 1974)

Poeta. De formació autodidàctica, fou influït per Salvat-Papasseit, Sánchez i Juan i Rosselló i Porcel, la seva poesia combina l’intimisme amb la imatgeria local, de vegades amb ressons del surrealisme.

La recerca de la puresa, del somni, no troben sempre una expressió perfecta; per això la seva poesia és sovint trencadissa, tendra.

És autor d’un llibre de poesia molt remarcable: L’aurora de l’Aragall (1957, reeditat el 1961), així com d’Ònix i níquel (1934).

Col·laborà a la “Revista d’Igualada”.

Leveroni i Valls, Rosa

(Barcelona, 1 abril 1910 – Cadaqués, Alt Empordà, 4 agost 1985)

Poetessa. Exercí el càrrec de bibliotecària de la Universitat Autònoma de Barcelona (1933-39) i col·laborà a les revistes “Ariel” i “Poesia”.

De to intimista i elegíac, ha escrit els reculls poètics Epigrames i cançons (1938) i Presència i record (1952).

L’any 1956 obtingué amb Cinc poemes desolats, la Flor Natural del Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Cambridge.

Junyent i Rafart, Josep

(Vic, Osona, 14 juliol 1930 – 16 gener 1993)

Eclesiàstic i poeta. Format al seminari de Vic i a Roma.

És autor de diversos poemes i treballs de crítica literària. Té composicions publicades a Antologia Estudiants de Vic (1951) i a la Quarta antologia universitària (1955).

Fou soci fundador i director de “Presbyterium” (1969) i edità des del 1972 “Quaderns de Pastoral”.

Juncosa i Mestre, Josep

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 4 abril 1775 – 10 maig 1841)

Poeta popular. Era agricultor.

Afeccionat de natural a la poesia, escriví moltes composicions en castellà i en català. La major part restaren inèdites.

Julià, Narcís

(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 1657 – Girona, 1705)

Poeta. Beneficiat de la catedral, doctor en teologia i catedràtic de retòrica i poètica de l’Estudi General de Girona.

Escriví una Oración fúnebre a Catalina Antonia de Cardona (1698).

Se’n conserven, copiats per un deixeble, un tractat de retòrica en llatí i una altre de mètrica catalana, Parnàs català, primer exemple de l’ensenyament de literatura catalana a la universitat.

Jou i Mirabent, David

(Sitges, Garraf, 23 octubre 1953 – )

Poeta i físic. Llicenciat en ciències físiques, guanyà el premi Divulga el 1981.

Lector atent de la poesia catalana moderna, inicià el conreu de la mateixa amb Dit de pansa (1975) i Diminuta imatge (1977), passeig reflexiu i líric per Venècia, amarat de referències culturals.

Amb Mirall de vellut negre (1981) encetà una vessant més irònica, la reflexió sobre el propi quefer i una crítica desolada de la societat de consum.

Col·labora amb una certa assiduïtat en “El Eco de Sitges”.

Jocs Florals de Barcelona

(Barcelona, març 1859-1936 / 1978- )

Certàmens poètics anuals. Diversos escriptors sol·licitaren a l’ajuntament de Barcelona la restauració dels jocs florals o de la Gaia Ciència instituïts per Joan I el Caçador el 1393. Aprovada la petició per l’ajuntament, aquest destinà un pressupost per a la compra dels tres joiells corresponents als tres premis ordinaris, i posà la festa sota la seva protecció.

Constituït així el Consistori dels Jocs Florals de Barcelona, segons els Estatuts per al bon règim… la seva finalitat era de revisar i de fer reconèixer una institució establerta pels antics reis de Catalunya-Aragó i de moure la joventut al conreu de la literatura i la llengua catalans. Abans hom havia intentat de ressuscitar la festa amb els mites inherents del trobador i de la llengua llemosina.

Pel que fa a les particularitats de la celebració, sembla que la idea d’elegir una reina fou de Antoni de Bofarull, la divisa Pàtria, Fides, Amor -que correspon als tres premis ordinaris- fou una pensada de J. Rubió i Ors, i M. Milà i Fontanals fou qui defensà més decididament l’ús exclusiu del català.

El primer diumenge de maig de 1859 se celebraren els primers Jocs Florals de Barcelona o de la Llengua Catalana a la Sala del Consell de Cent.

L’estructura o el mecanisme de la institució era el següent: els mantenidors, en nombre de set i diferents cada any, eren els jutges que atorgaven els premis; l’element permanent era constituït pel consell directiu, que constituïa la junta rectora i de govern, i el cos d’adjunts -en termes actuals, l’assemblea-; els patrocinadors, els contribuents, etc.

A més de premis ordinaris -englantina, viola i flor natural-, hom atorga altres premis, fruit de donacions institucionals o particulars. Quan un poeta obté tres vegades un premi ordinari és proclamat mestre en gai saber.

Se celebraren fins al 1936, amb la particularitat només que els del 1902, suspesos per l’autoritat militar, es feren a Sant Martí del Canigó, i els del 1924 a Tolosa, al Llenguadoc.

Bé que és cert que els Jocs Florals donaren un fort impuls a la Renaixença, també és cert que a la darreria del segle XIX començaren a convertir-se en una institució anacrònica.

A partir del 1940 i fins el 1970 se’n féu a Barcelona, cada primer diumenge de maig, una commemoració privada. També, a partir del 1941, començaren les celebracions a l’exili, amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana.

A partir del 1978 es tornaren a celebrar a Barcelona.

jocs florals

(Barcelona, 20 febrer 1393 – )

Concurs literari instaurat per Joan I el Caçador, a imitació dels provençals (1323); en foren nomenats mantenidors Jaume Marc i Lluís d’Averçó. Durant el seu mandat es degueren celebrar només dues festes (1394 i 1395), a despeses de la ciutat.

Martí I l’Humà la restaurà (1 maig 1398), li conferí caràcter reial i tornà a nomenar-ne els mateixos mantenidors. Ferran I d’Antequera confirmà (1413) la disposició del 1398 i atorgà al consistori la facultat de nomenar quatre mantenidors.

Són poques, i sovint dubtoses, les poesies conservades.

Interromputs aquests certàmens al segle XV i substituïts per d’altres d’eminentment religiosos, la tradició no fou represa fins a la restauració dels Jocs Florals de Barcelona (1859), seguits, entre altres, pels Jocs Florals de Lo Rat Penat (1879) a València i posteriorment pels Jocs Florals de la Ginesta d’Or (1924) al Rosselló (Companyia Literària de la Ginesta d’Or).

Joarizti i Lasarte, Miquel

(Girona, 28 març 1843 – Barcelona, 15 febrer 1910)

Fotogravador. Germà d’Adolf. Abandonà la seva carrera d’enginyer per dedicar-se al gravat.

Fundà el primer taller d’aquesta especialitat que existí al país.

També fou germana seva Júlia Joarizti i Lasarte  (Girona, segle XIX)  Poetessa. És autora de poemes diversos i alguna traducció del francès.

Jaquetti i Isant, Palmira

(Barcelona, 21 setembre 1895 – els Monjos, Alt Penedès, 8 maig 1963)

Poetessa i compositora. És autora del llibre de poemes L’estel dins la llar (1938).

Treballà activament en la composició del Cançoner popular i musicà diversos poemes, publicats amb els títols de Cançons d’infants, Trenta cançons nadalenques i Himnes, on deixà constància de la seva gran sensibilitat.