(Catalunya, segle XIV)
Poeta. Va prendre part en els actes organitzats pel Consistori de la Gaia Ciència de Tolosa amb el poema titulat Vers figurat, espècie d’al·legoria mística.
Més interès té el seu Escondit, composició escrita en 132 versos, que presenta paral·lelismes amb les composicions de Canzionere de Petrarca pel fet que totes dues obres procedeixen dels escondits de la poesia provençal.
(Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1890 – Barcelona, 1943)
Poeta. Col·laborà a diverses publicacions.
La seva poesia s’inscriví en la transició del modernisme al noucentisme.
Cal destacar les obres Passions i somnis (1911), Aurora (1912), Al vent de la ciutat (1921) i El cant de la llunyania (1931).
Incapaç d’assimilar la desfeta del 1939, se suïcidà.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Poeta. Conegut per les relacions literàries mantingudes amb altres poetes, com les tençons amb Gabriel Ferrús i la dedicatòria que fra Joan Basset va fer al seu Letovari.
És autor d’una Dansa, en la qual pren com a motiu i tornada el tema poètic Mirant la flor de l’almelha, vestigi d’un tema anterior.
(Catalunya, segle XVII)
Poeta. Sembla que era apotecari a Tarragona.
El manuscrit Curiositat Catalana recull set poemes seus (dos sonets -un dels quals, O tu que de Cervera a Barcelona, elogi de Vicent Garcia, hom atribuí normalment a aquest i també a Joan de Boixadors-, quatre dècimes i un romanç), i se’n coneixen dos més, també manuscrits.
Fou citat per Vicent Garcia i molt elogiat per Baptista Mirambell.
(el Vilosell, Garrigues, 30 novembre 1887 – Barcelona, 21 març 1954)
Escriptor teatral i poeta. Autor de consum, publicà una vintena d’obres en català: Drama d’amor, Pasqua florida o les caramelles, La Costa Brava, etc.
Escriví, amb èxit, versos de cuplets, a l’època daurada d’aquest gènere.
(Barcelona, segle XVII – 1713)
Eclesiàstic i poeta. Fill del general Manuel de Llupià i de Ballaró, i germà de Joan.
Fou canonge de la seu d’Urgell. Membre de l’Acadèmia Desconfiada (1700), més tard ho fou de la de Bones Lletres.
Participà amb una composició poètica en una sessió d’aquesta darrera en honor de Felip V de Borbó i la seva muller (1701).
Eren fills de Joan Llull i de Gualbes, els següents germans:
Francesc Llull i Tàrrega (Barcelona, segle XV – Catalunya, després 1507) Fou monjo cambrer de Sant Cugat.
Guillem Llull i Tàrrega (Barcelona, segle XV – 1491) Fou canonge de la seu de Barcelona.
Pere Llull i Tàrrega (Barcelona, segle XV – 1466) Es casà amb Joana Llull i Savall, de la qual no tingué fills.
Romeu Llull i Tàrrega (Barcelona, segle XV – 1496) Hom l’identifica amb el poeta homònim. Es casà amb la seva besneboda Joana Llull i Llull i foren pares de Galceran Tomàs i Joan Llull i Llull.
(Barcelona, vers 1439 – abril 1496)
Poeta. De família barcelonina que participà en el govern de la ciutat i afecte a la facció de la Biga, fou cònsol de Llotja i conseller en cap el 1483.
En la seva obra poètica -una trentena de composicions- s’observa una de les darreres manifestacions de la tradició trobadoresca, una molt acusada influència d’Ausiàs Marc i una certa influència italiana i francesa, prou superficials, i una més concreta influència castellana.
És una lírica somorta i de vegades vulgar, amb molt rares mostres de personalitat i que de vegades adquireix tons familiars i pacíficament aburgesats.
El vessant cortesà apareix en la seva composició en elogi de la jove dama Francina Rosa, per la qual Joan II el Sense Fe sentí una passió senil, i al llarg poema Lo consistori d’amor, elogi col·lectiu de dames barcelonines (Na Sentmenat, Na Boscana, N’Almogàver, etc), moltes de les quals vídues (la vídua Tagamanent, la vídua Corbera, la vídua Ribes, aquesta elogiada per altres poetes contemporanis).
En prosa escriví Lo despropiament d’amor, visió al·legòrica del Temple d’Amor, que en el fons constitueix una defensa de l’amor conjugal, i unes lletres amoroses dirigides a una tal Serena.
(Barcelona, 1973 – 1987)
Col·lecció iniciada per Curial Edicions Catalanes.
Fundada per Ramon Pinyol, que en fou el director, Maria Mercè Marçal i Xavier Bru de Sala, volgué ésser una plataforma de llançament de la nova poesia jove i, alhora, difongué l’obra d’alguns autors de generacions anteriors, com ara Miquel Martí i Pol.
Fou iniciada amb la “Sèrie Poesia”, que ha donat a conèixer l’obra de més de quaranta poetes.
El 1975 es convertí en editorial i el 1981 fou transformada en societat anònima.
S’ha anat obrint a d’altres gèneres com ara la narrativa -“Sèrie Oberta”-, el teatre i l’assaig. Ha iniciat també una col·lecció de traduccions -“Sèrie Ibèrica”-, una altra de texts medievals breus -“Biblioteca Escriny”-, una altra d’obres completes -“Sèrie Batent”-, una col·lecció de clàssics literaris catalans en edició bilingüe -“Marca Hispànica”-, etc.
(Catalunya, 1949 – 1966)
Col·lecció de poesia catalana. Fundada per Josep Pedreira i iniciada amb Les Cançons d’Ariadna, de Salvador Espriu.
Fou una tribuna per a donar a conèixer els poetes de la generació del 1951 i de més joves (“Antologia Poètica Universitària”).
S’hi han publicat els premis Óssa Menor i Carles Riba i també importants autors.
N’han aparegut uns cent cinquanta títols (1986) i des del 1966 surten amb el peu d’Edicions Proa.
Dades dels Països Catalans 