Arxiu d'etiquetes: Perpinyà (morts a)

Ardena i de Sabastida, Josep d’

3 Respostes

(Darnius, Alt Empordà, 18 octubre 1611 – Perpinyà, 20 novembre 1677)

Militar i polític. Mariscal de camp de Lluís XIII. Iniciada la guerra dels Segadors (1640), participà en la defensa del coll de Balaguer, i després en la de Barcelona, contra les tropes reials. En recompensa als seus serveis rebé el títol de vescomte d’Illa (1642).

Ambaixador de la Generalitat barcelonina a la cort francesa amb Martí i Viladamor, l’acceptació per part seva de les clàusules de la pau de Münster (1648), que contravenien les instruccions donades pels consistoris catalans, motivà la seva inhabilitació per a l’exercici de cap càrrec al consell de cent i a la Generalitat barcelonina. Participà en les lluites contra el governador Josep Margarit. L’any 1650 fou comissionat de nou, ensems Josep Fontanella, a la cort de França.

Defensà Barcelona contra Joan d’Àustria (1651-52) i, d’acord amb els pactes de la rendició, abandonà la ciutat. Durant els anys 1653-55 participà en les diverses ofensives franceses contra el Principat, i l’any 1664 es naturalitzà francès. El 1668 lluità contra els angelets, al Rosselló, i hi morí en un dels combats.

S’havia casat amb Lluïsa d’Aragó i d’Aybar.

Aragó Folc de Cardona i Córdoba, Enric d’

11 Respostes

(Lucena, Andalusia, 12 agost 1588 – Perpinyà, 22 juliol 1640)

Sisè duc de Cardona i de Sogorb. Lloctinent de Catalunya (1630-32, 1633-38 i 1640), nomenat per Olivares per mirar de conciliar els seus interessos amb els dels catalans i frenar els abusos de les tropes castellanes.

En començar el seu primer període de lloctinència s’havia produït ja la ruptura amb el rei (corts del 1626). El maig de 1632, fou substituït pel germà del rei, el cardenal-infant Ferran d’Àustria.

Durant la segona lloctinència intentà acabar amb el bandolerisme del Principat fent capturar i executar Joan Sala (Serrallonga) (1633). Entre el 1633 i el 1638 s’accentuà la crisi de relacions entre el Principat i la cort.

L’agost de 1637 marxà cap al Rosselló per combatre les tropes franceses i nomenà com a substitut seu en el càrrec el comte de Santa Coloma, amb l’assassinat del qual, fou nomenat de nou lloctinent com l’única persona que podia encara deturar els esdeveniments, però morí el més següent a Perpinyà, on intentava d’acabar amb els abusos de les tropes castellanes.

La seva segona muller fou Catalina Fernández de Córdoba i els seus fills foren personatges importants de l’època: Pedro Antonio, Antonio i Pascual de Aragó y Fernández de Córdoba.

Fou conegut també amb el nom d’Enric Fernández de Córdoba i Aragó.

Anton, Jaume

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, vers 1570 – Perpinyà, 1639)

Religiós agustí del convent de Barcelona (1588).

Redactà la història de les diverses fundacions augustinianes de Catalunya com també les biografies dels religiosos més notables; l’obra, però, quedà inèdita i no fou publicada fins al 1699 pel també agustí, Josep Massot.

Anglesola, Berenguer d’ -bisbe Girona-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – Perpinyà, 23 agost 1408)

Bisbe de Girona (1348-1408).

Elegit pels canonges; acceptà la butlla condemnatòria de Ramon Llull donada per Gregori XI; defensà constantment Benet XIII, que el féu cardenal de Sant Climent el 1397; l’acompanyà a Perpinyà, on morí.

Sembla que pertanyia a la branca de Miralcamp i que era fill de Bernat III.

Amat, Josep d’

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVII – Perpinyà ?, segle XVII)

Noble. Destacà com a militar a la guerra de Separació. En 1641 es trobava al front d’una companyia per la part de Lleida, a les ordres del mariscal La Mothe.

El 6 novembre 1641, entre Alguaire i Almenar, inicià amb els seus homes els atacs per l’esquerra contra les forces de Vicente de la Maura, que assetjaven Almenar. L’operació culminà dos dies després amb l’alçament del setge, així com la desfeta de la reraguarda dels invasors i foren perseguits fins a prop de Tamarit de Llitera.

En 1647, per ordre del despòtic virrei francès Pere de Marca, que no tolerava crítiques a la seva desconsiderada actuació, fou detingut i exiliat. Presoner a Perpinyà, el mariscal Marchin li permeté la llibertat de moviments dins la ciutat, desaprovant la detenció de què era objecte Amat.

Serra i Moret, Manuel

10 Respostes

(Vic, Osona, 9 maig 1884 – Perpinyà, 29 juliol 1963)

Polític i economista. A disset anys anà a estudiar als EUA. Atret aviat per les idees socialistes, l’any 1912 fou elegit vicepresident de la Unió Catalanista, i més tard s’afilià a la secció catalana del PSOE. El 21 de juny de 1914 fou elegit alcalde de Pineda.

Més endavant les seves idees el portaren a crear, juntament amb altres polítics, tot i l’oposició dels anarcosindicalistes, la Unió Socialista de Catalunya, que fou constituïda el 8 de juliol de 1923, i de la qual en fou nomenat vicepresident. Signat el Manifest d’Intel·ligència Republicana (març 1930), després de la proclamació de la República, fou elegit diputat (1931) i intervingué directament en la política de la Generalitat com a conseller d’Economia i Treball (abril 1931-desembre 1932).

L’any 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya i el 1933 diputat a corts. A les acaballes de l’any 1937 prengué possessió de la presidència del Consell d’Economia de Catalunya.

Acabada la guerra civil hagué de marxar a l’exili, i presidí, a Buenos Aires, la recentment creada Societat Catalana d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials.

Col·laborà en diferents periòdics i publicà diverses obres, com La Reconstrucció econòmica d’Espanya, La Ciutadania Catalana i El socialisme (inacabada).

Felip III de França

30 Respostes

(Poissy, França, 1 maig 1245 – Perpinyà, 5 octubre 1285)

“l’Ardit”  Rei de França (1270-85). Fill i successor de Lluís IX i de Margarida de Provença. Es casà el 1262 amb Elisabet d’Aragó, de qui restà vidu el 1271.

Heretà el Llenguadoc a la mort d’Alfons de Poitiers (1271). Tingué una entrevista amb Pere II el Gran de Catalunya a París, el 1276, i una altra a Tolosa, el 1281.

El 1285 fou el cap de la croada contra Catalunya en ajut de les pretensions de Carles d’Anjou a la corona de Sicília; amb un enorme exèrcit penetrà al Rosselló pel maig, i travessà l’Albera un mes després.

S’establí al setge de Girona a la fi del juny, i allí emmalaltí greument i hagué d’ésser evacuat cap a França. L’exèrcit que el custodiava fou durament castigat en travessar el coll de Panissars, i el mateix rei i el seu fill pogueren passar només gràcies a la generositat de Pere el Gran. A resultes de la malaltia morí a Perpinyà.

Arquer i Saltor, Jordi

2 Respostes

(Barcelona, 20 març 1907 – Perpinyà, 12 abril 1981)

Polític i escriptor. Durant la dictadura de Primo de Rivera, intervingué en l’acció clandestina, relacionat amb els grups independentistes de Francesc Macià. Fou detingut nombroses vegades.

Caiguda la Dictadura fou membre del CADCI, promogué la creació del Cercle d’Estudis Marxistes (1927) i contribuí a la fundació del Partit Comunista Català (1928), del Bloc Obrer i Camperol (1930), dirigent del Sindicat Mercantil; propugnador de l’Aliança Obrera (1933) i un dels fundadors del POUM (1935).

En esclatar la guerra civil (1936-39) fou un dels organitzadors i caps de la columna del POUM que operà al front d’Aragó. Visqué tràgicament els esdeveniments del maig de 1937. El 1939 s’exilià a Mèxic i a França.

Fou traductor, prologuista o anotador d’obres com El comunisme i la qüestió nacional i colonial (1930) i Crítica del programa de Gotha (1936) i autor, entre d’altres, de: De Pi i Margall al comunisme (1931), Los comunistas ante el problema de las nacionalidades ibéricas (1931), L’evolució del problema agrari a Rússia. Des de la servitud feudal al Comunisme (1934), Las interpretaciones del marxismo (1937), de l’opuscle El futur de Catalunya i els deures polítics de l’emigració catalana (Mèxic 1943), etc.

Col·laborà també en la premsa d’esquerres. L’any 1977 tornà temporalment a Catalunya.

Alfons I de Catalunya

151 Respostes

(Sant Pere de Vilamajor ?, Vallès Oriental, 1154 – Perpinyà, 25 abril 1196)

“el Cast” o “el Trobador”  Alfons II d’Aragó. Primer rei de Catalunya (1162-96). Fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona i de Peronella d’Aragó.

No fou proclamat major d’edat fins al 1173. Abans (des del 1162) era tutor Enric II d’Anglaterra, però, de fet, ho eren el Gran Senescal de Catalunya, Guillem Ramon de Montcada, i el bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja. El seu regnat es caracteritzà per una constant intervenció al sud de França.

El 1166 Ramon Berenguer III de Provença moria en el setge de Niça sense descendència masculina. Alfons es presentà (1167) a Provença i, amb l’ajut, dels nobles provençals i el suport del rei anglès, s’oposà a Ramon V de Tolosa amb èxit i es proclamà marquès, mentre deixava el seu segon germà Pere com a comte amb el nom de Ramon Berenguer IV de Provença.

La mort de Gerard, darrer comte del Rosselló (1172), li lliurà aquest territori. El 1176 firmà una treva amb el de Tolosa, el qual renunciava els seus drets a canvi de 31.000 marcs d’argent. Per tal de fer contrapès a l’aliança del tolosà amb Gènova, pactà amb Pisa (1177).

Ramon Berenguer IV de Provença queia assassinat (1181) i Alfons nomenà l’altre germà seu Sanç I de Rosselló-Cerdanya, ensems que es renovaren les lluites amb Ramon V, amb el qual el 1184 o 1185 arribà a una nova pau. Poc després destituí Sanç, que havia mantingut contactes amb Gènova, i hi posà el comte de Foix, simple administrador, per tal de dominar més directament el territori.

La croada a Terra Santa (1190) i la consegüent marxa de molts cavallers francesos proporcionaren un moment d’estabilitat. Quan aquests tornaren, fou represa la guerra, complicada per l’intenció de l’emperador alemany, Enric VI d’apoderar-se de Provença; però el 1194 moria Ramon V i l’any següent s’acordava una pau amb Ramon VI de Tolosa. En morir, Alfons I deixava Provença al seu fill segon, Alfons II de Provença, i la Confederació catalano-aragonesa, a Pere I de Catalunya.

La política peninsular anava dirigida a obtenir un equilibri que li permetés d’actuar al sud de França. Per això la Reconquesta no féu grans progressos. El 1162 signà a Ágreda un tractat d’amistat amb Ferran II de Lleó per tal d’atacar Navarra, però després (1168) acordà una pau amb el rei navarrès, Sanç, i amb Alfons VIII de Castella a Sahagún (1170).

Aquell any també hagué de dirigir-se a Prades i Siurana per sotmetre els darrers nuclis sarraïns de Catalunya, i a l’Aragó sufocà una rebel·lió al camp que s’havia organitzat al voltant d’un fals Alfons el Bataller. També reconquerí (1170) el curs alt dels rius Alfambra i Guadalaviar i fundà Albarrasí i Terol.

El 1173 es casà amb Sança de Castella, tia del rei castellà, i col·laborà després amb aquest (1177) en la presa de Conca, per la qual cosa va obtenir la supressió dels vincles de fidelitat que lligaven Saragossa a Castella. També acordà amb Alfons VIII a Cazola (1179) els futurs límits de la Reconquesta, renunciant per la seva part al regne de Múrcia.

El 1186 firmà un tractat amb Gènova que protegiria contra Pisa la família catalana dels Bas en el càrrec de jutges d’Arborea, la qual cosa, en el futur, havia de facilitar la conquesta de Sardenya. Rebé el comtat de Pallars Jussà de la darrera comtessa, Dolça de So, i finalment pactà l’amistat amb Sanç de Navarra a Daroca (1190), que, juntament amb el tractat d’Osca amb Lleó i Portugal (1191), tenia com a objectiu aïllar Castella. Després de la invasió almohade (derrota castellana a Alarcos, 1195), tornà a preconitzar, però, la unió de totes les forces cristianes.