(Vilafranca de Conflent, Conflent, 1245 – Besiers ?, Llenguadoc, 1315)
Filòsof jueu. Representant de les tendències obertes del seu temps. L’any 1305 residia a Perpinyà.
Autor de dues obres enciclopèdiques Batte ha-Nefes we-ha-Lehasim, en prosa ritmada, escrita a Montpeller el 1276, i Leviat en.
Fou excomunicat i bandejat pels antimaimonistes, que no acceptaven les seves interpretacions al·legòriques de la Bíblia.
(Aragó ?, abans 1229 – després 1245)
Ric-home de la mainada reial, senyor de Sangarrén. Des del 1229 figura sovint al costat de Jaume I el Conqueridor.
Participà en l’expedició a Mallorca. S’esforçà, durant el setge de la ciutat, a convèncer el comte d’Empúries que arribés a un acord amb els altres expedicionaris.
Es destacà en la reducció dels sarraïns mallorquins refugiats a les muntanyes després de la presa de la ciutat. Restà a l’illa per ajudar Bernat de Santaeugènia en el seu govern després de la partida del rei.
Participà també en la conquesta de Menorca (1231-32), acompanyà el rei a Montpeller el 1243 i prengué part en la fase final de la conquesta del País Valencià, especialment en els setges de Xàtiva i Biar (1244-45).
Fou el pare de Balasc (I) Maça.
(Bizanci, 1245 – Catalunya ? , 1311)
(o Irene) Comtessa de Ventimiglia. Princesa bizantina, filla de l’emperador de Nicea Teodor II Làscaris.
Del comte Guiglielmo Pietro de Ventimiglia, amb que la casà l’emperador usurpador Miquel VIII Paleòleg, tingué quatre filles i un fill: Làscara es casà amb el comte Arnau Roger I de Pallars, Violant amb Pere d’Aierbe, nét de Jaume I el Conqueridor, Beatriu amb Guillem II de Montcada i Joan continuà la línia comtal de Ventimiglia-Tenda.
Eudòxia trobà la protecció dels reis del casal català, conjuntament amb la seva aviastra Constança de Sicília i les seves filles.
El 1296 fundà amb el seu patrimoni el monestir de la Serra de monges clarisses, a Montblanc.
Fou enterrada al convent de pares predicadors de Saragossa.
(Catalunya, segle XIII – 1245)
Prelat. Fou nomenat bisbe de Lleida el 1238. Hi succeïa Pere d’Albalat, que havia passat a ser arquebisbe de Tarragona. Amb la cooperació d’aquest, que exercí arbitratge, resolgué la pugna existent entre el capítol de Lleida i els canonges que continuaven residint a Roda, seu del bisbat primitiu transferit a Lleida quan aquesta fou conquerida a mitjan segle XII.
El 1243 fou nomenat entre els marmessors del comte Ponç I d’Urgell.
Fou enterrat a Poblet, en un sepulcre fràgil que el temps destruí. Hom afirma que les seves despulles foren posades aleshores al sepulcre del príncep de Viana.
El succeí a la diòcesi de Lleida el dominicà Guillem de Barberà.
(Poissy, França, 1 maig 1245 – Perpinyà, 5 octubre 1285)
“l’Ardit” Rei de França (1270-85). Fill i successor de Lluís IX i de Margarida de Provença. Es casà el 1262 amb Elisabet d’Aragó, de qui restà vidu el 1271.
Heretà el Llenguadoc a la mort d’Alfons de Poitiers (1271). Tingué una entrevista amb Pere II el Gran de Catalunya a París, el 1276, i una altra a Tolosa, el 1281.
El 1285 fou el cap de la croada contra Catalunya en ajut de les pretensions de Carles d’Anjou a la corona de Sicília; amb un enorme exèrcit penetrà al Rosselló pel maig, i travessà l’Albera un mes després.
S’establí al setge de Girona a la fi del juny, i allí emmalaltí greument i hagué d’ésser evacuat cap a França. L’exèrcit que el custodiava fou durament castigat en travessar el coll de Panissars, i el mateix rei i el seu fill pogueren passar només gràcies a la generositat de Pere el Gran. A resultes de la malaltia morí a Perpinyà.
Dades dels Països Catalans 