(Banyoles, Pla de l’Estany, 1560 – Perpinyà ?, 1630)
Tècnic agrònom. Publicà uns Secretos de la agricultura, acompanyats d’un vocabulari en sis idiomes.
Pertanyia a l’orde de Sant Joan de Jerusalem i fou prior de Perpinyà.
(Aragó, segle XVI – Perpinyà, 1567)
Eclesiàstic. Inquisidor de Barcelona, bisbe d’Elna (1558-67) i inquisidor dels comtats de Rosselló i Cerdanya.
Promogué el culte al Crist de Perpinyà, i erigí la confraria de la Minerva. El 1563 participà a les sessions del concili de Trento.
De retorn, optà per l’agregació de la seu d’Elna a la metròpoli de Tarragona, en detriment de la de Narbona, i participà al concili provincial de Tarragona de 1564-66.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 30 agost 1616 – Perpinyà, 21 desembre 1689)
Polític, advocat i escriptor. Cursà la carrera de dret a Barcelona i fou advocat fiscal de la batllia general de Catalunya, membre del Consell d’Estat i cronista reial.
Durant la guerra dels Segadors fou enviat per la Generalitat i el Consell de Cent a Münster, com a ambaixador català en les negociacions de pau entre França i Espanya, però, havent transigit davant les proposicions franceses, de retorn li foren retirats els càrrecs.
Entre les seves obres figuren Noticia universal de Cataluña (1641), en defensa de la revolta catalana, i Praesidium inexpugnabile principatus Cathaloniae pro jure eligendi Christianissimum Monarcham (1644), reimpresa a Viena i traduïda per ell al castellà a instàncies de la reina regent de França.
(Castell d’Empordà ?, Baix Empordà, vers 1605 – Perpinyà, 1672)
Eclesiàstic dominicà. Fill de Felip de Margarit-Gallard i Sunyer i germà de Joan, de Felip i de Josep. Fou catedràtic de teologia a la Universitat de Girona.
En atenció al seu germà, Josep, fou preconitzat bisbe de Lleida (1643-46), potser de Solsona (1646-51) i de Barcelona (1651-52) pels reis de França.
Lluís XIV el nomenà bisbe d’Elna (1659), però no fou reconegut per la Santa Seu fins al 1669.
(Castell d’Empordà, Baix Empordà, 10 febrer 1602 – Perpinyà, 17 juliol 1685)
Militar i polític. Marquès d’Aguilar. Era nét de Leandre de Margarit-Desvern i de Gallard i fill de Felip de Margarit-Gallard i Sunyer i de Beatriu de Biure, i germà de Felip, Joan i Vicenç. Fou l’hereu de la seva mare, la qual li deixà la baronia de Vallespinosa.
Ferm partidari de la unió amb França, fou nomenat governador de Catalunya per Lluís XIII (1641-59). Prengué part activa en la guerra dels Segadors; amb el grau de mariscal de camp, lluità al costat de les tropes franceses i catalanes contra les de Felip IV.
S’encarregà de la defensa del Camp de Tarragona: va conquerir Valls (1641), guanyà les batalles de Constantí i del Catllar (1641) i l’any 1643 reconquerí la Vall d’Aran.
Dirigí la defensa de Barcelona el 1652 i continuà la lluita des de Perpinyà, des d’on envaí Catalunya diverses vegades, fins a la pau dels Pirineus (1659).
Exceptuat de l’amnistia que concedí Felip IV, morí a l’exili.
(Girona ?, vers 1625 – Perpinyà, 1701)
Militar. Tercer marquès d’Aguilar. Fill de Felip de Margarit-Gallard i Sunyer i germà de Vicenç, de Felip i de Josep.
Publicà Retórica epítome latino y castellano… (1645).
Després de la capitulació del 1652 passà amb el seu pare al Rosselló i formà part de l’exèrcit de Lluís XIV.
Es casà (1675) amb Rafaela de Negrell de Cruïlles i de Bas, baronessa de Castellfollit i comtessa de Montagut.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1931 – Perpinyà, 30 octubre 2016)
Historiadora. Especialista en història moderna de la Catalunya Nord.
L’any 1939 s’exilià a París amb la seva família, i posteriorment estudià a la Sorbona. Treballà com a professora a la Universitat de Perpinyà des del 1969 fins a la seva jubilació el 1993.
Les seves línies de recerca han estat centrades en la història de les terres del nord de Catalunya i en mentalitats i comportament, cosa que li ha permès copsar el manteniment del caràcter diferencial dels catalans del nord davant l’estat francès.
Autora d’una extensa producció bibliogràfica, destaquen Breu història de les terres del nord (1988) i Le Rattachement du Roussillon à la France (1995).
Ha estat també una activa defensora de la identitat catalana de la Catalunya Nord i el 1990 fundà i presidí la Fundació Comte Guifré, dedicada a la defensa de l’ensenyament secundari en llengua catalana.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 25 novembre 1865 – Perpinyà, 5 febrer 1939)
“Soledat Gustavo” Anarquista. S’uní (1891) a Joan Montseny “Federico Urales” i fou mare de Frederica Montseny.
Col·laborà a “La Tramontana”, “El Productor”, “Tierra y Libertad” i “La Revista Blanca” (1925-36), que dirigí.
Se significà per la seva lluita en favor de l’emancipació de les dones.
Llibres seus són: La sociedad futura (1899) i El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1933).
(Perpinyà, 25 setembre 1734 – 9 agost 1809)
Eclesiàstic. Canonge de Sant Joan de Perpinyà i vicari general d’Elna, formà part de l’estament eclesiàstic als Estats generals del 1789, on s’oposà a la Constitució Civil del Clergat.
Exiliat a Barcelona (1792), actuà d’intermediari entre el bisbe d’Elna A.-F. Leyris d’Esponchez, resident a Itàlia, i alguns preveres refugiats a Barcelona. Per consell del bisbe, s’adherí al govern de Napoleó i retornà al Rosselló.
El nou bisbe, A.F. de Laporte, el nomenà, el 1803, representant seu a la diòcesi d’Elna.
(Vallcebre, Berguedà, 16 març 1815 – Perpinyà, 8 novembre 1904)
Sacerdot. Estudià a Solsona i a Vic.
Formant part de l’exèrcit liberal, durant la primera guerra carlina, es passà al bàndol carlí.
Acabada la guerra, féu estudis eclesiàstics a Bèlgica i a Perpinyà.
Anà amb Antoni M. Claret a Cuba. En tornar a Europa s’establí a Perpinyà.
Dades dels Països Catalans 