(estat espanyol, 13 setembre 1923 – 28 gener 1930)

Règim dictatorial. Nom amb que és coneix una part del regnat d’Alfons XIII de Borbó en que el general Miguel Primo de Rivera, exercí dictatorialment el poder.

En un principi les ambigües promeses fetes per Primo de Rivera feren que els sectors conservadors de Catalunya, i en especial la Lliga, donessin llur suport al cop d’estat. Tanmateix, pel decret de 18 de setembre de 1923, anomenat de Repressió del Separatisme, hom sotmetia als tribunals militars els atacs a la unitat de la pàtria i prohibia l’ús de la bandera catalana, i també el català, en les corporacions públiques del Principat.

La ruptura definitiva no s’esdevingué, però, fins al 9 de gener de 1924, quan Primo de Rivera comunicà als prohoms de la Unión Monárquica Nacional, la Federació Monàrquica Autonomista i la Lliga Regionalista la seva intenció de destituir les diputacions provincials (i, per tant, la Mancomunitat-; només els membres de la Unión Monárquica ho acceptaren, i Alfons Sala substituí Puig i Cadafalch en la presidència de la Mancomunitat

L’oposició s’estengué arran de fets com la destitució dels professors de les institucions docents de la Mancomunitat (maig 1924) o l’inici de l’afer del Col·legi d’Advocats de Barcelona (que havia d’acabar pel març 1926 amb la destitució i bandejament de la junta directiva presidida per Ramon d’Abadal, i també amb la definitiva dissolució de la Mancomunitat, pel juliol de 1925).

Així mateix, la CNT hagué de passar a la clandestinitat (maig 1924). Acció Catalana, des de l’octubre de 1923, condemnà el nou règim, impulsà un document de greuges, signat per Massó i Llorens i adreçat a la Societat de Nacions (abril 1924), i s’uní després als esforços de Joan Estelrich davant dels congressos de les Nacionalitats Europees (celebrades anualment a partir del 1925); membres d’Estat Català prepararen el fracassat complot de Garraf contra el rei (maig 1925), i poc temps després Macià intentà la invasió des de França (fets de Prats de Molló, pel novembre 1926). Unes altres accions de força foren l’atac anarquista contra la caserna de les Drassanes de Barcelona (relacionats amb els fets de Bera, novembre 1924) i la participació d’elements militars de Tarragona en el complot de la nit de Sant Joan del 1926.

Posteriorment, Primo de Rivera endurí la seva política: topà fins i tot amb sectors de l’Església, i especialment amb el cardenal Vidal i Barraquer, en oposar-se a l’ús del català en les predicacions (1928).

L’agreujament de la qüestió catalana donà un major pes als grups catalanistes no monàrquics; facilità un clar compromís d’una gran part del catalanisme amb el republicanisme i bandejà, en certa mesura, l’anterior influència de la Lliga al Principat.

A partir de l’any 1928, Primo de Rivera anà perdent la confiança de sectors de l’exèrcit a causa de la seva política, així com de les classes dominants, que començaven a ésser afectades per la crisi econòmica de l’any 1929, i el mateix Alfons XIII li retirà el suport per tal d’intentar salvar la institució monàrquica, la qual cosa l’obligà a dimitir.

(Països Catalans, octubre 1823 – setembre 1833)

Etapa política que comprèn des de la restauració de la monarquia absolutista de Ferran VII de Borbó després del Trienni Liberal, fins a la seva mort.

A Catalunya, durant els primers anys, la repressió va ser poc important. El baró d’Eroles, capità general, no pogué entrar a la ciutat de Barcelona fins al febrer de 1824, encara que el 29 de març va ser substituït pel marquès del Campo Sagrado, que hi establí una intendència de policia. S’oposà, però, als excessos repressius i, per paliar la crisi econòmica, acudí a mesures urbanístiques, com ara la construcció del passeig de Gràcia.

La caiguda dels preus agrícoles, a la primavera de 1825, va causar un gran malestar al camp que afavorí el reclutament de voluntaris reialistes, i desembocà en l’alçament reialista dels Malcontents (1827) i Ferran VII visità durant 4 mesos Catalunya, on arribà el 4 de desembre.

Encara que, en general, pel que fa a l’economia catalana, el període coincidí amb una represa tant en l’agricultura, sobretot en la vinya, com en la indústria tèxtil, que s’especialitzà en el cotó i el comerç.

(Països Catalans, desembre 1843 – juliol 1854)

Període polític en que governà el partit moderat durant el regnat d’Isabel II de Borbó.

Es caracteritzà pel reforçament del poder central, com la creació de la guàrdia civil (1844), la nova constitució de 1845, la reforma tributària (1845), la llei electoral (1846) i restricció de la llibertat d’expressió. Fou estudiada la solució proposada per Jaume Llucià Balmes d’unir la branca isabelina i la carlina.

A Catalunya, que estava sotmesa a estat de setge durant aquests anys, les personalitats que es mantingueren en l’òrbita del moderantisme –Martí d’Eixalà, Aribau, Duran i Bas, Mañé i Flaquer– es mostraren discrepants del recurs sistemàtic a la força repressiva, i el mateix Balmes, criticà els que concebien les nacions com a campaments militars.