Arxiu d'etiquetes: història religiosa

Brevis historia monasterii Rivipullensis

Deixa un comentari

(Ripoll, Ripollès, 1147)

Història del cenobi ripollès. Nom donat per l’arquebisbe Pèire de Marca a aquesta crònica catalana escrita en llatí. És la més antiga avui coneguda entre les produïdes en el territori de l’antiga Marca Hispànica.

La seva narració arrenca de la fundació del monestir de Ripoll per Guifré I el Pilós el 888 i arriba fins al 1147, any de la redacció de la crònica.

El seu anònim autor, sens dubte un monjo de Ripoll, la redactà seguint amb exactitud la documentació conservada en els arxius del cenobi.

Fou coneguda i aprofitada pel primer redactor dels Gesta comitum Barcinonensium et Regum Aragonum, que escrivia també a Ripoll uns 25 anys més tard.

Biblioteca Balmes

12 Respostes

(Barcelona, 1923 – )

Biblioteca pública de ciències eclesiàstiques. Fundada per Ignasi Casanovas.

Administrada per la fundació Balmesiana i especialitzada en religió i filosofia, conté més de 35.000 volums. Entre les obres del seu fons cal fer esment de la biblioteca particular de Jaume Balmes.

Publica l’“Analecta Sacra Tarraconensia” i la “Bibliografia hispánica de ciencias histórico-eclesiásticas”.

Enllaç web:  Biblioteca Balmes

Besalú, bisbat de

7 Respostes

(Catalunya, segle XI)

Efímera jurisdicció eclesiàstica, amb seu a la vila de Besalú. Creada per motius polítics a iniciativa del comte Bernat I Tallaferro (988-1020), que volia un bisbat que agrupés els seus dominis dispersos entre els de Vic, de Girona i d’Elna. El papa Benet VIII li ho concedí el 1017.

Malgrat les propostes per a Sant Joan de les Abadesses i per a Sant Pau de Fenollet, Besalú prevalgué com a seu.

Fou designat primer bisbe Guifré (fill de Bernat Tallaferro), que ja era abat de la nova comunitat canonical establerta a Sant Joan de les Abadesses.

A la mort de Tallaferro (1020), els bisbes de Vic i de Girona reclamaren i obtingueren llurs territoris desmembrats.

El bisbe Guifré, sense protecció política, es retirà a Sant Joan de les Abadesses.

Barcelona, missa de

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIV)

Conjunt de peces polifòniques sobre l’Ordinari de la missa.

Procedent del repertori de la capella pontifícia d’Avinyó, i vinculada a la capella musical catalano-aragonesa, la tècnica d’aquesta missa deriva de la d’Ars Nova francesa.

Hi ha peces tropades, un ritme idèntic al llarg de determinats fragments que alterna amb l’hoquetus, procediment rítmic característic d’aquell art musical.

Barcelona, arquebisbat de

277 Respostes

(Catalunya, segle IV – )

(o arxidiòcesi de Barcelona)  Demarcació de l’església catòlica. Amb seu episcopal a Barcelona, elevada el 1964 a arxidiòcesi sense sufragànies, amb subjecció directa a la Seu Apostòlica.

Bé que els primers indicis del cristianisme a la Barcino romana són del final del segle III i començament del IV (ho constaten el martiri de sant Cugat -vers 304- i altres, segons la tradició local –santa Eulàlia, sant Sever, sant Medir, etc-), els primers bisbes barcelonins coneguts documentalment són Pretextat (vers 343) i l’il·lustre escriptor sant Pacià (360-390).

Entorn del 450, Nundinari, bisbe de Barcelona, creà una nova seu episcopal a Egara (Terrassa), que subsistí fins a la invasió àrab. Al segle XII es produí una forta organització diocesana, en part promoguda pel bisbe sant Oleguer.

Els límits diocesans -aproximadament coincidents des de l’Edat Mitjana amb els de l’antic comtat de Barcelona– han sofert modificacions durant els darrers segles, sobretot a partir del Concordat de 1953.

L’arxiu diocesà, organitzat al segle XVIII per l’arxiver Antoni Campillo i reorganitzat modernament, conté documentació des de l’època medieval.

El seminari diocesà fou fundat (1595) pel bisbe J. Dimes Loris a l’antic convent de Montalegre, passà al Col·legi de Betlem de la Rambla (1872) després de l’expulsió dels jesuïtes, s’instal·là definitivament a l’edifici de l’Eixample (1882), on fou traslladada la Biblioteca Pública Episcopal i s’hi creà el Museu de Geologia (1874); hi radiquen també la Facultat de Teologia de Catalunya, creada el 1968, i altres institucions.

El Museu Diocesà, fundat el 1916 a l’edifici del seminari i passat recentment a la Pia Almoina, tocant a la catedral.

La primera catedral de Barcelona, dedicada a la Santa Creu, fou una basílica paleocristiana (segle IV), amb baptisteri exempt d’època visigòtica i perdurà fins a la construcció de la catedral romànica, consagrada el 1058 i substituïda per l’actual, gòtica (segles XIV-XV; façana principal acabada al segle XX). A la cripta es veneren les relíquies de santa Eulàlia, cotitular de la catedral. Té cura de la catedral el cos de canonges constituït en capitol catedral, del qual depenen l’arxiu i el museu capitulars, de gran importància documental i artística.

El palau episcopal, al costat de la catedral i adossat a una torre romana, fou construït el segle XIII i remodelat el segle XVIII (nova façana i decoració a la sala del tron amb pintures de Francesc Pla el Vigatà).

En l’aspecte monumental cal subratllar les esglésies barcelonines de Sant Pau del Camp, Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria de Mar, Sant Just i Pastor, Santa Maria del Pi, el monestir de Pedralbes, Sant Sever, Sant Felip Neri, Betlem, la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat i de l’arxidiòcesi, i la Sagrada Família. Fora ciutat sobresurten el conjunt visigòtico-romànic de Sant Pere de Terrassa, el monestir de Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de Mataró, Santa Maria de Vilafranca i el monestir de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya.

Enllaç web:  arquebisbat de Barcelona

Ascó, comanda d’

5 Respostes

(Catalunya, 1197 – 1780)

Antiga comanda de l’orde del Temple. Tenia com a centre el castell d’Ascó.

Els templers reberen l’any 1153 del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona béns a Ascó. El rei Alfons I el Cast els empenyorà el castell d’Ascó l’any 1167 i per fi Pere I el Catòlic els cedí tots els drets que tenia al dit lloc l’any 1210.

La comanda era ja organitzada l’any 1197. La veïna comanda de Riba-roja, de curta durada, depengué, de fet, d’Ascó.

Dissolt l’orde del Temple (1312), Ascó continuà com a comanda hospitalera, dependent de la castellania d’Amposta.

Tingué comanador titular fins al 1780.

Àneu, santuari d’

3 Respostes

(la Guingueta d’Àneu, Pallars Sobirà)

Antic monestir benedictí de l’antic municipi d’Unarre, situat al centre de la vall d’Àneu, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, dins la parròquia d’Escalarre. Al seu voltant hi ha un caseriu anomenat Santa Maria d’Àneu.

És esmentat ja el 839 a l’acte de consagració de la catedral d’Urgell com a lloc de Santa Maria, abans de Santa Deodata, centre de les parròquies i aglutinador religiós de la vall d’Áneu, origen del deganat d’Àneu (després arxiprestat d’Àneu).

Sembla que als seus orígens fou un monestir visigòtic dedicat a Santa Deodata. Al final del segle X era dedicat a Sant Pere (Sant Pere d’Àneu). L’any 1064 el comte Artau I Miró de Pallars el cedí juntament amb els monestirs de Sant Pere del Burgal i de Sant Pere de les Maleses al comte Ramon V de Pallars Jussà; a canvi del monestir de Lavaix i d’altres béns.

S’extingí molt aviat com a monestir benedictí, el segle XII. Després pertangué als canonges agustins, però la comunitat abandonà l’antic monestir abans de les lleis desamortitzadores del segle XIX.

La seva església, primer de tres naus (d’un nau des del segle XVI), fou refeta al segle XI i dedicada a Santa Maria d’Àneu.

Procedeix d’aquesta església una rica decoració absidal conservada al Museu d’Art de Catalunya.

Actualment és un santuari dedicat a la Mare de Déu d’Àneu.

Anastasi -sant-

Deixa un comentari

(Lleida, segle III – Badalona, Barcelonès, 305)

Personatge i sant. Segons la tradició llegendària, hauria nascut a Lleida, fou soldat de la guàrdia pretoriana de Dioclecià.

Fou martiritzat a Badalona, juntament amb 73 companys, durant la persecució de l’emperador.

És commemorat com a sant per l’església catòlica i venerat com a patró de Lleida i de Badalona des del 1627 i del 1672, respectivament.

Analecta Sacra Tarraconensia

9 Respostes

(Barcelona, 1925 – )

Publicació eclesiàstica. Fundada per la Biblioteca Balmes, dependent de la Fundació Balmesiana d’aparició anual fins al 1932, any que passà a ser semestral.

Està especialitzada en la publicació d’estudis d’història eclesiàstica.

Enllaç web:  Analecta Sacra Tarraconensia

Analecta Montserratensia

5 Respostes

(Montserrat, Bages, 1917 – 1964)

Publicació aperiòdica. Fundada per Anselm Albareda, aleshores arxiver de Montserrat, amb l’objectiu d’aplegar documents i estudis per tal de refer la història del monestir.

Els dos últims volums (1962-1964) es dedicaren a la publicació d’estudis sobre el seu fundador, que fou fet cardenal.